Era un 18 d'agost. Cinc amics, joves, havien quedat al Cafè Europa d'Olot per preparar-ne alguna. Feia temps que muntaven costellades i activitats per passar-s'ho bé entre ells, però volien fer-ho passar bé. Es coneixien de tota la vida, havien anat a escola junts, i volien fer alguna cosa per les Festes del Tura, que arribarien pocs dies després de la trobada.
Entre els joves que van quedar al Cafè Europa, hi havia en Met Moliné, membre actual de la penya. "Amb la colla fèiem costellades, anàvem al riu, etc. i vam decidir organitzar-nos per Festes. Ens vam organitzar fent un cafè, una cosa que ara s'ha perdut. A partir d'aquí, es va fer una reunió a l'Orfeó i es va començar a captar socis", explica.
La reunió es va fer un dijous al vespre, va ser la primera assemblea de la penya. Tots asseguts en rotllana a la platea de l'Orfeó. Els impulsors havien enviat als convidats una carta signada com a convocatòria. Allà es van repartir fotocòpies, es va presentar el logotip de la nova penya creat per la Rosa Serra, el nom, la proposta d'actes principals i, fins i tot, l'uniforme: mocador negre al coll i camisa de carnisser. "Com que ja fèiem costellades també vam dir que mataríem porc i seríem els amics del porc i el xai. Pel que fa a la samarreta, vam dir que havia de ser de carnisser. El pare d'en Joan de la carnisseria de Can Masoliver de la plaça Major ens va deixar una camisa d'aquestes i d'allà vam fer els patrons", recorda en Met.
En aquesta primera reunió es va triar els membres de la primera junta que va estar formada per Carles Sitjà, en Met Moliné, en Jaume Bernó, en Pere Bahí i en Mon Barnadas. Se'n va dir la "xunta xunga" i de l'assemblea en van sortir ja 46 socis que van haver de pagar al moment 5.000 pessetes (30 euros) cadascú com a primera quota. Es va obrir un compte al Banc Hispà Americà i es van signar els primers estatuts on, per exemple, s'establia que per entrar a formar part de la penya calia presentar un certificat d'alcoholèmia amb un índex superior al 0,8%. Precisament, la reunió es va acabar bevent cinc ampolles de cava. I així va néixer una de les penyes amb més història i impacte a la ciutat d'Olot.
Els primers pasos
Un cop formalitzada la penya, va arribar el primer acte formal. Va ser a les Festes del Tura següents, pocs dies després, de la constitució de l'entitat. Es van comprar tres porrons, es va fer un vermut i un sopar al restaurant les Tries i un viacrucis fins al centre de la ciutat acompanyat de gralles, trompetes de plàstic i tambors. Sense saber-ho, acabava de néixer la Turinada. En aquelles Festes del Tura hi tocaven el Lava, Drac Màgic, la Rodona i la Dècada prodigiosa.
Des d'aquell estiu fins aquest agost al carrer alt del Tura, on hi ha la seu de l'AOAPIX, han passat més de tres dècades. "Et gires i ja has fet 35 anys. El temps passa volant per a tothom. Quan vam començar no hi havia cap perspectiva, igual que ara. Hi ha una previsió de futur, però la penya sempre ha anat al dia a dia", diu Moliné.
Els inicis de la penya olotina s'emmarquen dins un context en què ja existien altres colles a la ciutat com la penya taurina o el PTO (Partit dels Torrats). Però els referents per a l'AOAPIX a l'hora de néixer van ser uns altres. "El nostre referent són els Gats de Sant Miquel. Tenen un tarannà popular, una manera de fer molt de peu pla i són gent que volen poc a canvi. Sempre diem que nosaltres fem coses perquè la gent s'ho passi bé", diu el membre de la junta actual de l'entitat.
Amb aquesta filosofia, l'AOAPIX va anar creixent i organitzant actes de tota mena. Un dels moments més recordats és l'aparició del gegant del Porc i el Xai. Va ser el 1994, cinc anys després d'aquella assemblea a l'Orfeó. "Vam anar a veure en l'alcalde Pere Macias i ens va dir que l'Ajuntament no tenia diners, però ens va fer una carta perquè tots els carnissers ens ajudessin", diu Moliné.
Amb el suport econòmic de diferents particulars, es va aconseguir finançar el gegant, tot i que en un principi havien de ser dues figures. "En principi, havien de ser dos gegants, un porc i un xai. Eren dos pressupostos i no teníem diners. Algú va tenir la brillant idea de posar el xai sobre el porc. Això va venir perquè quan fèiem la quina a l'Orfeó, en Quim Guix entrava amb el xai a sobre", recorda en Met. Així va néixer el gegant més antic que han fet Tavi Algueró i Àngel Rigall.
Moments de tot
Com tot a la vida, hi ha moments bons i dolents. L'AOAPIX ha arribat a frenar l'arribada de nous socis, però també ha estat a punt de desaparèixer. "Hi va haver un moment en què érem molta gent. Podíem haver arribat a ser 1.000 socis. Hi havia cua. No hi havia cap més penya jove. Vam parar màquines i ens vam organitzar", diu el fundador de l'entitat.
Però fa al voltant de deu anys, alguns membres de la junta, com el mateix Met Moliné, decideixen plegar després de gairebé 20 anys, i no hi ha relleu. "Vam donar un cop d'estat i vam dir que fins aquí havíem arribat i que plegàvem. Va ser un moment en què l'entitat semblava que s'acabava i, fins i tot, hi va haver una junta gestora". Però es van aixecar mans i hi va haver un relleu. "La Penya va continuar i es va salvar", recorda en Met.
Més o menys, l'entitat sempre ha tingut uns 120 socis, un nombre que els darrers anys s'ha mantingut per una raó clara: ser una família. "Hi ha gent que va i que torna. Per la penya potser han passat 300 persones o més. Som la penya, amics i coneguts. Quan se't mor una peça important penses molt i ens ha ajudat a estar més units. És com una família", diu Moliné.
I la clau, segurament, és aquesta: la unió. Sempre hi ha hagut un nucli dur que ha estirat el carro, però l'essència ha estat familiar i això, segons Moliné, ha fet viure l'AOAPIX: "Sempre hem estat els mateixos i ens coneixem de tota la vida. Anàvem junts a escola des de petits. Ens coneixem de sempre. Som una colla d'amics que vam fer una entitat".
Actes esbojarrats
El que més ha diferenciat la Penya AOAPIX han estat els seus actes. La creació de propostes innovadores, curioses i úniques, podríem dir al món, és un dels atractius que fa que qualsevol garrotxí se senti atret per una curiositat que l'empeny a participar. Abans de la seva creació, la penya olotina ja organitzava actes dins la colla d'amics que després acabaria sent l'associació. Hi havia la matança del porc, la Farra dels Indirectes, les festes de caps d'any, els carnavals o la Farra Pasqual.
Ja constituïda la Penya, es feia l'aplec, una diada interna on participaven un centenar de persones, es feia un àpat i s'acabava jugant a jocs de cucanya com trencar l'olla o tirar-se ous. Durant l'aplec, es triava "els càrrecs honorífics": el porc d'honor per la feina feta per la penya, el xai blanc per alguna patinada durant l'últim any i el xai negre per haver begut massa o haver-ne fet alguna de grossa.
Un dels primers actes oberts que va tenir molta participació va ser la Quina. La primera va ser el 22 de desembre del 1990 a l'Orfeó. La va cantar en Xarli Reixach i en Xevi Pujolar d'ajudant. Va ser el relleu de les quines que feia la penya Xafarnat als Catòlics. Es quedava al bar Sport i amb grallers i tambors es portava tota la gent fins a l'Orfeó. Era de les úniques que es feien en aquell moment a la comarca i, a partir d'aquí, en van començar a aparèixer.
L'estirada de corda, l'anada a marina, el mercat de la joguina, el ball de l'hora, la nit de penyes, la pernilada, el concurs de paelles o el túnel de pa amb tomata. Els actes que ha inventat l'AOAPIX són infinits i apareixien de la imaginació dels membres de la penya. "Som uns culs inquiets. La Marranada va néixer del comiat de solter d'en Pere Roca. Anàvem molt a Pamplona i vam decidir fer un encierro al carrer Major d'Olot. Ell anava de vaca i el vam tancar en una gàbia a la plaça Major tot un dia", recorda en Met.
Sigui quin sigui l'acte, l'objectiu és potenciar el caràcter popular i les tradicions. "El nostre tarannà és que els actes siguin populars i gratuïts. Dins els estatuts, hi ha un paràgraf que diu que volem recuperar i promoure activitats locals. Pensem en actes que arrelin les tradicions", diu Moliné.
El futur, els joves
Després de 35 anys, l'AOAPIX mira endavant mirant enrere. Sabent que ja han passat més de tres dècades i, per tant, cal garantir un relleu. Per això, des de fa un parell d'anys, ha nascut l'AOAPIX Jove, una sucursal de l'entitat formada pels fills d'aquells que van fer néixer l'associació.
"Ens ho proposa en Met Moliné, en Mingo i tot un seguit de gent que ens van dir d'entrar i començar a fer i organitzar coses per nosaltres. Sempre feien àpats, però no hi havia res per als joves de l'entitat", explica en Sergi Bahí, un dels membres de l'AOAPIX Jove. "Teníem un nucli de gent i vam intentar agafar gent nova com amics. Vam començar a fer dinars interns, una caminada, etc.", afegeix en Biel Tané, també membre de la branca jove. Tot i les dificultats de ser jove i viure fora d'Olot, han agafat el relleu d'organitzar alguns actes com la Quina de Nadal o idear-ne algun de nou com convertir la plaça Campdenmàs en una platja.
"Ells han crescut amb la penya. És l'última promoció. Són l'última bala que ens queda pel relleu. No volem ser uns monitors, però també els hem d'ajudar", diu en Met. "No sentim que no els podem fallar, sinó que ja sentim la penya perquè l'hem viscut sempre. No és cap responsabilitat, es tracta de tenir-ne ganes. Ho fem perquè sempre ho hem viscut", diu en Sergi.
Passar-ho bé per garantir 35 anys més
Tots, grans i joves, tenen clar que el futur implica continuar mantenint viu el tarannà i la filosofia de la penya: passar-ho bé. Més enllà d'agafar el relleu en l'organització d'actes, és essencial que els que vindran també arrosseguin les ganes i la voluntat de fer pinya, tenir voluntat i ajudar sense res a canvi.
"Treballem molt, però també ens ho passem molt bé. Si no ens ho passéssim bé, no ho faríem. Si ens hem de putejar tots, deixem de fer l'acte. Si n'hi ha algun que fa mala cara, val més que ho deixi i marxi a casa perquè ningú l'obliga a estar col·laborant. La nostra filosofia és que ho fem perquè en tenim ganes.", diu en Sergi. "Havíem escombrat el carrer del Tura després del Ball de l'Hora. No critico que ara no es faci, vull dir que la gent treballa diferent. Ha canviat", reflexiona en Met, qui creu que l'esforç per organitzar coses i tirar-les endavant va molt lligat amb l'educació: "A la penya només n'hi ha un que és fill únic, la majoria tenim germans. Veníem de la postguerra i amb catorze anys ja estàvem treballant i estudiant. Hi ha un punt que t'has d'arremangar. La brigada és molt important, però tampoc t'ho ha de fer tot".
Per ell, qui ha viscut la Penya des dels seus inicis, la clau per celebrar 35 anys més és no parar. "Durant 35 anys costa. Has de pedalar molt. Has de sentir-ho, hi ha emprenyades i perds gent pel camí. No parar. Si pares... . A vegades he plantejat plegar, però després també hauria d'anar al psicòleg".
I no parar vol dir no deixar el carrer, allà on passen les coses, bones i dolentes. És on la Penya AOAPIX es va trobar i es troba; va néixer i viu; va créixer i creix; on sempre ha estat i estarà. "Sempre hem estat al carrer. Som gent de carrer i peu pla. Ens agrada estar al carrer".