Era el 1834. A Olot hi vivien unes 12.000 persones. Al carrer s’hi matava porc i la ciutat només tenia uns 300 negocis. Ara és 2024. A Olot hi viuen unes 40.000 persones i a la ciutat hi ha més d’un miler d’empreses. Han passat 190 anys d’història i tot ha canviat molt, però encara hi ha una cosa que es manté: la sabateria de Can Baldiret.
Situada al Nucli Antic, al carrer Serra Ginesta, entrar-hi és un viatge en el temps. El terra, els bancs i els taulells són els mateixos que hi havia fa gairebé 200 anys. Són objectes que han capturat el pas del temps i que avui ens permeten ser conscients d’una història que es remunta, pràcticament, dos segles enrere.
La primera referència escrita de Can Baldiret és de l’any 1834. El tercer negoci més antic d’Olot (per darrer de la Funerària Besora i la pastisseria Callís) no té data fundacional, es desconeix, igual que l’origen del seu nom. L’únic que se sap és que Baldiret és el diminutiu de Baldiri, un nom que a aquella època no era gaire freqüent a Olot, segons explica l’historiador local Josep Murla al llibre Can Baldiret, 175 anys d’un comerç olotí.
El 1834 qui ocupava el negoci i l’edifici de Can Baldiret era Sebastià Palou, nascut a Vila-sacra. Feia 17 anys que residia a la capital de la Garrotxa. En un principi es dedicava de torner, però més tard va passar a fer cadires. La seva filla, Margarida Palou, és qui instaura el negoci de les espardenyes a Can Baldiret després de casar-se amb Agustí Quintana. Des d’aquí i fins a l’actualitat, l’espardenya ja no es mourà de la botiga olotina.
“Venem 12.000 parells d’espardenyes a l’any. És el producte estrella”, diu Jordi Rubió, actual propietari de Can Baldiret. Entre en Sebastià i ell, hi ha 190 anys d’història i sis generacions: Sebastià Palou, Margarida Palou, Agustí Quintana, Magdalena i Assumpció Quintana, Assumpció Estartús i Jordi Rubió. Aquest és el viatge familiar d’una botiga que no ha deixat de tenir mai una mateixa sang.
“El meu record són cordes, esclops, capses, tot fosc sense ni un llum amb només dos fluorescents. Quan ens treien la llum, hi penjàvem llums de carbó per il·luminar la botiga. També recordo un braser. Vivíem al primer pis; la casa i la feina era allà mateix”, descriu l’Assumpció Quintana, nascuda el 1942 i àvia d’en Jordi.
Ella -juntament amb la seva germana que es va deslligar de la botiga amb la pandèmia- combinava l’escola amb el negoci. Va començar-hi a treballar amb poc més de deu anys, portant el calçador als clients o ajudant a col·locar capses. “La nostra vida ha estat aquí. Hi hem après més que a escola. A escola vam aprendre cultura, aquí hi hem après tot allò de la gent”, diu.
Àvia, mare i fill han viscut la botiga de la mateixa manera: sent una casa més que una feina. L’Assumpció Estartús i en Jordi Rubió (el seu fill) també es passejaven per Can Baldiret des de ben petits. “Amb la meva germana ens partíem el dissabte, una al matí i l’altra a la tarda. Anàvem al Cor de Maria i quan acabàvem classe ja veníem cap aquí”, diu l’Assumpció, la mare d’en Jordi. “Tots treballàvem aquí; el pare, la mare... tots. Quan acabaves d’escola ja venies cap aquí. Més que una feina, és una casa. Eren moments diferents i vivien amb res, amb un plat de sopa per a tothom”, recorda en Jordi, actual propietari, fill de l’Assumpció Estartús i net de l’Assumpció Quintana.
El secret?
Tots ells van aprendre a caminar, com qui diu, a Can Baldiret. Però també hi han après moltes altres coses. Una d’elles és el secret que ha fet que el negoci continuï funcionant: “Des de sempre, ens han conegut com els Baldirets. Aquest nom ha anat amb nosaltres. Aquest nom ens ha acompanyat tota la vida”, diu l’àvia Assumpció. “Treballar, treballar i treballar. Hem passat temporades no tan bones, però treballem i si hem de posar hores, les hi posem”, assegura la mare Assumpció. “El secret és el tracte i les maneres de fer. No trobes llocs on et deixen emportar el producte a casa per provar-te’l”, conclou el fill, Jordi Rubio.
De fet, el tracte casolà i proper que desprèn encara l’Assumpció, després de 75 anys vivint i treballant a la botiga, és una de les característiques que fan únic Can Baldiret. Per ella, la jubilació no existeix: “Ja no treballo, per mi és un relax. No me n'he de cuidar de res. Ells porten el negoci, jo vinc a despatxar i m’agrada perquè hi ha clients de tota la vida que encara em demanen. Per a mi, és un acte social”, diu la veu més veterana que queda a la botiga olotina.
Per a Quintana el tracte amb el client és tant o més important que el producte i deixa clar tres manaments que a Can Baldiret han passat de generació a generació: “El client sempre té la raó, vol veureel producte i vol que estiguis per ell”. Per a l’Assumpció, despatxar la gent és un “servei” del qual se’n sent “orgullosa”.
Els canvis
El pas del temps és una de les resignacions que ningú pot evitar patir quan coneix la història de Can Baldiret. Amb ella, hi van associats els canvis. Sense ells, Can Baldiret, segurament, no seria el que és avui.
Des del 1834 fins avui tot ha canviat molt: el comerç, el producte, el client i, fins i tot, la botiga. Les últimes transformacions van arribar abans de la pandèmia quan en Jordi va començar a agafar el negoci juntament amb la seva mare, després de la jubilació de la Magdalena, germana de l’àvia Assumpció. “Aquí va ser quan vam dir que calia incorporar moltes més marques amb la voluntat d’obrir el ventall de clients entre els vint i quaranta anys, el qual no el teníem”, explica en Jordi Rubio, qui també porta la botiga amb la seva dona, la Judit.
El canvi que es va tirar endavant va ser un dels més importants dels últims anys a l’establiment olotí i ha servit per reimpulsar un negoci que podia haver-se perdut. “Com totes les botigues que no hi ha hagut relleu generacional, de mica en mica, ens hauríem anat morint”, admet Rubio pensant en si no s’hagués posat al davant del negoci.
Els canvis, però, també han estat evidents en moltes altres coses, entre elles, el client: “Cada vegada la gent va més amb vambes. Per cada deu sabates que veníem abans, ara en venem una. La gent ha aparcat l’elegància. Abans es tenien unes sabates per portar el dia a dia, que ja eren de mudar, i les sabates de diumenge. Ara no, ara hi ha vambes de dilluns a diumenge”, explica Rubio. “Abans algú entrava, mirava unes espardenyes i se les quedava. Ara entra algú buscant unes espardenyes i marxa amb una bossa de mà. La manera de vendre abans era més fàcil, ara cal estar-hi més”, diu l’àvia Assumpció. “Abans hi havia un terç de les marques actuals. I de cada marca, hi havia cinc models, ara n’hi ha 150. Hi ha molta més cosa per triar”, conclou Rubio.
També ha canviat el producte: “Cap a millor. Abans es feien les sabates a mà i ara es fan amb màquines. La gent va més ben calçada que abans. Els motlles s’han perfeccionat. Ara les vambes per anar a córrer estan fetes amb enginyeria. Això també ho ha encarit”, afegeix el responsable de Can Baldiret. I és que fa dècades unes espardenyes podien arribar a costar seixanta cèntims d’euro.
I també han evolucionat les talles: “La gent fa el peu molt més gran. El 33, 34 i 35 era el que es venia més. A una dona li feia vergonya fer un 40. Ara aquest número és el més normal. Els metges diuen que és perquè abans no es feia tant d’esport”, explica Rubio.
Tot i els canvis, per a la gent de Can Baldiret un bon calçat ha de complir unes necessitats molt bàsiques: “Que calci bé, que sigui durador i que tingui vista, que agradi. Procurem que totes les sabates d’aquí tinguin això”, diu Rubio.
El futur
Sense canvis no hi ha evolució i sense evolució no hi ha futur. Cada generació que ha portat Can Baldiret fins aquí, ha fet caminar el negoci amb uns peus diferents i amb uns canvis i decisions que, sense saber-ho, han permès celebrar 190 anys d’història. Ara el repte no és fàcil: continuar fent anys. Però l’encaren amb garantia i amb una nova botiga que es preveu obrir aviat al costat de l’actual, a la qual s'hi vendran complements de moda. És un nou pas per seguir transformant i construint els anys que han de venir en un dels negocis més antics d'Olot.
“Hi veig futur, però hi ha molta quantitat de producte xinès que ens fa molt de mal”, diu la mare Assumpció. “El futur de Can Baldiret hi és, l’altra cosa és què passarà amb el comerç. Potser haurem de deixar de vendre sabates i vendre una altra cosa, però estic esperançat que el comerç, a curt termini, existirà perquè la gent vol estar ben servida i tractada”, diu Rubio. “Veig un futur amb moltes ganes de tirar endavant”, diu l’àvia Assumpció pensant amb el seu net.
I és que mirar enrere no és fàcil a Can Baldiret. Els 190 anys de vida de la botiga olotina són un tros d’història de la ciutat, la vida de sis generacions familiars i un exemple de força d’un comerç petit que cada vegada li costa més resistir i així ho constata l’última generació de la botiga: “Els 190 anys són una responsabilitat, no una càrrega. Tenim una responsabilitat de no tancar aquests negocis perquè es perd un servei”.