Era l’any 2000. 25 de maig. Restaurant La Deu. Tots els professionals de l’Hospital Sant Jaume d’Olot reunits en una sala com poques vegades. Tots analitzant el present i el futur, sobretot el futur, del centre sanitari al qual treballaven. S’havia programat una jornada intensiva per elaborar un “pla estratègic” i analitzar les virtuts i defectes del centre. En el fons, però, era la manera col·lectiva de demostrar que hi havia una necessitat: construir un hospital nou.
“Recordo quan es va fer la informatització de l’antic hospital, ja no passaven els fils, els cables de les telecomunicacions ja no cabien per allà on havien de passar i teníem problemes d’infiltracions als quiròfans”, recorda l’exgerent de l’Hospital Sant Jaume d’Olot, Carles Puig. “Al soterrani no s’hi podia ni passar. Hi havia emmagatzemat tot de coses i s’hi barrejaven serveis”, explica la regidora de Salut d’Olot del 1999 al 2004, Dolors Ros.
Després de més de 400 anys de servei, l’Hospital Sant Jaume d’Olot, situat el centre de la ciutat, s’havia fet petit i feia temps que difernets veus demanaven ampliar el centre, però no hi havia gaires opcions: “No podíem créixer per enlloc i ens hauríem hagut de menjar part del geriàtric. Fèiem reformes sobre reformes”, diu Puig.
La manera de constatar aquestes sensacions va ser en l’elaboració del pla estratègic l’any 2000. “La trobada era per tenir un document perquè els que manaven s'adonessin que hi havia una necessitat real i era compartida. A partir d’aquí vam engegar el camí i vam anar a trobar gent a Barcelona”, explica Ros. La regidora, juntament amb l’alcalde d’aquell moment, Lluís Sacrest, van recollir la necessitat evidenciada en la jornada que es va organitzar i van posar fil a l’agulla per fer realitat el desig d’un nou hospital.
La construcció, enmig d’una crisi econòmica
Després d’elaborar el pla estratègic, es va escriure un “llibre blanc” que va coordinar Rosa Sacrest i que recollia els motius pels quals calia un nou centre. Tres anys més tard apareixia per primera vegada una ubicació: el POUM d’Olot ja contemplava un espai reservat a la zona del polígon de la Guardiola per a equipaments sanitaris. Això constata que la necessitat ja havia entrat en les prioritats del govern municipal i el camí cap al nou centre ja es començava a traçar.
Amb el fil dins l’agulla es van anar fent els passos per tenir un projecte i trobar el finançament (50 milions d’euros) fins a posar-hi la primera pedra el 7 de novembre de 2009. En aquell moment començava la construcció d’un dels equipaments més importants que s’han aixecat a la comarca les últimes dècades, però també apareixia una crisi econòmica que faria perillar la seva obertura.
“Les primeres previsions era d’obrir el 2010 i la crisi ho va endarrerir. Recordo que en alguna conversa algú va dir que l’obra quedaria pendent fins que vinguessin èpoques millors. Aquí és on va actuar la Garrotxa i la seva influència en el món polític”, diu Puig. El daltabaix financer i el canvi de govern amb l’arribada de les retallades amb Artur Mas a la Generalitat podia fer pensar que la construcció del nou hospital quedaria encallada, però no va acabar sent així. "No va perillar, però sí que es va endarrerir”, admet el llavors director del Servei Català de la Salut i actual gerent de l'Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa, l’olotí Josep Maria Padrosa.
Segons Puig, tant Padrosa, Dolors Ros, com l’exconsellera Marina Geli van ser algunes de les persones que van influir més en l’avenç del projecte i les obres: “Sempre dic que a la Garrotxa, quan hi ha un projecte que beneficia a la comarca, tots aneu a una. És igual el partit polític o la classe social que siguis, tot s’ajunta i tothom estira cap a la mateixa direcció”, diu l’exgerent del centre garrotxí, nascut a la Selva.
“L’Hospital d’Olot tenia l’avantatge que quan va arribar l’època de crisi, estava pràcticament fet. Així com, malauradament, altres hospitals o ampliacions es van haver d’aturar, allò que estava engegat s’havia d’acabar de fer. Es van parar moltes inversions i es va prioritzar aquelles que ja estaven en procés d’acabament. L’Hospital d’Olot era molt necessari” diu Padrosa.
Tot i que el nou hospital va sobreviure a la crisi econòmica del 2008, també se’n va veure afectat. Es va reduir la inversió en el material mèdic que hi havia d’anar i es va haver d’aprofitar força equips de l’antic l’Hospital Sant Jaume. "L’únic problema que vam tenir va ser l’equipament, el qual no estava assignat”, diu l’exdirector del CatSalut. “La crisi la vam patir perquè no vam poder comprar tot el que demanàvem. Vam haver d’aprofitar el que teníem i ens van donar alguna cosa més, però era la meitat del que demanàvem. A poc a poc això es va anar arreglant. Vam anar una mica justos de diners a l’hora d’obrir-lo”, admet Puig.
Inauguració, trasllat i obertura
El 6 d’octubre de 2014, catorze anys després d’aquella trobada al Restaurant La Deu i gairebé cinc anys després que José Montilla posés la primera pedra, un nou president, Artur Mas, inaugura el nou Hospital d’Olot. Era el primer centre hospitalari que estrenava en el seu mandat i un dels únics que acabaria impulsant. Ho feia al costat també d’un nou alcalde d’Olot, Mia Corominas: “Hem passat moments de patiment sobre l’economia i dubtes de com acabaríem la construcció. Però avui hem d’agrair, sobretot, a la gent del Servei Català de la Salut i, en especial, a en Josep Maria Padrosa, qui hi ha jugat un paper fonamental. Gràcies per confiar en el final de trajecte i equipar l’hospital com és necessari i fer-ho en uns moments en què la situació econòmica planteja greus problemes”, deia l’exalcalde en el seu discurs durant la inauguració del tercer hospital que acollia la ciutat en la seva història.
Tot plegat passava dies abans de la consulta del 9N i de l’inici d’un trasllat excepcional i únic: passar d’un hospital vell a un de nou, d’unes instal·lacions antigues a unes de modernes, passar d’un passat a un futur. “Aquell dia va ser un dia complex perquè, més que a nivell logístic, el qual estava tot molt preparat, va ser difícil gestionar la sensació que deixaves coses enrere. No hi va haver cap incidència. El més difícil va ser la gestió emocional dels treballadors que anaven deixant alguna cosa en aquell hospital”, diu Jaume Heredia, qui era director del SEM durant el trasllat al nou hospital, qui seria director mèdic del nou hospital i qui actualment és cap de la Regió Sanitària de Girona. “Cridava l’atenció que no guanyés l’optimisme de començar en un lloc nou. És condició humana viure aquests moments com a pèrdua”, afegeix.
“La gent estava trista de marxar, però després els hi deies si tornarien a l’antic hospital i et deien que no. Un trasllat es viu poc en una direcció d’un hospital. Són d’aquelles experiències que són fàcils reviure amb tota la intensitat, encara que hagi passat un temps”, diu Puig.
El trasllat va durar dies i es va completar sense problemes el 17 de novembre, primer dia del nou Hospital d'Olot i Comarcal de la Garrotxa. En aquell moment hi havia una setantena de persones ingressades a l’Hospital Sant Jaume que van haver de ser traslladades. La primera va ser la Rosa Maria Ferré, ingressada des de feia tres setmanes per una infecció de la pròtesi de genoll que li acabaven de posar: “Recordo un canvi molt fort. L'hospital vell era petit i comprimit, hi havia molta fressa. Recordo arribar al nou i tot era calma i tranquil·litat, molta pau. Estava tot a punt. No vaig trobar a faltar res”, diu. Ferré va ser el primer pacient del nou hospital, un títol que guarda amb orgull: “No vaig pel carrer dient-ho, però si surt a la conversa, ho dic. És un honor haver pogut ser la primera a inaugurar el nou hospital”.
Una de les coses que més recorda Ferré són les distàncies que s’havien de recórrer per anar d’una zona a una altra de les instal·lacions. Unes distàncies que també constata la primera mare que va donar llum al nou centre, la Gurinder: “Vaig entrar per l’accés principal i em van dir que no havia d’entrar per allà. Vaig haver de fer una volta molt gran i entrar per urgències. Ja tenia contraccions i no sabia ben bé a quina sala havia d’anar. Anava a una i em deien que anés a una altra. Però tot va anar molt bé”. Ara la seva filla, l’Agam, ja té deu anys i sap que va ser el primer nadó del nou Hospital d’Olot: “Sempre ho explica i els hi diu als metges. Guardo un vídeo que es va passar per la televisió i li ensenyo i li dic que és famosa perquè va ser la primera”, diu la Gurinder.
Més espai, menys familiar
El pas d’un centre hospitalari a l’altre va ser per a molts un canvi dràstic en les maneres de treballar i també d’atendre el pacient. Es va triplicar l’espai passant de 8.000 metres quadrats a 28.000, de 12 a 25 mòduls d’urgències i de 25 a 34 consultes. Es van incorporar nous serveis com el TAC i l’hemodiàlisi; i es va aconseguir augmentar la capacitat resolutiva del centre arribant a cobrir més del 90% de les necessitats sanitàries dels garrotxins, evitant la majoria de desplaçaments a Girona que es feien llavors. Fins avui dia, també s’han sumat serveis de quimioteràpia, ha millorat la unitat del son, ha obert una àrea de simulació, ha començat a formar metges especialistes i s’ha convertit en referent en l’àmbit de la pediatria mediambiental, entre altres serveis i tècniques que s’han millorat i perfeccionat.
Tot han estat millores que han servit per superar també moments complicats com la pandèmia de la Covid: “Hauria estat impossible afrontar com vam afrontar la pandèmia si haguéssim estat a l’hospital vell. No sé com ens ho haguéssim fet”, diu Heredia, cap mèdic del centre garrotxí durant la pandèmia. “Sense cap mena de dubte, vam passar d’un hospital petit que afavoria una manera de fer, a un hospital del segle XXI que ens posava a davant noves maneres de treballar. Crec que no hi ha ningú que qüestioni que la decisió fos correcta”, afegeix.
L’únic que es troba a faltar de l’antic hospital Sant Jaume és el record i la familiaritat que suposava treballar en un espai més petit: “Et senties molt integrat dins la ciutat i amb un moment et movies d’un costat a l’altre de l’hospital. Diuen que s’ha perdut aquella familiaritat perquè hi ha professionals que no es veuen. Tot i això, no ens en penedim”, diu Puig.
De la sobredimensió a l'equilibri
El penediment tampoc apareix quan es recorda l’adjectiu que va aparèixer durant les obres i la inauguració del nou centre: sobredimensionat. El nou hospital es projectava per a més de 60.000 habitants en un moment en què la Garrotxa en tenia uns 50.000. "Tenir espai té uns avantatges brutals i també té uns inconvenients: s’embruta i l’has d’escalfar i això és costós. Si això no està ajustat a l’activitat que fas, és un sobrecost de manteniment”, diu l’actual gerent del centre, Josep Maria Padrosa.
L’equilibri va ser el que va marcar els primers anys del nou centre, tant en l’àmbit laboral com en l’econòmic. “Era difícil fer el centre sostenible perquè per l’activitat que es feia, hi havia un sobrecost de manteniment i consum energètic. Van ser anys que no es va poder pagar del tot les DPO dels treballadors (2018 i 2019) perquè havies d'equilibrar per no entrar en fallida i això va anar just”, admet Padrosa. “Em vaig trobar amb un hospital nou amb ganes de fer les coses de forma diferent i, per tant, havien de trobar aquestes noves maneres de treballar perquè en els últims anys l’atenció a les persones ha canviat moltíssim: hem passat de tenir hospitals on tot es feia amb el pacient ingressat a intentar fugir d’aquesta fórmula i buscar maneres perquè el pacient estigui el mínim temps possible al centre. Això és un procés que es va fer durant els primers cinc anys”, indica Heredia.
Des de la direcció apunten que actualment l’Hospital d’Olot ha trobat el punt d’equilibri. Cada dia hi neix un nadó, s’hi fan 15 operacions, 150 sessions de rehabilitació, s’atenen gairebé 400 consultes externes i un centenar d’urgències. “Després d’aquests 10 anys, arribem amb un punt d’equilibri. Podem dir que és un hospital que està equilibrat i hem d’esperar que continuï així”, diu Padrosa. “L’Hospital d’Olot ja forma part d’una xarxa que fa que mai més sigui un hospital aïllat, en part perquè la supervivència dels hospitals comarcals implica formar part d’una xarxa. El nou hospital ha permès que el centre es posicioni dins la xarxa com un hospital en valor. És un hospital de primer nivell a la xarxa hospitalària de la regió i és referent a Catalunya en alguns temes com la unitat pediàtrica mediambiental”, assegura Heredia.
Futur: nova projecció sense perdre serveis
Aquest 2024 la Garrotxa ja ha arribat als 60.000 habitants que es projectaven el 2014 amb la inauguració del nou centre. La direcció, però, assegura que els canvis en els processos mèdics han permès que la instal·lació pugui arribar a projectar-se per a 70.000 habitants. “L’hospital encara té capacitat i recorregut. A vegades les coses canvien perquè, per exemple, avancem en la cirurgia sense ingrés i això fa que ens sobrin llits”, afirma Padrosa.
Actualment, el centre té els mateixos 130 llits que tenia quan es va posar en funcionament, 14 consultes externes tancades, una zona reservada per posar-hi ressonància magnètica i un cinquè quiròfan per equipar. Les circumstàncies actuals (canvis en els procediments mèdics i falta de professionals) també ha fet que, fins i tot, es tanqués una unitat d’hospitalització de les quatre que tenia fa deu anys.
En una dècada l’Hospital d’Olot i Comarcal de la Garrotxa ha vist com passava dels 500 als més de 600 treballadors. Ells són i seran els que marcaran el futur del centre garrotxí, el qual cada any fa unes 40.800 atencions. “El futur d’un hospital com el de la Garrotxa haurà de ser per dos costats. Per un, tenir més serveis vinculats a l’envelliment de la població; tot això anirà creixent per naturalesa. Per altre costat, també haurem d’estar preparats per atendre malalties noves perquè la globalització ens porta una sèrie de malalties infeccioses que no hi estem tan acostumats”, diu l’actual gerent.
La tecnologia i la innovació seran també eines clau per a entendre i interpretar el futur de l’Hospital d’Olot i dels hospitals comarcals. “El llit perdrà protagonisme perquè hi haurà processos que se solucionaran amb menys estada de la població a l’hospital. Les telecomunicacions et permetrà tenir pacients a casa monitorats. La innovació ens pot canviar totalment la manera de resoldre les patologies”, creu Padrosa.
Per al cap de la Regió Sanitària de Girona, Jaume Heredia, el futur del centre olotí demana créixer en l’atenció intermèdia sense que la cartera de serveis es vegi afectada: "Sembla que cada vegada s’hagin de fer menys coses als centres comarcals perquè es concentren més tecnologies als grans hospitals, però això no és cert. Cada vegada es fan més coses als hospitals comarcals; fa uns anys ningú podia fer quimioteràpia a aquests centres i, actualment, hi ha molta gent que s’hi tracta”.
En aquest sentit, és probable que d’aquí a deu anys el futur Campus de Salut de Girona ja estigui en funcionament. Per a Heredia, el nou epicentre mèdic gironí no ha de restar competitivitat als centres comarcals: “Els hospitals comarcals actuaran com a satèl·lits d’aquest campus; per tant, els pacients tindran processos que seran compartits. No ho veig com a competitiu, sinó com a col·laboració i oportunitats de creixement per als comarcals”.
El que està clar és que els reptes de futur de l’Hospital d’Olot no s’assemblaran als del passat, ja que el temps i la medicina evolucionen molt ràpid. Fa només deu anys que es van obrir les portes del nou edifici, però ja en feia catorze que s’havia començat a imaginar. L’èxit de la societat garrotxina ha estat planificar un equipament comarcal que després de vint-i-quatre anys cobreix, i té garanties de seguir cobrint, les necessitats que el van impulsar.