Sergi Cot Cantalosella (Girona, 1992) i Marta Guillaumes Pibernat (Salt, 1977) han combinat la seva militància política a l'esquerra independentista i a l'ecologisme. Aquesta unió és la que exploren a El fil verd i roig (Manifest), un llibre col·lectiu que pretén omplir el buit d'una obra contemporània i en català que intenti posar les bases per un ecologisme d'alliberament nacional.
El professor Joan Martínez Alier, en el pròleg del llibre, descriu el moviment ecologista català com “un conjunt de lluites que s'encavalquen”. Això és una debilitat o una fortalesa?
Creiem que és més una fortalesa que una debilitat, però en definitiva és el que ha passat. Les lluites són cícliques, amb els seus alts i baixos, i els períodes de reflexió i de reflux. El camp també necessita els seus processos de guaret i de repòs que, en la lluita ecologista, han de servir per repensar-nos.
I què explica que a Catalunya o els Països Catalans no s'hagi articulat un partit o un moviment verd clarament identificable?
En el llibre hi ha quatre capítols que parlen en part d'aquesta qüestió: el més històric d'Albert Botran i Mercè Amich, el del darrer cicle de Gil Hortal i Clàudia Custodio, el dedicat a plataformes contra el Hard Rock o els Jocs Olímpics de Núria Sauquillo i Anna Recasens, així com el diàleg final entre Margalida Ramis i Bernat Lavaquiol. No tenim una resposta clara. Però és evident que després dels cicles del 15-M o de l'1-O han ressorgit aquestes lluites en defensa del territori, com també ha passat en l'àmbit feminista. Segurament caldria generar un 15-M exclusivament ecologista. És una estratègia que comparteix molta més gent i el llibre també està servint per enxarxar altres persones i col·lectius, com per exemple l'Assemblea per a la Transició Ecosocial de Catalunya a qui hem convidat a la presentació de Barcelona.
De fet, en el llibre parlen “de transició ecosocial des de la trinxera ecosocialista”. Què vol dir?
Repartiment de la riquesa tenint en compte la realitat climàtica i els límits planetaris. És molt fàcil de dir, però complicat d'implementar. És un repte colossal.
“Cal un repartiment de la riquesa tenint en compte la realitat climàtica i els límits planetaris”
Sovint des de l'esquerra es considera imprescindible la gestió pública de l'aigua, l'energia o els residus. En el vostre cas, que tenen o han tingut responsabilitats institucionals, ho veuen com la solució a tot?
La gestió pública, tal com la coneixem, no ha incorporat els processos de sostenibilitat real. En el llibre, de fet, alguns capítols apunten en aquest sentit: és necessari que s'incorpori la participació ciutadana i la transversalitat. És un canvi cultural. Si no es fa, no es resolen els problemes.
En el llibre s'apunta, en més d'una ocasió, els límits de l'acció institucional...
Sí, un bon exemple és la llei catalana de canvi climàtic, considerada una de les més avançades d'Europa. Com que no hi ha una desconnexió entre el que passa al Parlament i a la societat, sinó hi una pressió popular, la llei no s'acaba de desplegar. És bastant greu que no s'hagin implementat tots els articles i que altres els tombés el Tribunal Constitucional, una mostra més de les limitacions de no ser un estat.
També es parla de la lluita contra l'ampliació de l'aeroport com a exemple d'èxit organitzatiu. Ara bé, d'aquí a poques setmanes tornarem a tenir una proposta per ampliar-lo i possiblement tindrà més consens institucional...
Això explica per què és necessari un ecologisme d'alliberament nacional. L'ampliació de l'aeroport, els Jocs Olímpics d'Hivern o el Hard Rock són projectes d'estat i no de país, impulsats per les elits i les burgesies espanyola i catalana. És cert que, sovint, aconseguim victòries efímeres. Però la pregunta que ens fem és: com estaríem sense mobilització popular? La destrucció del país seria molt major.
Parlem d'energia. No és sorprenent que amb l'actual mix elèctric català -dominat per unes nuclears que han de tancar en els pròxims anys- hi hagi tanta oposició als projectes de renovables?
El problema no és el què, sinó el qui i sobretot el com. Per què hi ha tant conflicte? Perquè les decisions es prenen des de dalt sense tenir en compte la població. Hem començat la casa per la teulada i no pels fonaments. El que cal és una veritable planificació democràtica, en majúscules. Evidentment, primer s'ha de prioritzar la fotovoltaica en les cobertes, espais antropitzats o autopistes. Després, ja caldria parlar seriosament de si calen projectes com el parc eòlic marí i de quina manera, però buscant l'interès col·lectiu per sobre de tot -per exemple, que fos a través de L'Energètica i completament públic- i també amb unes dimensions que s'ajustin a la realitat, al territori i a les seves necessitats reals, no com passa actualment.
“Com estaríem sense mobilització popular? La destrucció del país seria molt major”
Sí, però la realitat és que estem a l'any més càlid d'ençà que hi ha registres, amb les emissions que no aconseguim baixar i amb només el 15% d'electricitat d'origen renovable.
Buscar el consens no vol dir dilatar en el temps, vol dir tenir en compte a tothom. I això no s'està fent, excepte en algunes ocasions en experiències pròpies. L'habitual és que una gran empresa es planti en un municipi, anunciï el gran projecte i s'imposi sense diàleg.
Sent de les comarques gironines, no els sembla injustificable que no hi hagi ni un sol parc eòlic ni cap parc solar de dimensions mitjanes?
Objectivament, sí que ens ho sembla, especialment pel desequilibri amb les Terres de l'Ebre i el Camp de Tarragona. Sap greu que s'hagi concentrat i hagi esdevingut una zona de sacrifici. Ara bé, precisament per això, cal planificar les coses bé i de manera democràtica. Si no, simplement anirem creant zones de sacrifici. El problema és que parlem de transició energètica quan realment és una substitució energètica: una veritable transició implica la generació, però també la governança, la gestió i el consum.
Deixem l'energia. Per què el decreixement o el postcreixement és la seva aposta de futur?
El decreixement no és una opció política o ideològica, el decreixement és un fet. Les societats actuals hauran de decréixer perquè fa temps que ens estem extralimitant en l'ús de recursos. El repte civilitzatori és com mantenim el planeta habitable amb unes vides dignes. I en el llibre ho intentem dibuixar a escala de país.
Però en què consisteix?
Es tracta d'un relantiment de certs processos econòmics, fet de manera planificada, honesta i creativa. El decreixement és el cop de timó: aturem-nos, replantegem, frenem. Mentre que el postcreixement és la fase posterior ja adaptada a aquest escenari planificat.
“Una veritable transició energètica implica la generació, però també la governança, la gestió i el consum”
A l'Ajuntament de Girona han apostat per aquesta via. Com es trasllada a polítiques reals?
Tenim un conveni pioner amb els investigadors punters en la matèria que, entre altres, pretén fer el màxim de pedagogia: no ens cansarem de dir que no és tornar a les cavernes i que podem recuperar alguns estàndards de consum de dècades passades que, per exemple, generaven menys residus amb sistemes com els de dipòsit i retorn. A banda d'establir aliances i permetre que l'acadèmia entengui la realitat de l'administració municipal, plantegem un gran projecte que avanci en aquest marc. En aquest mandat apostem per la producció agroecològica, la sobirania alimentària i el malbaratament: més i millor horta al Gironès, reduir els residus que generen els comerços i restaurants i fer un circuit d'aprofitament dels aliments.