La Generalitat ha començat a definir la futura llei de transició hídrica, que haurà de marcar com es gestionarà l'aigua a Catalunya en les pròximes dècades. En un moment marcat per una climatologia cada cop més extrema i imprevisible, amb onades de calor, sequeres més freqüents i intenses, però també amb episodis d'inundacions cada vegada més forts, la qüestió de fons és quin model de país volem.
Fins ara, el Govern del PSC i els lobbies d’enginyers posen l'accent en tenir més aigua amb noves infraestructures, com les dessalinitzadores. No es tracta de discutir si aquestes eines són necessàries en moments puntuals, sinó d'evitar que es converteixin en l'eix central de la política hídrica. Confiar que amb la tecnologia ens podem desconnectar del cicle natural de l'aigua és perillós: aquestes infraestructures poden generar una sensació d’aigua infinita i perpetuar la idea que qualsevol necessitat pot ser satisfeta amb més tecnologia.
Perquè el problema de fons no és només la sequera. Catalunya pateix una situació d'estrès hídric estructural perquè consumim més aigua de la que tenim. La pregunta que ens hem de fer no és quanta aigua més podem incorporar al sistema, sinó quanta n'hi ha disponible a cada conca, quanta en necessiten els rius, els aqüífers i els ecosistemes, i com adaptem les grans demandes d’aigua de sectors com els centres de dades, les macrogranges o els hotels, a aquesta realitat. La tasca de les administracions i de les persones expertes no hauria de ser buscar fórmules per esquivar aquests límits, sinó ajudar-nos a viure-hi dins.
Quins interessos s'estan prioritzant i qui s’està enriquint
Més de vuit milions de porcs, quinze milions de turistes anuals, dècades d'activitat minera vinculada al genocidi del poble palestí que ha salinitzat el Llobregat, extraccions intensives per exportar aigua embotellada del Montseny a l'altra punta del món. La piscina d’onades per fer surf a Cunit, l’ampliació de l’aeroport o la previsió de 26 nous centres de dades hiperescalars. Governs municipals que prohibeixen omplir garrafes a les fonts públiques mentre llars pateixen pobresa hídrica. Catalunya, una de les regions amb un dels serveis urbans d'aigua més privatitzats del món. Davant d’aquest escenari, la pregunta és clara: l’aigua per a què i per a qui?
I això ens porta a una altra pregunta: a qui serveixen les polítiques hídriques? Per garantir drets o per assegurar el negoci de les grans tecnològiques i les multinacionals de l'aigua? En un context d'emergència climàtica i d'inversions creixents en grans infraestructures, cal alertar dels processos de privatització i mecanismes que entenen l'aigua com un actiu econòmic i especulatiu, i no com un bé comú. Quan la resposta a la crisi passa exclusivament per grans obres i grans inversions, és legítim preguntar-se quins interessos s'estan prioritzant i qui s’està enriquint.
Cap a una planificació coherent amb els límits ecològics
La planificació urbanística, turística, industrial i agrícola no pot continuar desvinculada dels límits ecològics. No podem parlar d'escassetat hídrica mentre es projecten noves ampliacions urbanístiques, es promou el creixement turístic o es plantegen noves activitats intensives en territoris ja tensionats.
Per revertir-ho, cal situar al centre la protecció dels ecosistemes. Cal garantir el dret humà a l'aigua, assegurant que ningú quedi exclòs dels serveis bàsics per motius econòmics. Cal reduir les fuites i impulsar la reutilització. Cal restaurar rius, aqüífers i zones humides, i fer que qui més consumeix i més beneficis té, més pagui.
L'aigua té els seus propis límits, i no entén de fronteres administratives. Els rius connecten territoris des del seu naixement fins a la desembocadura, i el que passa aigües amunt té conseqüències aigües avall. Per això, els transvasaments no poden ser la solució per mantenir models de creixement insostenibles en uns territoris a costa d'empobrir-ne uns altres.
La futura llei de transició hídrica hauria d'ajudar-nos a reconnectar la planificació del territori amb el cicle natural de l'aigua. A entendre que la disponibilitat d'aigua no depèn només de la nostra capacitat tècnica per fer-ne o portar-ne més, sinó també de la salut dels rius, els aqüífers i els ecosistemes que la fan possible. Al cap i a la fi, la transició hídrica no consisteix a independitzar-nos de la pluja: consisteix, precisament, adaptar-nos als límits ecosistèmics.
