El desplegament d’instal·lacions d’energia renovable, especialment fotovoltaica i eòlica, al llarg i ample del país, no està exempt de generació de tensions i resistències. De fet, el conflicte esdevé un element inevitable davant d’una transició ecològica que constitueix un veritable canvi de paradigma. No només perquè altera profundament processos existents, sinó perquè redefineix metes, valors i estructures de la societat. Comporta un canvi profund amb repercussions en l'econòmic, el social, el cultural i el polític. En conseqüència, és inevitable que la transició generi incerteses i recels, gèrmens del conflicte social (o socioecològic).

Un dels principals àmbits en què es desenvolupa aquest conflicte és el marc de la participació ciutadana i l’anomenada “llicència social”, entesa com l’acceptació informal i contínua per part de les comunitats locals, dels projectes. Quelcom que no és predicable només del desplegament de les renovables, sinó de gairebé tots els projectes i infraestructures de gran abast i amb alteració sobre el terreny domèstic i la quotidianitat de les persones. La percepció que les decisions es prenen “des de dalt”, eludint la comunitat local (no només ciutadans i entitats, sinó inclús els mateixos ajuntaments), des d’una opacitat manifesta i amb manca d’empatia i diàleg amb el territori, és una de les principals objeccions i motor d’oposició local. 

De fet, entre els drets de la ciutadania en matèria de medi ambient, des de l’any 2001 a Europa (i el 2005 a l’Estat), s’inclou l’accés a la informació, tant a les actuacions i projectes derivades de la iniciativa pública com de la privada, així com la participació en la presa de decisions. Aquest dret, desenvolupat en múltiples Directives i Recomanacions de la UE, s’ha desplegat de formes diferents segons cada estat membre. Un dels casos més paradigmàtics, ja en matèria de renovables, el trobem a Suècia, on la llei imposa als promotors de parcs eòlics assolir el consentiment formal del municipi afectat. Sense aquest “kommunal tillstyrkan”, l’autoritat ambiental no pot atorgar la llicència.  En conseqüència, els municipis gaudeixen d’un ampli dret de veto sobre els projectes (fins al punt que el consentiment pot veure’s retirat en fases avançades del projecte). Altres estats, com Dinamarca, Alemanya o Escòcia (Regne Unit) estableixen amb caràcter preceptiu la celebració de comunicacions i consultes locals prèvies a l'aprovació, dirigides a la ciutadania en un radi més pròxim a la instal·lació. Aquestes es poden desenvolupar en forma de tallers participatius i reunions locals ja des de la fase de planificació.

Recollint aquest estat de les coses, l’anàlisi jurídica i la plasmació en diverses experiències, el projecte “Renovables amb el Territori: una visió compartida”, treballa des de 2023 en l’estudi, el debat i la difusió de propostes que permetin que la implantació de les energies eòlica i solar en el territori superi les controvèrsies que genera. Entre aquestes, com dèiem al principi, les mancances d’una participació ciutadana efectiva, rigorosa, amb capacitat d’incidència i verificable, han estat al centre de moltes sessions d’encontre i diàleg. Propostes com dissenyar i seguir un protocol de comunicació amb el teixit social del territori o realitzar una comunicació amb els municipis prèvia al permís d'accés a xarxa són de les més consensuades en les nombroses sessions de treball realitzades en la redacció del treball. 

Així les coses, el Govern de la Generalitat acaba de publicar un DL (Decret llei 22/2025, de 28 d'octubre, per augmentar la resiliència del subministrament elèctric a Catalunya) que reforma el marc de mesures urgents per a l’emergència climàtica i l’impuls de les energies renovables, fixat l’any 2019, i crea una nova figura que esdevé un pas endavant en donar resposta a les demandes de participació. El text introdueix un apartat 9bis.1, en els projectes de parcs eòlics de potència superior a 10 MW i plantes solars fotovoltaiques de potència superior a 5 MW, situats en el sòl i en sòl no urbanitzable, un nou tràmit de "presentació pública del projecte", previ al tràmit d'informació pública general. Aquesta fita preceptiva imposa la realització d'una audiència pública davant de la ciutadania en cada municipi afectat, amb presència de les promotores, que hauran de recollir i respondre els dubtes, les objeccions i les propostes formulades i, després d'un període de transparència en la informació i comunicacions amb la ciutadania, emetre un informe que valori l'acceptació social del projecte per part dels veïns del lloc. Aquest informe serà lliurat a l'òrgan competent per a l’autorització conjuntament amb l'acreditació d'haver fet l'acte o actes de presentació del projecte (i formarà part de l'expedient sotmès a informació pública en la subsegüent fase). 

És un fet que aquest tràmit no equival al model suec, donat que, malgrat que es conclogui que l’acceptació ciutadana pugui ser feble o, fins i tot, contrària, no suposarà la inviabilitat del projecte. No obstant això, sí que és una eina interessant que trenca amb certes inèrcies empresarials, a vegades fruit de la por o el menyspreu, de menystenir i evitar el contacte amb la ciutadania afectada pels projectes. Alhora, garanteix a la comunitat local un coneixement directe del projecte i una via per fer arribar els dubtes, temors, propostes i tota mena d’interlocució fins ara poc menys que impossible. A més, es fa amb caràcter previ a la fase d’informació pública, la qual -segons parer de moltes persones expertes- és un tràmit intensament tècnic, que expulsa als no avesats en la matèria i que no respon als continguts socials que rauen en bona part dels recels de la població. Per altra banda, l’informe final, valoració del grau d’acceptació, malgrat que sigui responsabilitat de la pròpia promotora (i, per tant, tindrà la pàtina subjectiva inevitable) sí que permet fer una reflexió sobre el possible conflicte, els seus aspectes estructurals i estimular mesures de correcció i adaptació a la sensibilitat de cada lloc. 

El conflicte en el marc de la transició energètica obre un ventall de possibilitats per avançar no només en desenvolupament sostenible sinó en cohesió territorial, democràcia real i justícia social. En conseqüència, l’aprofitament d’aquesta nova eina de participació primerenca pot contribuir en el difícil repte de conjugar dins la transició energètica les exigències d’urgència i extensió, amb l’ètica, l’equilibri territorial i la justícia social. El temps dirà si tots els agents implicats la posen en valor s’aprofita l’oportunitat per convertir la transició energètica en un procés no només tècnic, sinó profundament democràtic i arrelat al territori.