El canvi climàtic ja està transformant la gastronomia marinera catalana. El mar Mediterrani, és un dels principals focus de biodiversitat del planeta, però també és una de les regions més vulnerables al canvi climàtic i això té un impacte directe en el teu plat.
L’escalfament de l’aigua, la contaminació, l’acidificació i els canvis en la disponibilitat de nutrients estan alterant el funcionament dels ecosistemes marins. Aquests impactes, que actuen de manera sinèrgica, tenen conseqüències directes sobre la pesca, la disponibilitat de recursos i, en última instància, sobre la composició i la qualitat del que arriba a la taula.
Més gamba blanca i bacoreta
Una de les conseqüències del canvi climàtic és l’augment de la temperatura de l’aigua del mar. Es calcula que en els últims 35 anys la temperatura superficial de l’aigua del mar ha augmentat 1,4ºC. Aquest augment de temperatura pot provocar diversos efectes en els organismes marins. Una de les respostes més evidents dels organismes mòbils marins és el desplaçament, i, en conseqüència, el canvi en les seves àrees de distribució.
En el Mediterrani, aquest fenomen es coneix com a “tropicalització”, caracteritzat per l'expansió d'espècies termòfiles, és a dir, aquelles amb afinitat a aigües més càlides. Aquest procés afecta tant espècies autòctones com al·lòctones.
En el primer cas, algunes espècies que històricament eren més abundants en zones meridionals del Mediterrani han augmentat la seva presència a la costa catalana. Entre els exemples més destacats hi ha l’alatxa (Sardinella aurita), el tallahams (Pomatomus saltatrix), la llampuga (Coryphaena hippurus), la bacoreta (Euthynnus alletteratus) o la gamba blanca (Parapenaeus longirostris).
Cranc blau, peix lleó i peix globus
En el segon cas, també s’ha observat l’arribada i establiment d’espècies introduïdes. Un bon exemple és el del cranc blau (Callinectes sapidus), que ha esdevingut una plaga voraç i ha amenaçat la biodiversitat local de les terres del Delta de l’Ebre. Tot i els problemes que comporta, els pescadors de les costes de l’Ebre han sabut transformar la situació en una oportunitat i obtenir-ne un recurs econòmic aprofitable.
Hi ha altres espècies invasores que encara no han arribat a Catalunya, de les quals, de moment, no se'n treu cap profit econòmic ni alimentari. Un és el cas del peix lleó (Pterois miles), que té unes espines molt verinoses que en dificulten la manipulació i comercialització.
I un altre exemple són els peixos globus del gènere Lagocephalus, els quals no només causen danys significatius a les arts de pesca, sinó que contenen altes concentracions de tetradotoxina, la qual pot arribar a ser letal per als humans. Aquestes espècies representen un risc per a la salut pública i per a l'ecosistema marí.
Sardines i anxoves en un mar que canvia
Tanmateix, la tropicalització també comporta el retrocés d’espècies d’aigües temperades o fredes (més tradicionals), com la sardina (Sardina pilchardus), l’anxova (Engraulis encrasicolus), l’amploia (Sprattus sprattus), el lluç (Merluccius merluccius), la maire (Micromesistius poutassou) o l’escamarlà (Nephrops norvegicus).
Aquestes espècies poden veure reduïda la seva abundància, desplaçar-se cap a latituds més elevades o cap a més profunditat, on les condicions els siguin més favorables.
Qualitat nutricional: més enllà del canvi en les espècies
Els canvis en els ecosistemes no només afecten quines espècies trobem, sinó també la seva qualitat nutricional. Els productes pesquers, entre els quals hi podem destacar peix, marisc i, més recentment, algues, són una font important d’àcids grassos omega-3, especialment l’àcid eicosapentaenoic (EPA) i l’àcid docosahexaenoic (DHA), compostos essencials que el cos humà no pot sintetitzar i ha d’obtenir a través de la dieta.
L’EPA i el DHA són especialment elevats en els peixos pelàgics (peix blau) ja que l’utilitzen com a reserva energètica i escassos en els peixos demersals (peix blanc), però, igual que nosaltres, aquests organismes tampoc tenen la capacitat de sintetitzar-los. Així doncs, l’origen de l’EPA i el DHA marins es troba en la base de la xarxa tròfica, gràcies a organismes com el fitoplàncton, les algues i les fanerògames (plantes marines).
Ara bé, l’augment de temperatura de l’aigua també afecta a tots els escalons de la xarxa tròfica. Diversos estudis apunten que hi ha canvis en la distribució d’espècies, i en la qualitat i quantitat d’àcids grassos produïts per aquests productors primaris. Per tant, aquests es transmeten al llarg de la xarxa tròfica, afectant a la qualitat nutricional del peix que consumim.
Protagonisme a la taula d'espècies poc valorades
Tots aquests canvis que pateixen els ecosistemes marins es reflecteixen directament en el que captura el sector pesquer i, per tant, en el que arriba al consumidor. Les espècies més tradicionals poden presentar una major variabilitat en les captures, mentre que les espècies termòfiles, fins ara poc habituals o poc conegudes, guanyin presència als mercats. Així, espècies emergents o històricament poc valorades poden adquirir un paper més rellevant en l’oferta alimentària.
En els darrers anys, diverses iniciatives han posat el focus en la valorització d’aquestes espècies. Projectes com el GALP Termòfiles han treballat per millorar la competitivitat del sector pesquer mitjançant la promoció d’espècies amb baix valor comercial, sovint poc conegudes pel consumidor. Aquestes iniciatives inclouen accions de divulgació, com l’elaboració de receptaris o la realització de tallers gastronòmics, amb l’objectiu de facilitar la seva incorporació a la dieta.
Una dieta en adaptació
Així doncs, el que arriba al nostre plat esdevé un reflex dels canvis que tenen lloc en els ecosistemes marins. L’adaptació de la dieta pot formar part dels mecanismes de resiliència del sistema socioecològic davant el canvi climàtic.
En aquest context, diversos estudis assenyalen que factors com la procedència del producte, els mètodes de captura, la diversificació del consum o apostar per pesca local i de temporada esdevenen factors rellevants en la sostenibilitat del sistema pesquer. La incorporació d’espècies termòfiles pot contribuir a diversificar el consum i reduir la pressió sobre les espècies tradicionalment més demandades.
El Mediterrani es consolida així com un laboratori viu que ens permet comprovar com els canvis ambientals es tradueixen en modificacions concretes del que mengem, i on la recerca científica és clau per comprendre i anticipar aquests processos.
Aquest article va ser publicat originalment a The Conversation.
