Sortir a passejar per la muntanya sovint es viu com una manera de desconnectar, però també és una oportunitat per observar i entendre millor l’entorn que ens envolta. Més enllà del paisatge visible, sota els nostres peus s’hi amaga un món ple de vida i interaccions invisibles, com les que protagonitzen els fongs, uns organismes que, lluny de ser simples i aïllats, mantenen formes sorprenents de comunicació dins del bosc.
Una investigació recent desenvolupada al Japó ha analitzat com funcionen aquests sistemes d’intercanvi d’informació dins dels boscos. L’estudi, publicat a la revista Scientific Reports, revela que aquests organismes tenen amb una xarxa de comunicació electroquímica sorprenent i desconeguda.
Com es comuniquen els fongs?
Al contrari del que pensa la majoria de gent, els fongs no són passius ni es limiten a absorbir nutrients de l’entorn. En realitat, tenen una xarxa electroquímica que els permet compartir informació sobre la disponibilitat de recursos del seu entorn de manera gairebé immediata.
Aquesta xarxa es basa en el miceli, una estructura subterrània formada per filaments molt fins anomenats hifes que és la part essencial del fong, és a dir, allò que permet la connexió amb altres espècies. Per tant, la part amb més vida dels fons està soterrada i, el que veiem a la superfície, són els seus òrgans reproductors.
La recerca, liderada per Yu Fukasawa, professor de la Universitat de Tohoku, mostra que aquestes xarxes no només responen a l’entorn, sinó que ajusten la intensitat de les seves “senyals elèctriques” en funció del que passa al seu voltant.
Un estudi fet a partir de l'escolta dels fongs
Per estudiar-ho, els científics es van desplaçar a un bosc de la ciutat japonesa de Kami, on van analitzar 37 exemplars de dues espècies del gènere Hebeloma. Aquests fongs són coneguts com a “fongs de l’amoníac” perquè creixen en sòls rics en aquest compost. Els investigadors hi van col·locar elèctrodes per registrar l’activitat elèctrica de manera continuada i observar com es transmetia la informació a través del miceli.
Els resultats van mostrar que, quan s’afegia aigua en punts concrets propers a un exemplar, el flux d’informació cap a altres fongs augmentava notablement. En canvi, si es regava tota la zona de manera homogènia, la intensitat de la comunicació disminuïa, com si la informació deixés de ser rellevant en estar ja compartida per tots.
L’equip també va provar amb orina, simulant una situació habitual en entorns naturals. Aquest líquid conté urea, una font d’amoníac valuosa per a alguns fongs. Sorprenentment, la resposta del miceli era diferent: en aquest cas, la transmissió de senyals tendia a reduir-se, cosa que indica que el sistema s’adapta segons el tipus d’estímul i les seves característiques.
Una comunicació amb receptor i emissor
L'estudi de l'activitat electroquímica d'aquesta espècie de fong va revelar que els senyals de comunicació no es distribueixen de manera aleatòria, sinó que alguns fongs actuen com a emissors i altres com a receptors. Aquesta comunicació es produeix fins i tot entre espècies diferents que comparteixen el mateix sòl, i és més intensa quan es troben a prop.
Aquest treball aporta noves claus per entendre com funcionen aquestes xarxes subterrànies i com reaccionen davant els canvis de l’entorn. Així que, la pròxima vegada que passis per un bosc, potser val la pena recordar que, sota terra, hi ha tot un entramat de fongs intercanviant informació.
