L'estabilitat i la riquesa de les nacions, és a dir, de la nostra civilització, depenen de l'equilibri dinàmic de les funcions que són crítiques en el funcionament del sistema terrestre. Sistemes fonamentals que regulen el funcionament del nostre entorn i que han estat establerts en els darrers milions d'anys, abans de l'aparició dels humans. Però la pressió sense precedents que les activitats humanes exerceixen sobre aquests sistemes reguladors els empenyen cada cop més enllà dels límits de la seva estabilitat. Com a efecte, ens veiem abocats a la crisi climàtica, l'extinció massiva d'espècies i la contaminació atmosfèrica i oceànica.

És cert que s'han aconseguit acords internacionals per protegir els béns comuns globals: recursos naturals internacionals, supranacionals i globals que compartim tots els estats. Per exemple l'alta mar, l'atmosfera, l'espai exterior i l'Antàrtida. Potser no és casual que tots ells es trobin fora dels límits jurisdiccionals, dels drets sobirans dels estats. Ni tampoc que els tractats que els regulen hagin tingut en compte l'interès col·lectiu enfocat a l'extracció de recursos, més que no pas mantenir-los protegits i governats de manera eficaç pel bé col·lectiu.

Però els sistemes ambientals que regulen el funcionament i l'estat del planeta, dels que tots en depenem amb indiferència del lloc en què visquem, s'escapen de la descripció dels béns comuns globals. Entre aquests sistemes hi ha la circulació meridional d'inversió de l'Atlàntic (coneguda com a AMOC), que regula el clima del planeta mitjançant el transport d'aigua calenta i salada des de l'equador cap al nord a través de l'Atlàntic (el corrent del Golf), i aigua freda i menys salada des del nord cap al sud pel fons de l'oceà.


El canvi climàtic accelera la fusió del gel de Groenlàndia i l'Àrtic; es redueix la salinitat i també la diferència de temperatura entre l'aigua salada més càlida que flueix cap al nord des de l'equador i l'aigua de l'Atlàntic nord, més freda i menys salada. L'efecte frena els corrents oceànics i atmosfèrics. Aquests canvis en cadena tenen impactes en sistemes climàtics regionals com el monsó amazònic. L'agreujament de l'efecte duu al risc creixent de provocar canvis irreversibles i incontrolables en el funcionament del sistema terrestre.


Coneixedors del funcionament d'aquest sistema, i d'altres homòlegs que proporcionen estabilitat al funcionament de la Terra, 22 investigadors internacionals de primer nivell han participat durant gairebé dos anys en un procés de recerca, i, com a resultat del qual proposen definir i crear els béns comuns planetaris.

A més d'incloure les regions geogràfiques compartides globalment al marc de béns comuns globals, també hi afegeixen tots els sistemes ambientals biofísics crítics que regulen el funcionament, la resiliència i l'estat del planeta. És a dir, els que permeten l'habitabilitat a la Terra. La recerca ha estat liderada per investigadors del prestigiós Institut de Potsdam per a la Recerca de l'Impacte Climàtic d'Alemanya i publicada a la revista Proceedings of the National Academy of Sciences (PNAS).

Salvaguardar les funcions reguladores crítiques del sistema terrestre és un repte que hem d'afrontar si volem mantenir les condicions actuals de vida. La necessitat de solucions col·lectives a escala planetària força una governança també d'escala global; és a dir, caldria transcendir les fronteres nacionals. Perquè l'actual marc global de governança basat en les lleis ambientals existents no és suficient per afrontar una crisi planetària com l'actual, que no respecta els límits dels sistemes reguladors planetaris.

Adoptar el concepte de comuns planetaris com a nou marc legal enfocat en un govern global hauria de tenir el potencial d'articular i crear obligacions de custòdia efectives per als estats nacionals de tot el món, mitjançant la governança del sistema Terra. Només la cooperació transnacional permetria restaurar i enfortir la resiliència planetària, i preservar de manera més eficaç les funcions crítiques de regulació del sistema terrestre de què depenen l'estabilitat i la prosperitat de les nacions. Segons els experts en ciències jurídiques, socials i els sistemes terrestres, només els comuns planetaris limiten els riscos per a les societats humanes i promouen la justícia.
 

D'aquí 20 o 30 anys serà tard per mantenir els equilibris. Tots tenim el deure d'actuar ara.

La necessitat és urgent, argumenten. Una emergència es calcula pel risc dividit pel temps; al seu torn, el risc és la probabilitat multiplicada per l'impacte. Amb les dades recollides arreu del món hi ha proves inequívoques que la dècada que vivim és decisiva per evitar la pèrdua de més d'un milió d'espècies, per exemple. Igualment, l'oportunitat de mantenir l'escalfament global a 1,5°C implica reduir les emissions a la meitat en aquesta mateixa dècada.

Segons els científics, ens hi hem de posar ja. D'aquí 20 o 30 anys serà tard per mantenir els equilibris. I la responsabilitat és compartida, tots tenim el deure d'actuar ara. Protegir les funcions crítiques de regulació del sistema terrestre de manera més efectiva comporta un canvi profund. Obliga a no triar més entre la riquesa immediata i la protecció del planeta, el dilema és una manera obsoleta i incorrecta de fer veure que ens protegim; és no comprendre que la natura no està al nostre servei. Ara bé, segons els autors, la majoria social indiferent només es convencerà si la ruta sostenible no només és més atractiva sinó fàcil. És en aquest sentit, doncs, cap on cal treballar.