El cérvol pràcticament va desaparèixer a Catalunya cap als anys 50. Les repoblacions per part de les administracions -però també per privats- van permetre començar a recuperar les poblacions. Ara, en un context de “clara expansió”, s'està constatant una competència amb els isards en alguns punts del Pirineu. “Amb el canvi climàtic puja el bosc i també ho fan els cérvols”, assegura el biòleg Josep Maria López, subdirector general de Fauna Cinegètica.
Expansió del cérvol al conjunt del Pirineu
La desaparició general del cérvol a Catalunya a mitjan segle XX només va deixar alguna població aïllada a l'Alt Pirineu. Tanmateix, dècades després es van realitzar diverses repoblacions per part d'Icona -depenent del Ministeri d'Agricultura-, però també per iniciatives privades.
Aquest fet va permetre consolidar algunes poblacions de la subespècie ibèrica (Cervus elaphus hispanicus) en zones com les serres de Boumort o del Cadí. “Eren exemplars provinents de Còrdova i Jaén”, explica López en declaracions a Nació.
En els darrers anys ha continuat l'expansió. De fet, ja no només és present al conjunt de l'Alt Pirineu sinó també a bona part del Prepirineu i arribant puntualment en zones com l'Alta Garrotxa, la Noguera i l'Alta Segarra, entre altres.
La hibridació amb la subespècie europea
La glaciació del Plistocè va comportar una diferenciació de les poblacions de cérvols. “La península Ibèrica va actuar com un dels principals refugis glacials per a moltes espècies”, apunta un estudi publicat el 2023 per universitats catalanes, d'Extremadura i la mateixa Generalitat. Aquest fet, va suposar l'establiment de dues subespècies: l'europea (Cervus elaphus elaphus) i la ibèrica (C. e. hispanicus).
La gran diferència és la mida, tant del cos com de les banyes. De fet, es tracta d'un exemple clar de la regla de Bergmann, que estableix que en una mateixa espècie, els individus que viuen en zones més fredes -normalment més al nord- tendeixen a una dimensió més gran que els del sud.
L'estudi apunta que a finals del segle XX les àrees de distribució “es van estrènyer”, també per les repoblacions franceses al vessant nord. Aquest fet va suposar que progressivament individus de la subespècie europea esdevingués majoritària a zones com la Val d'Aran i el nord del Pallars. Però aquest procés de rehibridació també és molt important al Cadí i molt més puntual al Ripollès, on -tal com ha pogut saber Nació- s'han vist exemplars del llinatge europeu a punts com Vall de Núria.
La mateixa investigació considera el creixent fenomen d'hibridació com un “risc per a la conservació del cérvol ibèric”. Des del Departament d'Agricultura, en canvi, es considera que es tracta d'un “procés natural” i no hi ha previst prendre mesures per intentar aturar-ho.
La competència amb l'isard
A diferència de la hibridació, el procés que preocupa a l'administració catalana és la creixent competència amb l'isard. Una situació que vinculen al canvi climàtic i a l'augment de cota de les condicions favorables pels cérvols. “Les condicions a alta muntanya no són tan crues”, apunta Josep Maria López. Una situació que afavoreix tant que exemplars de la subespècie ibèrica tendeixen a viure en zones més altes com facilita l'arribada de més exemplars del llinatge europeu des d'Occitània i la Catalunya Nord.
“El cérvol està empenyent l'isard cap a cotes cada vegada més altes”, apunta el subdirector de Fauna Cinegètica. De fet, alerta que es tracta d'una espècie amb unes condicions d'hàbitat molt específiques i que difícilment tindrà alternatives. En aquest sentit, la presència d'individus en punts de muntanya mitjana com la Noguera o Montserrat la considera anecdòtica. “No creiem que l'isard s'estigui mediterranitzant”, conclou.
La competència entre aquestes dues espècies autòctones preocupa especialment a la reserva nacional de caça de l'Alt Pallars. Mentre el cérvol s'expandeix de manera clara, l'isard es manté lleugerament a la baixa i molt lluny de les poblacions prèvies a l'impacte del brot de pestivirus.
Aquest procés, igualment constatat als Alps, també és observat amb atenció pel Departament d'Agricultura a les zones del Cadí i al nord del Ripollès.
La difícil convivència amb la ramaderia
Una de les zones on va créixer la població de cérvols és al límit entre l'Alt Berguedà i l'oest del Ripollès. Es tracta bàsicament d'individus provinents del Cadí, però també d'un antic recinte zoològic privat al terme de les Llosses.
Ara fa dos anys, els ramaders de municipis com Gombrèn i la Pobla de Lillet van fer un crit d'alerta. Denunciaven que ramats de cérvols es menjaven les pastures dedicades a vaques i cavalls i posaven en risc l'activitat. “Vam crear una taula conjunta amb administracions locals, caçadors i ramaders”, explica Josep Maria López.
Més enllà de revisar els censos, es van augmentar els permisos de caça, dels quals un 75% eren de femelles. Aquest fet, juntament amb altres accions com potenciar els circuits de venda de carn d'espècies cinegètiques, ha permès estabilitzar les poblacions en aquestes zones, segons el responsable d'Agricultura.
