Alex Salmond, mort aquest dissabte als 69 anys, és el principal responsable d’un dels canvis polítics més formidables a la política d’Europa occidental de les darreres dècades. Sota el seu lideratge el Scottish National Party (SNP) passà de ser una força marginal a hegemònica, acabant amb més de quatre dècades dominades pel laborisme a Escòcia. Aquesta nova hegemonia facilità el referèndum sobre la independència d’Escòcia de 2014, l’intent més clar de decidir la qüestió de l'autodeterminació per una majoria de l'electorat en una democràcia consolidada. Amb aquell referèndum l’independentisme passà, malgrat la seva derrota, de projecte polític minoritari a opció amb capacitat de posar en qüestió la unió establerta el 1707 entre Escòcia i Anglaterra.
Líder de l'SNP entre 1990 i 2014 —amb un interregne de l’actual primer ministre d’Escòcia John Swinney entre 2000 i 2004— el seu lideratge tingué dues estratègies fonamentals. La primera, moure el partit cap a l’esquerra per a rivalitzar amb el Labour com a força socialdemòcrata. La segona, donar suport a la devolution sense renunciar a l’independentisme; sempre va creure que l’oposició de l'SNP a la devolution durant els anys vuitanta fou un error estratègic que allargà l’hegemonia del Labour.
El suport de l’SNP a la devolution afavorí la creació del Parlament d’Escòcia el 1998. Moure el partit a l’esquerra facilità la victòria de l'SNP a les eleccions al Parlament d’Escòcia del 2007, després que la popularitat del New Labour caigués amb la guerra de l’Iraq. Els laboristes perdien per primer cop unes eleccions a Escòcia des de 1959, i es formava el primer govern liderat per un partit independentista.
Aquest primer govern aconseguí reputació mitjançant l’aprovació de polítiques com l’abolició de taxes universitàries i del copagament de medicaments. Aquesta popularitat portà a un creixent nombre d’electors no independentistes a recolzar l'SNP a les eleccions de 2011, on els nacionalistes van aconseguir la seva primera majoria absoluta al Parlament d’Escòcia. Davant de la possibilitat d’un referèndum unilateral, el llavors primer ministre David Cameron decidí avançar-se i proposà un referèndum acordat amb només dues opcions: independència sí o no. El resultat d’aquell referèndum fou que l’independentisme incrementà espectacularment el seu suport fins al 45 %. La unió havia guanyat, però l’independentisme s’havia fet gran. Molts votants ara no només donaven suport a l'SNP sinó també la independència.
Alex Salmond aconseguí prestigi més enllà d’Escòcia com a estrateg i comunicador polític. El seu estil incisiu el va portar a sentir-se més còmode debatent al Parlament de Westminster, amb un debat més viu i amb més enfrontaments, que al Parlament de Holyrood, on les diferències polítiques entre partits no són tan grans i l’estil és més consensual. La seva manera de fer i debatre sempre el feu més popular entre l’electorat masculí que entre el femení.
A Salmond el succeí una altra política notable, la seva col·laboradora Nicola Sturgeon, com a primera ministra d’Escòcia. Ella liderà la dècada d’hegemonia de l'SNP. Tanmateix, la relació entre ells es deteriorà en aquesta etapa, fins al punt que Alex Salmond va fundar un nou partit, Alba. Aquesta força pretén recollir el suport dels electors independentistes frustrats amb la manca de progrés sobre la qüestió, però el seu suport electoral ha estat escàs fins al moment. Aquesta darrera etapa de la seva carrera política també va ser protagonitzada per les acusacions d’assetjament sexual de les que va acabar finalment exculpat.
Polític respectat i temut pels seus rivals, la seva mort suposa la desaparició del principal responsable què l'SNP passes de la protesta al poder, i que l’unionisme perdés l’hegemonia a Escòcia.
Politòleg investigador a la Universitat de Glasgow