Un dels acadèmics que més en sap d’economia internacional és Joan Tugores (Palma, 1953). És un especialista que pot ajudar a aclarir-nos després d’una setmana agitada per l’anunci de mesures aranzelàries agressives per l’Administració Trump i l’entrevistem a la sortida d’una classe a la Universitat de Barcelona, d’on va ser rector (2001-05). 

Llicenciat en dret, doctor i catedràtic de Ciències Econòmiques, exdegà de la Facultat d’Econòmiques, analitza amb cura el significat dels vents que bufen de Washington i la resposta europea, alhora que valora les diverses alternatives reals que té al davant la Unió Europea (UE) per contestar amb eficàcia a les ínfules proteccionistes dels Estats Units.

Sembla que s’abat la tempesta sobre nosaltres. Com analitza l'escenari després de l'anunci de Trump al Rose Garden de la Casa Blanca?
Bé, el que ha passat és la concreció d'una sèrie de mesures que ja s'havien anat plantejant i que ara s'han formulat d'una manera sistemàtica. Destacaria tres o quatre aspectes. El primer és obvi, i és que són mesures unilaterals, per tant, sense cap pretensió d'encaixar amb la normativa internacional, que en teoria defensa l'Organització Mundial de Comerç. Una normativa que actualment té molt de retòrica perquè ja fa molt de temps que les grans potències no respecten les normes multilaterals.

El segon punt és que es van presentar, d'una banda, mesures sectorials, algunes ja conegudes, amb el 25% de forma general per a automòbils, i després la part més nova van ser aquelles taules de la llei que va presentar que s’aplicaven a cada país. En principi, hi ha aquesta idea dels aranzels recíprocs. A partir d'aquí, jo crec que hi ha dues qüestions. Una tècnico-política i una d’estratègica. D'on surten els números que va presentar Trump i, la segona, què poden fer la resta del món, començant per nosaltres, els europeus, a partir d'ara. 

D'on surten els números?
En teoria, caldria pensar que s'han fet avaluacions dels costos monetaris, per exemple, els aranzels que altres països apliquen als EUA, com el que repetir molt Trump, els costos no monetaris. Que, de facto, no són aranzels, però dificulten la venda de productes nord-americans. Des de les subvencions governamentals que fan els xinesos a les regulacions excessives que posen els europeus. El que és curiós pels europeus és que inclogui l'IVA. Perquè una mesura proteccionista és la que discrimina entre productes nacionals i productes importats. L'IVA es paga per igual i, per tant, és difícil d'entendre que l'IVA estigui en aquest calaix. En teoria, es podria pensar que darrera del document que va presentar Trump hi ha feina de molts economistes que traduís aquestes traves a xifres. Aquesta subvenció xinesa significa que els veïns xinesos tenen un avantatge del 25%. 

I no ha estat així?
A la pràctica, el que s'ha descobert és que les xifres surten de la balança de pagaments, el percentatge que representa el dèficit comercial bilateral de cada país enfront dels Estats Units. És una coincidència molt gran que els càlculs de subvencions encaixin al final amb el percentatge que representa el dèficit. En el cas dels països amb els que tenen superàvit, com el Regne Unit, se'ls aplica el 10%. Sembla que els resultats estaven precuinats i evidencien que l'objectiu d'aquestes mesures no és tant compensar tractes discriminatoris per a la producció nord-americana, sinó reduir el dèficit comercial bilateral que té els Estats Units en cadascun d'aquests països. 

L'objectiu d'aquestes mesures no és tant compensar tractes discriminatoris per a la producció nord-americana, sinó reduir el dèficit comercial que té els Estats Units amb cada país

 

Els EUA tenen dèficit en matèria de mercaderies perquè han perdut competitivitat, en canvi, té superàvit en matèria de serveis. Per això alguns europeus ja estan fent els càlculs de quins aranzels haurien d'aplicar als seus dèficits. No té sentit que es parli del dèficit bilateral entre Europa i el país nord-americà sense mirar quines són les raons de fons de perquè perden competitivitat, i en canvi, si hi ha superàvit, és perquè els EUA són més competitius. 

Veu realista l’escenari d’una negociació? Què hauria de fer la UE?
Crec que hi ha quatre respostes que s'haurien de combinar en dosis variables. Primer, la negociació. Els EUA ja han demostrat al llarg de la història que empra aquestes iniciatives per negociar. Per exemple, quan es discutia l'acord transatlàntic a principis de la dècada passada, el TTIP. Al final, el que volien els nord-americans era col·locar els aliments transgènics. 

Això devia ser amb l'administració Obama.
Sí, però qui es va carregar la negociació va ser Trump el dia següent d'arribar a les eleccions. Però ho poso com a exemple que buscava concessions en determinats sectors. Un altre exemple: tothom ha sentit parlar de la guerra comercial del 2018-19 contra la Xina. El que no ha tingut tant de ressó és que a final del 2019, els Estats Units i la Xina van signar un acord, l'Acord de Fase 1, que aturava l'escalada d'aranzels a canvi que la Xina incrementés les compres de productes agraris nord-americans en 200.000 milions de dòlars. Amb la pandèmia es va oblidar però és una demostració que el que volen els EUA són concessions. Les darreres setmanes també s’ha dit que si Europa vol negociar, un dels problemes que té és les excessives regulacions a les seves empreses de serveis. El país nord-americà vol un marc menys regulat, que és el que Europa no vol. 

El primer seria la negociació. Què més suggereix?
La segona és, pel cas europeu, potser el més important. Hem de recordar que el famós Mario Draghi, en una conferència després de publicar el seu informe, ja va dir que els europeus teníem un problema amb el mercat intern, que no era ni únic ni integrat. Hi ha dificultats per operar en el mercat únic que és com si hi haguessin aranzels interns. Llicències, controls, que Draghi va quantificar en un 45% en el cas de les mercaderies i més del 100% en el cas dels serveis. O sigui, unes restriccions enormes. Draghi, com Letta, apuntaven que el comerç intraeuropeu encara té molts marges per millorar. Per tant, negociació i millorar el mercat intern. 

Tercera opció: buscar alternatives. Els Estats Units és molt gran, segons el Fons Monetari, representa el 29% del PIB mundial, però la resta del món ho és més gran i tenim marge per arribar a acords. És el que ja han fet la Xina, Japó i Corea del Sur, que ja han anunciat un acord de lliure comerç. I m'agradaria explicar un precedent també poc conegut però que per mi és molt sintomàtic.

L’escoltem.
És el que va passar també amb l'acord transpacífic, el TPP, que es negociava entre sis països americans que donaven al Pacífic, i sis països d'Àsia-Oceàna. Es va arribar a signar el 2016, però no estava ratificat i quan va arribar Trump va dir que no el portaria a ratificació del Congrés. Què pensava molta gent? Que si els Estats Units es retiraven, l’acord cauria. I els altres van acabant signant un acord sense els EUA. Això demostra que continuen sent un mercat molt important, però que hi ha més vida.

Represàlies selectives, per exemple: contra Harley Davidson, que són un orgull pels nord-americans i estan fabricades en estats amb molt votant republicà

I si tot això no és suficient?
La quarta, sí, seria recórrer a les represàlies. Però per mi no són la primera opció. Entenc que pels polítics és important mostrar duresa i, en aquest sentit, represàlies també. Però selectives. En algun moment, Europa haurà de dir, per exemple: contra Harley Davidson, que no només són un orgull pels nord-americans sinó que estan fabricats en determinats estats amb molt votant republicà. 

Als estats que allí en diuen vermells, els republicans.
Els estats vermells i aquells en què la diferència de vots és més petita. 

Wisconsin.
Exacte, on hi ha hagut ara les eleccions al Tribunal Suprem. Però insisteixo, les represàlies, per mi, són la quarta opció. Al final serà un mix de les quatre, però no ha de ser la primera ni l'única. 

I com afectarà això a l'economia catalana?
Quan van començar a conèixer-se les primeres mesures, Acció va fer unes primeres estimacions en funció del primer indicador que es mira, que és el percentatge de les exportacions catalanes que van als Estats Units i si aquestes experimenten una reducció del 20 o del 30%, quin podria ser el sector més afectat. Són prou coneguts: la indústria mecànica, els automòbils, la indústria agrària, a nivell d'Espanya les olives, aquí l'oli, els vins... 

En quina posició estem respecte la resta de la UE?
Espanya està en millor posició, per exemple, que Alemanya o França, que sí depenen molt més de les exportacions. Però cal tenir en compte els efectes indirectes. Per exemple, jo sóc mallorquí i fa uns dies vaig dir en una emissora mallorquina que si els alemanys exporten molt i ho passen malament, això pot afectar el turisme alemany que va a Mallorca. Hi ha un efecte indirecte que és menys conegut. Quan tu fas les estimacions de les exportacions directes, en el cas que estan fetes a nivell d'estat entre Espanya i els EUA, surt la quantitat que surt. Però si mires també les denominades exportacions amb el valor afegit, són més elevades. Hi ha fàbriques catalanes que exporten components a Alemanya i França que no són exportacions finals, que a les estadístiques figuren com a exportació d'Espanya cap a Alemanya i cap a França però que acaben al país nord-americà. 

L'ocupació pot patir?
En una certa proporció amb l'activitat econòmica. Depèn de si pateixen sectors més intensius en tecnologia i menys en mà d’obra o a l’inrevés. 

La resposta que fins ara està donant la UE li sembla adequada?
Von der Layen ha afirmat que estudiaran represàlies si les negociacions no avançaven. Per tant, s’està negociant. El que em preocupa més és que no es parli d'intensificar el mercat europeu. No podem queixar-nos dels aranzels si entre nosaltres tenim traves que suposen uns costos del 40%. 

D’aquesta crisi en pot sortir una Unió Europea més integrada?
M'agradaria creure que sí. Tothom cita la famosa frase de Jean Monnet que Europa es forja en les crisis. Històricament ha estat així. El que passa és que a l'actual generació de polítics els costa una mica més del compte arribar als acords constructius que es necessiten. 

Que els primers perjudicats pels aranzels són els països que els imposen ho expliquem al primer curs d'Economia

Molts analistes també asseguren que els aranzels acabaran sent molt més costosos pels nord-americans. 
Això ho expliquem als estudiants de primer curs d'Economia. La teoria bàsica de l'aranzel explica que els primers perjudicats són els països que els imposen, que veuen com els productes importats pugen de preu i, en encarir-se, els seus consumidors hi tenen menys accés. Altra cosa és l’ús estratègic dels aranzels per obtenir compensacions. A més, darrerament, això s'ha complicat per una cosa que els senyors de General Motors, Ford o Tesla estan aprenent: si tu compraves productes de consum i sortien més cars, en compraves menys, el que era un perjudici, però darrerament al comerç internacional més del 40% és de components que fan servir les empreses. Si Tesla s'encareix, això és un perjudici no només pels consumidors, sinó per tot el teixit productiu, molt del qual ha donat suport a Trump. 

La darrera vegada que es van combinar proteccionisme i recessió als EUA va ser als anys 1981 o 1982, quan van tenir una pèrdua de competitivitat. Es va fer molt popular l’expressió “la desindustrialització d'Amèrica”, que ara es torna a repetir. El que ha fet Trump és clavat a un discurs fet el novembre passat per Stephen Miran, el principal assessor econòmic de la Casa Blanca, que fa servir aquesta expressió. Amèrica està perdent pistonada en el sector industrial, i les fàbriques, que als 80 se n’anaven al Japó, ara se'n van a la Xina i a Mèxic, però l'expressió és la mateixa.

I com va acabar la cosa els anys 80? 
Que això no va funcionar. Les empreses nord-americanes que veien que perdien competitivitat amb les mesures proteccionistes se'n van anar a veure Reagan i li van demanar que ho deixés estar. En el segon mandat de Reagan es va reconduir la situació amb l’anomenat acord del Plaza. 

Com creu que evolucionarà el tipus de canvi dòlar-euro i com pot influir en les relacions comercials?
Una cosa és el que diu la teoria i l’altra el que està passant. Si et posen un aranzel del 10% contra els teus productes, la forma de recuperar competitivitat és que l'euro es depreciï un 10% i per la via del tipus de canvi recuperes la competitivitat que has perdut per l'aranzel. Stephen Miran diu que això també és bo per als EUA perquè no augmenta la inflació. Si els productes que venen de fora ho fan en un dòlar apreciat, l'un compensa l'altre, era una forma que nosaltres recuperéssim la competitivitat i que els americans no tinguessin inflació. És el que va passar les primeres setmanes després del triomf de Trump. Però quan les bestieses van anar incrementant-se, va estendre’s la idea que Trump estava afectant la qualitat del teixit productiu i la  competitivitat. I va començar a caure el dòlar.

Què implica la caiguda del dòlar? 
Que per nosaltres els aranzels seran més onerosos i els nord-americans patiran més inflació. Si fossin mesures moderades de proteccionisme, seria diferent. Però si són dràstiques, fan més greu les conseqüències canviàries tant per als americans com per nosaltres. 

Deia abans que Reagan també havia fet polítiques neoproteccionistes. No és una contradicció que dirigents que es reclamen com a neoliberals acabin anunciant polítiques proteccionistes? 
Això és tan singular, tan contradictori, com que sectors sovint progressistes, que sempre han criticat el lliure comerç, ara s'hagin convertit al lliurecanvisme. Jo porto 50 anys predicant el lliure comerç a la Facultat i ni cas, em critiquen per neoliberal i globalitzador. I ara tothom defensa com de dolent que és el proteccionisme. Més enllà de la broma, un proteccionisme moderat pot compensar comportaments deslleials com els que fan els xinesos té elements de racionalitat, però quan passes determinats llindars ja és una altra cosa. 

Es definiria com un vell keynesià? 
Soc un mix de liberal i keynesià. Potser com era Keynes, que defensava la llibertat d'empresa de forma destacada. La llibertat de mercat és una font de generació de riquesa espectacular al llarg de la història. No ho dic jo. L'elogi més important que jo he llegit de les forces del capitalisme és al Manifest Comunista, quan Marx subratlla l’enorme capacitat de mobilitzar les forces productives. Els mercats han de fer la feina, però no són perfectes i necessiten algun tipus de complement. De Keynes hi ha una cosa poc coneguda. Poc després de la Gran Depressió, el 1929, escriu un article dient que una bona resposta pels anglesos seria un aranzel del 15% per a tots els productes que entressin a Anglaterra. I l’any següent, n’escriu un altre dient que es va equivocar. Perquè si això ho fa també la resta de països, genera empobriment i ineficiències. Fins i tot Keynes va caure en la temptació durant un any de defensar un aranzel. 

Es parla que anem cap a una nova era. Creu que és així o més aviat estem en un moment de transició que encara s’ha de decantar?
Aquí podríem citar una altra frase famosa de Keynes quan deia que estàvem assistint als patiments d’un món vell i els dolors del part d’un món nou. Una mica com el que va dir Gramsci. Èpoques de transició en què floreixen els monstres. El futur no està escrit, però sembla evident que l'ordre antic ja fa temps que fa aigua, per la pressió financera, la pandèmia i els conflictes geopolítics. Els canvis tecnològics, la lluita per l'hegemonia entre la Xina i els EUA, l'afebliment d’Occident, són tendències que ja havien començat fa temps i que ara estan eclosionant. Recordo ara una frase d’algú que deia que preferia morir d’una sobredosi que d’avorriment. Jo ara diria que no n’estic segur.

La Xina està fregant-se les mans, seguint el principi que quan el teu enemic s'equivoca, no el distreguis 

I la Xina?
La Xina està fregant-se les mans. És aquell principi que diu que si el teu enemic s’equivoca, no el distreguis. La Xina afronta els seus problemes però pot veure ara una via per accelerar el seu accés a l’hegemonia mundial. Els EUA s’estan retirant i la Xina omplirà tots els buits comercials i de bona relació que deixin. El fentanil compensa la destrossa que han fet els nord-americans amb el Canadà? La Xina és un soci poc fiable. En les societats polaritzades ens agrada triar entre el bé i el mal, en la vida real quasi sempre hem de triar entre dos mals. 

I Groenlàndia?
Que els recursos naturals i la ruta àrtica són molt importants, sí. Però fer-ho d’aquesta manera és contraproduent. Li ha anat bé a Trump en els seus negocis, però la geopolítica mundial és molt diferent. Cal ser respectuós, tenir una mica d’humilitat i realisme. Una expressió que m’agrada fer servir és combinar és realisme cru i pragmatisme lúcid. Les sortides de les crisis del proteccionisme del 1985 i l’acord de la Fase 1 del 2020 van ser solucions negociades. Quan després de la Depressió, els EUA no van negociar els aranzels, el resultat va ser enfonsar durant deu anys l’economia mundial. I després de la depressió va venir la Segona Guerra Mundial. El que ens ensenya la història quan no es busca una negociació és depressió i, eventualment, guerra.   

Li voldria preguntar pel debat sobre el finançament. 
No és la meva especialitat i no soc d’aquells economistes tertulians. Sé del que sé. Sé poc de poques coses. Quedo emmirallat quan veig aquesta gent que surt pels mitjans de comunicació i que saben de tot. Soc molt més limitat.