En francès existeix el mot ralliement que és molt precís i idoni per expressar la idea d’adhesió, incorporació o aplegament aplicat a la política. Serà la paraula protagonista de la política francesa de les setmanes vinents i mesos.
Ho serà perquè ara mateix l’escenari de les eleccions presidencials de l’any vinent és totalment obert, amb desenes de candidats declarats o intuïts. Uns es llencen a la piscina sense mirar si hi ha aigua, els altres s’hi tiren de cap comptant que l’aigua ja hi acabarà sent i només un parell avancen riu amunt com salmons sense oposició ni ningú que els freni, i aquests són els extrems: Marine Le Pen per la dreta i Jean-Luc Mélenchon per l’esquerra.
Entre la candidata Le Pen i el candidat Mélenchon hi ha, al mig, una amalgama de candidats que pot ben ser que quan s’hagi de posar la butlleta a les urnes continuï sent ben nombrosa, facilitant-los les coses a aquests dos primers. També pot ser que d’aquí a aleshores aquesta llista s’hagi reduït a la meitat de la meitat en una necessària invocació de la unitat i de la concentració de vots. Ha començat, doncs, una cursa pels suports.
Xavier Bertrand, president de la regió del Nord de França que es presenta com a independent i cara del “gaullisme social”, Karim Bouamrane, alcalde socialista de Saint-Ouen-sur-Seine (uns 55 mil habitants a tocar de París), o l’exprimer ministre Dominique de Villepin es mantenen a la cursa en solitari, encara que saben que no tenen cap opció en solitari. A qui s’acabaran sumant? A què aspiren?
Volen veure qui els ofereix més un cop la carrera es vagi acabant? Veurem a De Villepin donant suport al juppeista Édouard Philippe, favorit de l’espai de centre? O potser el veurem fent el pas definitiu d’un gaullista vers l’esquerra àmplia que proposa Raphaël Glucksmann com a independent de prestigi. El mateix amb el seu antic deixeble Bruno Le Maire, que ara sembla voler tornar després d’aconseguir el rècord de més anys com a ministre d’Economia de la República i marxar amb la llufa del deute públic disparat.
L’alcalde Bouamrane vol que qui guanyi les primàries socialistes li ofereixi alguna cosa? O espera que ho faci l’exprimer ministre macronià Gabriel Attal si aconsegueix prosperar en les enquestes?
Potser el mateix Attal s’acaba retirant i expressa el seu suport a Édouard Philippe i això es trasllada directament en la intenció de vot dels francesos. O de cop veurem que tenia una possible bossa de votats socialdemòcrates que se’n van cap a aquest espai dels socialistes i agregats… De fet, una part del Macronisme de centreesquerra ja se n’ha anat amb la proposta de Glucksmann per liderar l’espai de centreesquerra.
Si l’espai comú socialdemòcrata aconsegueix una certa força en els sondejos, els comunistes li faran costat per tal de frenar a Marine Le Pen? O preferiran anar amb Jean-Luc Mélenchon? I el mateix amb els Ecologistes. El seu antic líder, Yannick Jadot, ja ha apostat obertament per Glucksmann. També ho ha fet la presidenta de la regió occitana, la socialista Carole Delga. Li acabaran fent confiança més cares destacades del macronisme? Potser a Glucksmann no li interessa.
De fet, també pot ser que Gluckmann no guanyi les primàries socialistes davant del gris secretari general de la formació, Olivier Faure, o de la famolenca exministra i excandidata presidencial Ségolène Royal. En la cursa dels suports, ara per ara, hi ha més preguntes que respostes. I hi ha tacticisme i més tacticisme.
