En només un any, Trump ha protagonitzat titulars gairebé diaris. Mesura rere mesura, decret rere decret, ha anat tensant les costures institucionals fins a límits impensables. I el que passa a la Casa Blanca corre com la pólvora. El famós playbook, el manual d'instruccions per a autoritaris d’arreu, és una realitat. Una pregunta es repeteix insistentment: Com pot ser que el país que s'ha presentat sempre com a baluard de la democràcia i la llibertat sigui tan vulnerable als atacs contra la primera en nom de la segona? Ningú no està fent res per aturar Trump?
La resposta no és simple i no s'entén sense tenir en compte que la confusió és una estratègia. Trump governa des de la hiperactivitat. El seu estil no busca només imposar polítiques, sinó també saturar l’agenda política i informativa fins al punt que resulta inviable ja no combatre'l políticament, sinó seguir-ne el ritme. Un dia el segrest de Maduro, l’endemà una ofensiva (verbal) per controlar Groenlàndia mentre en paral·lel amenaça el règim dels aiatol·làs; i a continuació treu els EUA de 66 organitzacions internacionals, mentre s’inventa el Board of Peace... No acabaríem mai.
No és improvisació: és tàctica. Una manera deliberada de desconcertar adversaris, mitjans i institucions, obligats a córrer darrere dels fets sense temps per digerir-los ni articular una resposta coherent. Els mateixos mitjans només poden cobrir una part de tot plegat; moltes decisions simplement ja no arriben al públic. Sense oblidar un aliat fonamental: la desinformació i la manipulació via les xarxes socials. L’autoritarisme del segle XXI ja no necessita només por: necessita soroll, confusió i fatiga informativa.
L’autocomplaença presidencial contrasta, però, amb les enquestes. Les dades diuen que el suport a les polítiques de Trump és molt més fràgil del que ell mateix afirma. Només un 17% dels nord-americans aprova els seus intents d’adquirir Groenlàndia, i un 70% rebutja una acció militar contra Veneçuela. Només un 38% avala la seva política migratòria, i un 61% desaprova la seva gestió econòmica. Tan sols un 36% aprova globalment la seva tasca com a president, molts menys dels que el van votar.
Per tant, Trump no governa amb un consens social ampli, sinó amb una base fidel, mobilitzada, però minoritària. Els famosos MAGA als que sacia sovint amb la famosa MAGA red meat... I, tanmateix, l’oposició no sembla un clam permanent. Per què? Darrerament, hem sentit l’alcalde de Minneapolis que junt amb el governador de Minnesota han denunciat els greus abusos de l’ICE, que han motivat fins i tot el rebuig de “gerros xinesos” com Obama i Clinton. Newsom, el governador de Califòrnia es va oposar fermament al desplegament de la Guàrdia Nacional a Los Angeles; o l’alcalde de Nova York, Zohran Mamdani, va desafiar obertament Trump durant la seva campanya.
Aquests episodis, però, tot i ser rellevants, queden sovint diluïts entre polèmica i polèmica. L’espai mediàtic és limitat, i Trump el colonitza amb habilitat. El que rarament apareix als titulars és que, fora del focus, la societat civil nord-americana s’ha posat en marxa de manera massiva i organitzada. El 18 d’octubre passat, 7 milions de persones es van manifestar simultàniament en 2.700 ciutats dels 50 estats sota un lema inequívoc: “Sense trons. Sense corones. Sense reis.” Una multitud rebutjant l’autoritarisme.
Indivisible impulsa el programa One Million Rising per formar un milió d’activistes en resistència cívica efectiva. Democracy Forward ha guanyat ja més de 100 batalles judicials contra mesures de l’administració Trump via litigació estratègica. La mítica ACLU ha bloquejat ordres executives com la separació de famílies a la frontera o la retirada arbitrària del dret d’asil. El NRDC ha garantit per via judicial el finançament de renovables que Trump volia eliminar amb el seu lamentable “Perfora, bebè, perfora”.
I això només és la punta de l’iceberg. Hi ha milers d’organitzacions actives en drets civils i humans, drets reproductius, immigració, medi ambient, sindicats, universitats, fundacions,... actives plantant cara. No són anecdòtiques: són una infraestructura democràtica en resistència. Cal recordar, a més, que aquesta resistència no parteix de zero. Durant el primer mandat de Trump, la pressió judicial, institucional i social ja va aconseguir frenar o revertir múltiples iniciatives en àmbits com el migratori o l’ambiental.
Aquella experiència va deixar una lliçó clara: Trump pot ser derrotat dins de les regles del joc democràtic, però cal persistència i habilitat. Perquè el que està en joc no és només el futur dels EUA. És el futur de la democràcia liberal com a model polític. Si Trump consolida tres anys més de regressió al ritme del primer, no estarem parlant només d’un gir conservador, sinó d’un retrocés cap a lògiques predemocràtiques: la llei del més fort, el poder concentrat en minories, la normalització de l’arbitrarietat. I això, més d'hora que tard, travessa fronteres.
Des d’Europa, i des de Catalunya, hauríem de preguntar-nos què fem quan la democràcia és atacada fora de casa. Callar mai ha estat una opció neutral. És una batalla que no podem ignorar. Necessitem que aquesta resistència guanyi. Per ells, però també per nosaltres. Per les generacions futures. Perquè una democràcia afeblida als Estats Units no és un problema americà: és un problema global. Potser l’oposició a Trump no fa tant soroll com ell. Però existeix. I és més forta, organitzada i determinada del que molts creuen. Pot guanyar la batalla, i tot demòcrata hi serà benvingut.
