El periodista P.J. Armengou (Barcelona, 1992) publica Rostres de perdó (Albada), el seu primer llibre, on explica històries de reconciliació que a molts lectors els deixaran desconcertats. El genocidi de Ruanda, la tragèdia d’Israel-Palestina, la violència a Àfrica del Sud i altres situacions travessen el llibre. Armengou ha estat corresponsal freelance a Jerusalem, ha treballat al Diari de Sabadell, Europa Press i l’Ara, i actualment és cap de redacció al Diari de Tarragona. Hi conversem a la Llibreria Ona.

El primer capítol del llibre deixa garratibat. Es titula Imbabazi, perdó en ruandès. Expliqui’ns la història d’Alice i Emmanuel.
Alice és una dona tutsi a qui van assassinar els fills, i a ella la van mutilar durant el genocidi del 1994. La vaig entrevistar i, a pocs centímetres, en el mateix lloc, un temple ple de roba de víctimes d’aquells fets, hi havia l’home que li havia fet tot això. Aquesta història em va captivar. Ella va ser capaç de superar el seu dolor i trobar-hi un sentit de reconciliació nacional i superar la dinàmica d’odi. Aquest va ser el germen del llibre.

Com va entrar en contacte amb ells?
Ruanda va ser un conflicte tan dur que, pràcticament, aixeques una pedra i trobes una tragèdia. Vaig anar-hi a cobrir diversos temes de la situació política i vaig voler buscar una història de reconciliació.  

Com va ser possible una tragèdia així? Anys d’odis, visibles des de les aules als mitjans. El paper dels mitjans, ara que ho tastem a les xarxes, va ser criminal en aquell moment.
És famós el cas de la Ràdio Mille Collines, que predicava odi racial i demanava l’extermini dels tutsis. Els mitjans tenim una responsabilitat per no donar volada als discursos d’odi i d’explicar no només històries de dolor, sinó també de llum. Ara mateix, si mirem el que passa a Israel, ni tan sols en mitjans progressistes és habitual que apareguin imatges del que passa a Gaza. Crec que hem de ser capaços de mirar el dolor de tothom.  

Precisament li volia preguntar per l’Orient Mitjà. L’atac de Hamàs contra Israel del 7 d’octubre del 2023 el va agafar vivint a Jerusalem. Va tastar la guerra de ben a prop.
No era la primera vegada que tastava la guerra, havia estat a l’Iraq cobrint la guerra contra Estat Islàmic, però era la primera vegada que ho vivia en família, i això és un canvi clar. Era també la primera vegada que ho vivia com a corresponsal, no com un paracaigudista que hi arriba i se’n va. Va ser especialment difícil, però no només pel fet que ens pogués caure a sobre un míssil, amb la meva dona i el fill, sinó encara més pel clima d’odi a Terra Santa que ja estava latent però aleshores vam veure en la gent més insospitada. Ho vam veure tant en israelians progressistes i pacífics com en palestins progressistes i pacífics. 

Vau viure un moment d’ensurt.  
Per sort, teníem un refugi antiaeri. No ho pot dir tothom, sobretot en barris àrabs. Estàvem en un edifici antic, de l’època britànica, molt a prop de la ciutat antiga. Els murs són molt grans i a casa de les nostres veïnes, just a sota, la zona de la cuina servia de búnquer. Però per anar-hi calia sortir del nostre pis, anar pel carrer i anar al refugi. Va ser aleshores que va caure un coet que, per sort, va aturar la Cúpula de Ferro. Però això és una ínfima part del que ha pogut viure un palestí a Gaza. I també del que van viure els israelians víctimes del 7 d’octubre.

Diu que una corresponsalia a Terra Santa té data de caducitat.
Es diu que els corresponsals a Terra Santa caduquen en quatre anys. El primer any ho trobes interessantíssim, però no entens res, el segon vas entenent-ho i encara ho trobes interessant, el tercer ja veus que totes les dinàmiques s’estan repetint i el quart any ja vols marxar. El cicle continu de violència deprimeix molt. El 7 d’octubre del 2023, amb l’atac de Hamàs, els periodistes vam viure una versió accelerada de tot això. Ja en queden pocs dels qui van ser-hi el 7 d’octubre.

Diu que la paraula perdó és molt poc habitual a Israel/Palestina, on, com a molt, es parla de reconciliació.
També perquè s’entén el perdó com una mena d’oblit, però no ha de ser així. Perdó comporta abraçar aquell dolor. A Israel i Palestina encara és tot més difícil perquè, en el fons, tots tenen raó. Tots tenen un cert dret a reclamar la terra. És impossible imaginar que Tel Aviv sigui arrasada i no existir, alhora que els palestins hi eren abans de la creació de l’estat d’Israel i tenen dret a ser-hi. 

A l’Orient Mitjà va conèixer Sulaiman Khatis.
És un noi palestí que en la seva adolescència, veient les situacions d’ocupació de terres, opressió, decideix optar per la via armada. Fa un primer intent d’atemptat que no surt bé i és empresonat. És a la presó quan sorgeix un petit miracle. Arriba  a l’empatia a partir d’una pel·lícula veu: La llista de Schindler. Allà és capaç d eveure que els jueus a qui ell odiava també pateixen, i amb la mateixa intensitat. Comença a llegir sobre el poble hebreu, aprèn jueu i també tàctiques de lluita no violenta, a partir de figures com Nelson Mandela, Gandhi o Martin Luther King. Surt de presó renovat.    

Com creu que evolucionarà aquest conflicte? 
Una solució ara és molt complicada perquè el govern israelià està format per les faccions més extremes del panorama polític i que el moviment palestí està molt dividit. Vull pensar que, després de tants anys, els estrategues haurien de veure que els sistemes d’apartheid no han funcionat. Què em temo? Que en el cap d’alguns hi ha la idea de l’extermini complet. Però cada onada que passa, cada guerra de Gaza que passa, li donem una puntada de peu de dècades a la solució.     

Hi ha també casos de perdons més relatius o pragmàtics, com el de Thabang Mabuza, fill de Phila Ndwandwe, una cap del braç armat del Congrés Nacional Africà. Els policies que van assassinar la mare van assenyalar el lloc on era enterrada, però no van explicar les tortures que havien fet. 
Sí, es pot entendre que la petició de perdó que van fer aquests policies va ser més aviat tàctica, per assolir l’amnistia i sortir de la presó. En aquest cas, no seria una petició de perdó vàlida, però la concessió de perdó per part de Thabang sí que és vàlida. Donar perdó depèn de la llibertat i la magnanimitat de qui l’atorga. Després, crec que hi ha molts graus en el perdó. 

Pot haver un perdó fins i tot egoista, d’algú que necessita superar un trauma i no dedicar temps mental als assassins. Em sembla bé, tot i que jo crec que hi ha un perdó encara més excels, el perdó que és capaç d’estimar l’enemic. Tot el llibre està vehiculat a través de la incomoditat per entendre com el perdó sigui possible. Perquè el que ens surt de les entranyes és la revenja. Com és possible que hi hagi gent que passi pàgina i fins i tot convisqui amb l’agressor? Doncs la qüestió és que aquestes persones existeixen.

La mare del periodista James Foley, mort per Estat Islàmic, seria un d’aquests casos. És una cristiana profunda.
La Diane per mi condensa aquest perdó més perfecte. No és immaculat tampoc, ja que ella es va trobar amb un dels assassins i el va perdonar, tot i que aquest home mai li va demanar perdó més enllà d’excuses. L’assassí era un britànic que s’havia anat radicalitzant i no odiava personalment Foley. Tenia un passat i unes ferides. En canvi, la Diane explica com li costa perdonar el govern dels Estats Units per no haver fet prou per salvar el seu fill. Per mi és un perdó especialment interessant perquè perdones algú que ha fet mal algú que estimes, perdona sense que li hagin demanat perdó, perdona comprenent l’enemic.  

La capacitat de perdó per força impressiona i deixa sense paraules. Però, fent d’advocat del diable, no és injust que continuï vivint un assassí? Cada assassinat suposa matar una persona, però en realitat són més perquè moltes altres veuen escapçades la seva vida: pares, amics, el company o companya. En canvi, l’assassí continua viu. Ho dic pensant en qui pot defensar la pena de mort. 
Crec que el perdó i la justícia poden anar en paral·lel. Un perdó no nega un procés legal. Si algú ha fet un mal, ha de complir la pena. Però en aquest país creiem que el sistema penal és rehabilitador, ens obrim a l’esperança que la gent canviï. Crec que seria injust, també per les víctimes, treure la possibilitat de l’esmena. I la pena de mort treu la possibilitat de l’esmena. I treu la possibilitat del canvi o de la conversió per part de l’agressor. 

El Georges Vicente, un jove nord-americà, va tenir la sort de cometre un assassinat en un estat on no hi havia la pena de mort. En un altre estat potser hauria estat condemnat i no hagués tingut la possibilitat de demanar perdó a la mare de la seva víctima, sortir de presó en condicional per bona conducta, tenir fills, canviar la vida i dedicar-se a l’educació, a evitar que altres joves cometin els mateixos errors que ell. La pena de mort trenca amb això. Ho estem veient ara mateix a Israel, on ara s’ha aprovat la pena de mort en delictes de terrorisme. Estem tancant la porta a que gent com en Sulaiman treballi per la pau. 

Creu que és legítim no perdonar?
Crec que no es pot obligar ningú a perdonar. El perdó és un acte lliure i és tan difícil que no perdonar és legítim. Vaig entrevistar un exmembre important d’ETA però que no vaig incloure en el llibre perquè ell prefereix romandre en l’anonimat. Té tot un procés de com demanar perdó i diu que ell, com a agressor, té dret a demanar perdó, però no té dret a exigir ser perdonat. Ha de tenir tant de respecte pel mal causat i per la víctima que no la pot obligar a perdonar-lo, però la víctima no pot treure-li la possibilitat que ell pugui esmenar el seu error. 

Aquesta visió explica perquè no funciona el perdó avui dia. Perquè no deixem que la gent demani perdó o canviï de vida. Li continuem contínuament els seus errors. Amb ETA es veu clarament. Es pot pensar que si demana perdó és per pura tàctica, però aquesta persona té dret a demanar perdó, ha de complir condemna i ha de pdoer reinserir-se en la societat. El llibre proposa a les víctimes un camí per perdonar i als botxins un camí per demanar perdó.

La fe ajuda al perdó?
Crec que la fe no és indispensable. El perdó es pot fer des de l’agnosticisme o des de qualsevol creença, però en tant que el perdó requereix d’una sortida d’un mateix, d’una transcendència, d’una certa gràcia externa, crec que Déu ajuda en tot plegat. Quan tens un Déu que et diu, des de la creu: perdona’ls perquè no saben el que fan, tens un camí. 

Es pot perdonar tot?
Davant aquesta pregunta, penso en l’assassinat a un fill, en violacions i crims de guerra. El que em surt del cor és dir que no, però el que em surt del cap és dir que sí perquè és la meva manera valenta de dir que contraataco amb això. En alguns casos ha de ser una cosa propera a la impossibilitat, però necessitem testimonis i alguns són possibles perquè els explico en el llibre. Crec que és bo que un jueu perdoni un nazi, però alhora això ha d’anar acompanyat d’un judici com el de Nuremberg.

Escriure aquest llibre, a banda de ser un treball periodístic d’interès, ha estat també un viatge iniciàtic? Li ha canviat la vida?
Sí. Ha estat un viatge periodístic en el plantejament i que, de mica en mica, s’ha anat despullant d’aquelles coses que tampoc són tan periodístiques, com l’objectivitat. Ha estat un viatge alliberador en primera persona, molt empàtic amb els entrevistats, sabent que uns eren víctimes, altres assassins. Entrar al cor d’un assassí és difícil. 

En cadascú dels rostres d’aquest llibre hi he trobat miralls, escoltant històries que em pregunten si seria capaç de perdonar si matessin un fill meu. I seria capaç de demanar perdó si ho hagués fet jo? En quines petites coses de la vida soc infidel, agressiu, he de demanar perdó? M’agradaria que el lector visqués aquest viatge, aquestes històries que semblen llunyanes però que passen el nostre dia a dia. No tenim violacions en massa, però tenim violacions. 

Ja perdona més vostè en la seva vida quotidiana?
Si més no, ho intento més. Intento perdonar més i intento demanar perdó més. He sortit d’aquest llibre amb quatre invitacions: perdona els pares. Tots tenim dolors d’infantesa. Perdona la persona que t’ha fet més mal. Entén el seu camí, fes-ho per tu mateix. Perdona’t a tu mateix. Tens dret a rehabilitar-te i corregir-te. I quart: demana perdó. Perquè tots segurament hem comès errors. I afegiria una cinquena: si, a més, hi ha fe, involucrem-nos-hi. És a dir, demanem ajuda per perdonar. I si no hi ha fe, transcendim cap als altres.