En diferents moments de 2018 o 2019, Matteo Salvini va arribar a creure que podia arribar a ser primer ministre d’Itàlia. Va arribar a pensar que la seva operació de transformar la vella Lliga Nord en la “Lliga de Salvini” personalista i populista d’ultradreta podia dur-lo a dominar la política nacional italiana. Però tot allò va anar pel pedregar per les seves males maneres i per les seves pitjors polítiques; però també perquè va irrompre en escena algú que va representar millor que ell el producte que volia vendre, i que a més ho feia immaculada i coherent políticament: Giorgia Meloni.
Des de 2022, Salvini és només un dels dos vicepresidents de Meloni i s’encarrega de la cartera de les Infraestructures i els Transports. I darrerament ja s’acontentava amb una reforma de l’executiu que li tornés a donar la cartera d’Interior, des de la qual es va fer fort en el primer govern amb Giuseppe Conte com a president del Consell de Ministres i en coalició amb el Moviment 5 Estrelles.
El 2024 Matteo Salvini va cometre un altre error, una pífia política que li pesarà molt de temps: presentar al general Roberto Vannacci com a fitxatge estrella per a les eleccions europees. Aquest és un militar a la reserva amb durs posicionaments d’ultradreta. Salvini el va anar fent gros, presumint de tenir el militar a les seves files i no a les de Meloni, i fins i tot el va fer vicesecretari federal de la Lliga, davant la sorpresa i inquietud de molts.
Mig any després, quan Vannaci va tenir reforçada la seva popularitat, va abandonar el partit per crear la seva pròpia força política, “Futur Nacional”, que ja creix força en la demoscòpia d’intenció de vot. El general Vannaci recull els decebuts de Salvini i també els decebuts de Meloni, que la troben conservadora però no prou dura, no prou… hereva de Mussolini, parlant clar. Qui millor per recollir aquesta herència del Duce que un altre general?
De fet, Vannaci ha recollit els suports de cares destacades provinents de la Lliga, com l’eurodiputat i economista Antonio Maria Rinaldi, o dels Germans d’Itàlia de Meloni, com l’exalcalde de Roma, Gianni Alemanno. A banda, a Salvini se li suma que rep crítiques per totes bandes pel mal funcionament de les infraestructures del país; just ara quan ell n’és el ministre del Govern central.
Davant de tot això, les veus crítiques han anat apujant el to i ha arribat el moment dels punyals alçats contra el líder de l’antic Carroccio. Umberto Bossi i Roberto Maroni ja són morts. La Lliga ha travessat moltes etapes i ara els barons del Nord reclamen la seva veu i la identitat original de la formació. Al Nord el que és del Nord, també en el partit. I després d’anys mirant a Roma i al sud, ara Salvini torna a mirar cap al nord, per necessitat i per obligació.
Per trobar la pau, el líder i ministre va oferir la vicepresidència única del partit a l’home més fort del nord, l’expresident vènet Luca Zaia, i després una vicepresidència coral dels barons territorials. Però ja res plau prou als senyors feudals del nord.
Ara s’ha arribat a plantejar una sortida honorable de Salvini, oferint-li ser candidat a l’alcaldia de la seva ciutat, Milà, l’any vinent. Una idea que plauria al líder de la formació. Ser alcalde de Milà és un gran càrrec polític i seria recuperar l’alcaldia de la capital llombarda que del 1993 al 97 ja va ser de la Lliga Nord amb l’alcalde Marco Formentini (cal dir, però, que Formentini provenia políticament de l’esquerra i era un polític més polièdric).
Tanmateix, des de la Força Itàlia post-Berlusconi estan en contra de la seva candidatura: saben que un Salvini pot ser un actiu electoral potent, però alhora pot ser un factor que generi també molts anticossos i mogui molt als votants d’esquerres. Aquest és el principal inconvenient que ara té Matteo Salvini: és un element polític tòxic per als contraris i per als seus propis.
