A mesura que avança l'any, la situació internacional sembla precipitar-se de crisi en crisi cap a un clímax de conseqüències incontrolables. L'atac de l'Iran contra Israel, el primer que llança la república islàmica des del seu territori contra "l'enemic sionista", suposa entrar en territori desconegut en una zona ja prou explosiva. Convé recordar, però, que és una resposta a un de previ llançat per Tel-Aviv contra la legació diplomàtica iraniana a la capital de Síria, amb la mort de diversos caps de la Guàrdia Revolucionària de l'Iran.
L'atac a una ambaixada en l'actual context només pot ser considerat com una provocació. L'historiador Antoni Segura parlava amb fonament a Nació del component testosterònic dels dos principals líders enemics, Benjamin Netanyahu i Ali Khamenei. S'ha entrat en una espiral amb mal pronòstic, que obliga els EUA i la Unió Europea a calibrar bé els seus moviments. Aquest cop, a diferència del que va passar després de l'atac terrorista de Hamàs del 7 d'octubre, no sembla que els aliats occidentals estiguin disposats a donar carta blanca a Tel-Aviv. Així estan les coses per la UE i per Washington.
El G7 manté la cohesió
En un mapa en què cada vegada és més difícil establir àmplies coalicions d'interessos, cal dir que l'Administració Biden i els principals líders de la UE van plegats. O si més no, comparteixen una mena d'espai central "moderat" enmig d'una tempesta d'extrems (Rússia a Ucraïna, l'Iran, Netanyahu i els seus aliats de l'extrema dreta israeliana, el moviment trumpista als EUA). D'alguna manera, això es va expressar en la trobada telemàtica dels líders del G7 convocada per Biden. Són els màxims dirigents d'Occident: el president dels EUA, el president francès, els primers ministres britànic, alemany, canadenc i japonès i la cap de govern italiana. Giorgia Meloni, malgrat la seva ideologia de dreta radical, sembla alineada amb la resta. També hi era Charles Michel, el president del Consell Europeu. Hi havia sintonia de fons. Es va condemnar l'Iran, però de seguida Biden es va mostrar contrari a cap contraofensiva.
La supervivència de Netanyahu
Per un primer ministre com Netanyahu, assetjat per una comunitat internacional cada dia més irritada per les massacres a Gaza i amb el risc d'implosió del gabinet de guerra que presideix, obrir un nou front bèl·lic només té una explicació. I és intentar allargar l'actual fase del conflicte a Gaza. Netanyahu pot caure així que les aigües tornin a certa serenor. A més, els seus aliats ultres li exigeixen que sigui més agressiu encara i que ara respongui a Teheran amb més atacs.
La posició (quasi) impossible de Biden
Pel president nord-americà, el moment és crític. És històricament un aliat d'Israel, però ja sap que lacausa de Netanyahu no és la mateixa que la d'Israel, que necessita el suport i la mobilització d'un sector progressista contrari a la política d'assentaments a Cisjordània i de bombardejos a Gaza, i que els corrents aïllacionistes són ara més forts als EUA. Alhora, no pot afluixar gaire a l'hora de plantar cara a Teheran perquè ha de mostrar que lidera i controla el terreny. Si s'abraça a Netanyahu, pot ser engolit per aquest.
El preu del suport nord-americà
Els més de 300 drons enviats per Teheran contra sòl israelià van ser interceptats molt majoritàriament per les defenses israelianes, nodrides en bona part per armament nord-americà, però també del Regne Unit i d'Alemanya (gran subministrador d'armament a Israel). Però en l'avís de Washington que no participarà en actes de represàlia contra els aiatol·làs hi ha també un missatge implícit d'Occident a Israel: t'ajudarem, però no agreugis la crisi. Per Washington, Iran és una carpeta massa important per deixar-la només en mans israelianes.
La diplomàcia de Sánchez
Sense formar part del G7 ni ser una gran potència, també són importants aquests dies els moviments d'actors secundaris en la política internacional. Pedro Sánchez juga aquí el seu paper. Aquest dijous, el ministre d'Exteriors, José Manuel Albares, defensarà en el Consell de Seguretat de l'ONU la necessitat de reconèixer l'Estat palestí. Malgrat que no hi ha coincidència plena amb l'Administració Biden en aquest tema (Washington està disposat a vetar la proposta), es pot entreveure complicitats de fons Biden-Sánchez. Els EUA necessiten aturar al màxim les pretensions bel·licistes de Netanyahu i el fet que Espanya pugui arrossegar altres estats europeus (Malta, Eslovènia, Irlanda, Noruega...) contribueix a aïllar més a la dreta israeliana. El temps corre i els poders que encara controlen els ressorts a Washington i Brussel·les mentre s'acosten les eleccions -el juny a Europa, el novembre als EUA- estan fent una carrera contra rellotge per evitar caure a l'abisme.