Ursula von der Leyen va aprendre una de les claus de la política tocant el piano al saló de la casa dels seus pares. És filla d'Ernst Albrecht, president de la Baixa Saxònia, un dels grans dirigents de la Unió Cristiana Democràtica (CDU) dels anys 70 i 80. Von der Leyen -el seu nom de casada- va veure com el seu pare utilitzava la família, la imatge i les relacions personals com a estri electoral i es va acabar acostumant a les visites periòdiques de correligionaris i periodistes per assistir a una vetllada musical a casa dels Albrecht. Va ser també el vincle amb el pare el que la va fer conèixer de ben a prop Brussel·les, on va néixer quan el polític democristià hi vivia com a alt funcionari de la UE.
Aquesta alemanya nascuda a Bèlgica continuarà cinc anys més al capdavant de la Comissió Europea, com confirmarà en les properes hores el Consell Europeu. No és un senyal irrellevant que s'envia a un món cada cop més sacsejat per les turbulències. Si més no, la UE envia una nota d'estabilitat a propis, estranys i enemics del projecte europeu. Aquesta dona que ha estat el rostre de la Unió ho continuarà sent, renovant la gran aliança del Partit Popular Europeu amb socialistes i liberals.
La personalitat de Von der Leyen transmet des de Brussel·les un altre missatge: aquesta dona de 65 anys és una resistent capaç de superar totes les proves. Ho va fer al costat d'Angela Merkel, amb qui va ser ministra des del primer govern de la cancellera, el 2005, i fins a la seva designació a la Comissió Europea, el 2019. La UE envia així un senyal de supervivència: Europa no es pensa rendir davant tots els embats.
És una democristiana. Més que una conservadora o una liberal de dretes, pertany a la CDU, el que vol dir que la democràcia cristiana -tret diferencial de la política europea- encara existeix. La CDU va ser fundada per Konrad Adenauer i un grup de vells dirigents que van sobreviure -tornem-hi- a Hitler. La van fundar unint totes les famílies del centre i la dreta, des de liberals conservadors a democristians com el mateix Adenauer, conservadors més tradicionals, catòlics reaccionaris de la CSU bavaresa i fins i tot antics funcionaris del III Reich disposats a reconvertir-se. Dins d'aquest magma, Von der Leyen, com Merkel, pertany a l'ala democristiana més autèntica, que vol dir apostar per l'europeisme i per la cohesió social, lluny dels excessos ultraliberals.
Com a ministra, ho va ser de Família, on el fet de ser creient i mare de set fills li va donar una imatge inicial de dona tradicional. Però com recorda el perfil elaborat pel Cidob, molt aviat va destacar per posicions d'avantguarda. Com a ministra de Treball i Assumptes Socials, va defensar l'increment del salari mínim, va desmarcar-se de la CDU per defensar el matrimoni homosexual i va donar suport a la decisió de Merkel d'obrir les fronteres per acollir els refugiats sirians.
Seduint Macron
En la seva formació va ser clau el seu casament amb Heiko von der Leyen, un metge membre d'una saga d'empresaris. Ella, que va començar estudiant Economia, també va acabar optant per la medicina i va acompanyar el seu marit quan va traslladar-se a viure a la Universitat d'Stanford. Si a Brussel·les va aprendre el francès, a Califòrnia va perfeccionar l'anglès i diuen que també la mentalitat nord-americana. No era poc bagatge quan Merkel la va designar el 2013 ministra de Defensa.
Era el càrrec més delicat possible i no va acabar d'encaixar-hi. Però va saber aprofitar totes les oportunitats. El seu biògraf, Daniel Goffart, ha explicat com va seduir Emmanuel Macron. Va ser amb motiu del Saló de l'Aeronàutica celebrat a París. El president i la ministra van intercanviar unes paraules i es van anar allargant. Macron va quedat impactat pel coneixement que Von der Leyen va mostrar de la política de seguretat i de les institucions europees. El 2019, apadrinada per Macron i Merkel, va ser elegida per sorpresa com a presidenta de la Comissió Europea.
S'ha assenyalat el pragmatisme com una de les característiques de la política alemanya. Lleial a la tradició europeista, s'ha mogut amb soltura en l'escena internacional, donant girs ara a l'esquerra ara a la dreta sense despentinar-se. La seva aposta pel Green Deal va agradar els ecologistes. Però ha sabut recular -i ràpid- en algunes exigències del Pacte Verd davant les protestes pageses. Favorable a l'acollida de refugiats, ha tancat acords amb països poc recomanables per fer més gruixuts els murs d'Europa en el que és un dels punts negres de la UE. Ha abraçat les polítiques keynesianes enfront la crisi pandèmica i la inflació, apostant fort per l'intervencionisme i els Next Generation.
Von der Leyen ha estat enèrgica davant els competidors de la UE. Ha denunciat les pràctiques considerades deslleials de la Xina en el pols comercial, establint aranzels contra els cotxes elèctrics, i ha propugnat el suport actiu a Ucraïna enfront la invasió russa, sent una de les defensores del rearmament europeu. Només la va erosionar una mica el seu suport inequívoc i sense cap matís a la reacció israeliana a l'atac de Hamàs del 7 d'octubre. Aquí va ser evident el xoc amb altres líders europeus, com Pedro Sánchez. En aquest cas, la presidenta de la Comissió no va poder fugir de la seva condició d'alemanya.