L'any 2010 el Consell Comarcal va acollir l’exposició Fem memòria: la guerra civil a travès de les vostres fotografies amb la realització de tres plafons locals on es van exhibir una selecció de fotos del fons Vicenç dipositat en l’Arxiu Comarcal. Aquesta va ser una acció conjunta del Centre d'Estudis Lacetans amb l’Arxiu Comarcal; es van seleccionar les fotos més significatives del període de l’exposició i es van editar tres plafons locals amb textes que reproduïm a continuació.


ABANS DEL 36

La societat solsonina, en el primer terç del segle vint, estava marcada per les fortes discrepàncies, que durant anys, van enfrontar el  grup del Moles i el grup del Reig.  
Els interessos particulars i econòmics, a voltes,  pesaven més que els ideals polítics. 
Aquesta rivalitat havia portat a una bipolarització molt forta de la societat: cadascuna tenia el seu diari, les seves botigues, els seus cafès... L’alternança en el poder va ser la tònica predominant en aquest època.

Solsona, alhora, participava del progrés que a nivell de Catalunya s’havien anat implantant: xarxa telefònica, xarxa de comunicacions, ensenyament, cultura ... millora de les infraestructures urbanes. Aquests anys arriba l’aigua a través de canonades de pressió, s’inaugura la carretera de Solsona a Bassella,...es crea l’Orfeó Nova Solsona.
La societat solsonina, catalanista i conservadora, funcionarà, ben sovint, amb una lògica 
diferent a la del país.

El fet de ser seu del bisbat i ser una ciutat no massa gran però amb un fort sentit comarcal, va comportar una idiosincràsia molt característica: l’ambient cultural, social i, fins tot, polític, pouaven d’aquest clima. La República i, sobretot, la guerra posaran a prova un sistema de funcionament i faran grinyolar una estructura que des de començaments de segle s’havia mantingut amb unes dinàmiques que es movien dintre d’uns mateixos paràmetres. Solsona i, també, Catalunya, amb l’esclat de la guerra, hauran d’adoptar unes normes i uns principis que comportaran una nova realitat.
 
1936-1939

18 de juliol del 36… Les notícies de l’alçament militar al Marroc arriben difuses i es van confirmant al llarg de les hores. A Catalunya el moviment obrer i les forces fidels al govern fan fracassar el cop militar i una onada revolucionària de caràcter anticapitalista i anticlerical s’estén pel país. Les primeres setmanes de la guerra es caracteritzen per la presa del poder per part del poble en forma de comitès i la persecució dels propietaris i altres persones de dretes i del clergat.

A Solsona, monges i capellans es dispersen i es refugien on poden. Els edificis religiosos de la ciutat adopten paulatinament noves funcions segons les necessitats de la guerra: la catedral esdevé mercat; l’església de la Companyia de Maria es converteix en el cinema municipal; el seminari i el convent dels Caputxins seran hospitals de sang. 

La guerra dura i dura. Comencen a arribar refugiats d’altres llocs de l’Estat, tot fugint de l’avançament de les tropes franquistes. Mentrestant, els joves solsonins són cridats al front; una gran majoria decideix no presentar-s’hi; balmes, coves i barraques al bosc es converteixen en el seu refugi; dones, vells i criatures en els seus protectors. Aviat s’organitzen xarxes que, aprofitant els vells camins del contraban, porten cap a Andorra molts dels fugitius amb l’objectiu d’incorporar-se a les tropes franquistes.      

El Solsonès, amb la seva posició de rereguarda, no és escenari de grans enfrontaments durant l’entrada dels franquistes. Només algunes escaramusses aïllades, afusellaments precipitats d’última hora, diversos incendis (els Caputxins, les farineres, la capella del Claustre on es guardaven queviures...) i la voladura del pont per cobrir la retirada van marcar la fugida de les tropes republicanes. Van ser dies de caos i por. El 24 de gener entrava a Solsona el coronel Milans del Bosch amb les seves tropes i tres mesos més tard oficialment es donava per acabada la guerra.

DESPRÉS DEL 39 

L’entrada de les tropes franquistes i l’acabament de la guerra van anar seguits d’un període de por i desconfiança. Es demanaven informes de conducta de tothom, i tothom era observat amb lupa. Les dretes tornaven a ser al poder, amb la mateixa gent que ja hi havia estat anys enrere, però amb una situació totalment diferent (les regles del joc havien canviat; es posava fi a la bipolarització i adquirien més protagonisme els interessos polítics). Aquest nou govern local es va bastir dels símbols que enaltien els valors del règim. Amb la connivència de l’Església, la religió va ser utilitzada per legitimar la nova realitat política: es feien processons i altres actes que eren aprofitats per difondre la ideologia falangista.  

Va ser època de carestia alimentària i de privacions en tots els àmbits de la vida quotidiana. Van aparèixer noves cartilles de racionament, salconduits... i la població es va haver de refer d’un llarg tràngol de gairebé tres anys.

La fractura va afectar la societat civil, cultural i econòmica i, també, per descomptat, les relacions personals. El teixit associatiu n’és un clar exemple: d’una banda, projectes estroncats, i de l’altra, els que van tenir continuïtat es van haver d’adaptar a una vigilància i control que els deixava uns marges d’actuació molt pautats.
La gent es va acostumar a una nova manera de viure en la qual hi havia una gran diferència entre la vida pública i la privada, com ara en la utilització de la pròpia llengua o els costums socials.

Aquí va començar una llarga dictadura: “¡Arriba España!, ¡Viva Franco!”