PREGÓ DE LA FESTA MAJOR DE LA SEU D’URGELL. 30-8-2008.

Autoritats, senyores i senyors,

Un dels més brillants humoristes de tots els temps, l’actor i guionista nord-americà Groucho Marx, preguntat sobre la felicitat, va contestar: “ah, la felicitat està feta de petites coses: Un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna…”.

Groucho Marx va construir el gag aprofitant aquest tòpic suat: “la felicitat està feta de petites coses”. Però, com sempre, el tòpic conté part de raó. Crec que si ens demanessin seriosament que féssim una llista de situacions on experimentem alguna sensació semblant a la felicitat, sortirien “petites coses” de debò: l’abraçada al tornar d’un viatge, una dutxa d’aigua calenta, el moment d’apagar-se els llums del cinema, l’esmorzar calmós del dissabte, aquella cançó que tant ens agrada i que sona a la ràdio d’improvís, una migdiada havent dinat, el nom d’un amic a la pantalla del mòbil sonant…i segur que molts coincidiríem a dir que al moment de començar la Festa Major.

Moments de felicitat. Dic “moments de felicitat” i penso que deu ser una redundància, perquè per definició, la felicitat és fugissera. La felicitat mai no ve per quedar-se. És com un flaix: dispara sobre nosaltres la seva llum abassegadora i marxa quan ens té enlluernats. És aleshores quan se’ns fa més clar què és la felicitat: justament allò que no tenim.

Moments de felicitat. On els busquem? Què fem quan no estem treballant quan disposem del nostre temps lliure, a què ens dediquem? Doncs només cal donar-se una volta pels centres comercials un cap de setmana: ens dediquem a comprar. A comprar d’una manera com si la felicitat estigués als prestatges de les botigues. Però és un remei fugisser. El consum ompla els armaris però no la vida. I a vegades sembla que confonem uns armaris plens amb una vida plena o amb una targeta VISA buida, que ve a ser el mateix.

On és la felicitat? No és fàcil trobar-la, Ja ho va dir Voltaire: busquem la felicitat com els borratxos busquen casa seva: o sigui, saben que en tenen una, però no saben on és.

Eduard Punset que ha escrit el llibre “El viatge a la felicitat”, em va tranquil•litzar, francament, per que diu: fins fa un segle, i no a tot arreu, una persona tenia una esperança de vida de 30 anys. Just per néixer, reproduir-se i morir, per tant no hi havia futur, ni temps per plantejar-se un objectiu com el de ser feliç, això quedava aparcat per després de la mort i ho decidien els déus. Prou feina tenien en que no se’ls cruspís un mamut o l’ataquessin els de l’ altre cova. Ara vivim més del doble, i per primera vegada la humanitat tenim futur, i ens plantegem, lògicament, ser feliços, aquí i ara. Per tant, tothom tranquil, que a la gent de la nostra època ens ha tocat una missió històrica no pas fàcil.

O sí, per que de Punset guardo una resposta brillant un dia que va venir a la ràdio. Li pregunto: què cal fer per ser feliç? I em va contestar: “intentar-ho”.
Però intentar-ho com?

Per un moment em va semblar que ho trobaria al web de l’Ajuntament de la Seu. Si hi entreu, veure-ho que hi ha un apartat que hi diu: “Què es pot fer a la Seu. Tria una necessitat”.

Vaig mirar ràpidament la llista de possibilitats del que es podia fer a la Seu…. Hi hauria ser feliç? Hi havia “estudiar i formar-se”, “conèixer la ciutat”, “pagaments de rebuts municipals” (lògicament)... Em va interessar un apartat que deia “jubilar-se a la Seu”. Molta gent diu que espera la jubilació per a ser feliç. (Jo crec que ho diuen per què els sembla que és el que toca, però en realitat, els espanta pensar en què ompliran el seu temps). Però el web parlava d’activitats per jubilats, casals d’avis i residències. No era ben bé el que estava buscant. La cosa que més s’aproximava a gaudir de la felicitat al vostre web era “la Seu vol acabar amb les defecacions de gossos al carrer amb l’objectiu de gaudir d’una ciutat neta”. Ai, amics, lloable intenció municipal, però difícil d’assolir. D’allà on jo vinc, de Barcelona, cada vegada està més clar que la ciutat més neta no és aquella que més es neteja sinó que menys s’embruta.

I la gent, hem d’admetre-ho, tenim tirada a embrutar. A embrutar els carrers, però també el descans del veïns amb el nostre soroll, i a embrutar la convivència amb actituds egoistes i quan no, violentes. I el pitjor és que quan sentim que uns brètols han trencat un banc d’un parc o han cremat un contenidor no tenim la sensació que ens ho hagin fet a nosaltres. Sembla que allò que és públic no sigui de ningú, quan en realitat, és de tots. Qui necessita que la policia li faci de mainadera i l’envii a dormir a les cinc per que ja prou que ha afectat el descans del veïns d’una plaça és un menor d’edat social que encara no ha après a divertir-se.

Diu l’escriptor israelià Amos Oz que el pitjor de la globalització potser sigui que ens han convertit el món en un parvulari, ple de joguines electròniques, de Madonnas i Maradonas.

Un món on sembla que el bon gust no cotitzi entre els valors que més aprecien els mercats. El pensador alemany George Steiner ho diu amb una expressió demolidora. Diu que estem passant per una fase de feixisme de la vulgaritat i de censura del mercat, on la cultura, que parla en veu baixa, no sembla tenir lloc. Diu Steiner que la cultura, com l’amor, no tenen capacitat per imposar-se. No ofereixen cap garantia, però que una societat que ignori l’enaltiment de l’esperit, una societat que no cultivi les grans idees humanes, anirà de dret, un cop més, cap a la violència i l’autodestrucció.
Total que, hauria estat bé que a la llista de necessitats hi haguessin posat “ser feliç”, però és clar, ja m’imagino que amb els pressupostos municipals no es poden fer miracles.

A vegades no som feliços perquè tot va malament: no és el mateix parlar de felicitat un vespre d’agost, aquí a la Seu, a la Catalunya del segle XXI, que haver-ho fet l’any 36 o estar-ho fent a Georgia, a I’ Iraq o al Pròxim Orient. Quan les circumstàncies històriques són més fortes que la determinació individual de ser feliç, no hi podem fer res.

Però tots sabem que a vegades ni tenint-t’ho tot som feliços. Vivint al primer món, lliures de guerres, fams i malalties, en el moment més gran de benestar material col.lectiu que ha conegut occident, tampoc no som feliços.

Què ens falta? Ens falta la saviesa, respon el filòsof francès André Comte-Sponville. Quina saviesa? La de saber viure. En què consisteix saber viure?

Sovint pensem que serem feliços quan tindrem allò que no tenim. Però tots hem experimentat la sensació d’haver-nos comprat un cotxe, d’haver aprovat un examen, d’haver aconseguit sortir amb la persona de qui ens havíem enamorat i comprovar al cap d’uns mesos, d’unes setmanes d’uns dies, a vegades d’unes poques hores (hi ha persones que abans que s’acabi el sopar ja ho has vist) que allò que tant havien desitjat, que allò que creiem que ens faria definitivament feliços, ha estat de fet com un punt i seguit. Un punt i seguit que ens porta a preguntar-nos una mica desesmats: i ara què? I ara què més? O i ara quí més? En resum: quan no ho tenim, patim. Quan ho tenim, ens avorrim.

Té solució aquesta mena de moviment pendular que sembla no conèixer un terme mig? Diu Comte-Sponville que sí. Es tracta de desitjar allò que tenim: Tan senzill com desitjar la nostra parella, els nostres fills, la nostre feina, les nostres relacions, la nostra ciutat...

Es tracta de desitjar allò que tenim, i lluitar per canviar allò que tenim i no ens agrada. En conseqüència, es tracta d’esperar una mica menys i actuar una mica més. D’esperar una mica menys i estimar una mica més. Segurament és l’hora del compromís individual per canviar allò que tenim i no ens agrada. Tenim Catalunya i no ens acaba d’agradar. No sempre ens sentim prou ben representats. Ara que comprovem com els interessos de partit o de grup econòmic primen sobre els de país, com de difícil sembla unitat per questions que la mereixen, crec que cal passar a l’acció decidida del compromís individual pel país. Cadascú en allò que li faci més mal o senti més útil.

Els creients que no s’espantin, amb això de viure sense esperança. La teologia cristiana havia parlat de les tres virtuts teologals: Fe, Esperança i Caritat. Sant Agustí i Sant Tomàs van venir a dir que si en algun lloc no hi haurà esperança serà al cel i no a l’infern. Com estar-se a l’infern sense l’esperança que al final hi haurà una amnistia general, o que afluixaran la calefacció… Al cel si que no caldrà esperança perquè ja no hi haurà res a esperar. No caldrà fe perquè ja coneixerem Déu. Només quedarà la caritat, és a dir, l’amor. Al cel només hi haurà amor. Tal com diu Sant Pau a la Carta dels Corintis, entre les tres virtuts: fe, esperança i caritat, la més gran de les tres és la caritat (l’amor) és l’única que no morirà. Per tant, esperar una mica menys i estimar una mica més.

Acabo. No els voldria atabalar amb més cites. Un poema, només. Per que sobre la felicitat se n’han fet molts i això que no és fàcil dir-ne alguna cosa original.

M’agradaria compartir amb vosaltres una imatge del poeta brasiler Vinicius de Moraes. Va treballar alguns anys amb el músic Antonio Carlos Jobim, i d’ells dos és, per exemple, la cèlebre “Garota d’Ipanema”.

La llegenda diu que Vinicius de Moraes estava l’any 1962 component en l’interior d’un bar de Rio de Janeiro, que encara existeix avui en dia, un bar que és a prop de la platja d’Ipanema, i que va veure passar una noia molt bonica, com ell mateix diu a la cançó: una cosa tan bonica, tan plena de gràcia, amb el seu dolç balanceig camí del mar, ah si ella sabés que quan ella passa el món sencer s’ompla de gràcia i es posa més bonic a causa de l’amor…La cançó ha donat la volta al món, fins el punt que el carrer del bar ara es diu carrer Vinicius de Moraes.

Tres anys abans, De Moraes i Jobim van compondre ”A felicidade”, a m i m’agrada molt, però no s’amoinin que no cantaré. Diu:

La tristesa no té fi. La felicitat, sí. La felicitat és coma una boira que el vent porta per l’aire. Vola lleu, doncs té una vida breu, i precisa que hi hagi vent sense parar.

La felicitat sembla la gran il·lusió del pobre per carnaval: la gent treballa un any sencer per un moment de somni, per fer de rei o de pirata, i tot s’acaba el dimecres de cendra.

La felicitat és com una gota de rosada sobre el pètal d’una flor. Brilla tranquil·la, després, lleument oscil·la i cau com una llàgrima d’amor.

La felicitat és una cosa boja, però delicada també, i justament per ser tan delicada, jo sempre procuro tractar-la molt bé.

Que sigueu molt feliços. Bona Festa Major de la Seu.

Visca la Seu! Visca Catalunya! Moltes gràcies.

Antoni Bassas i Albert Batalla, durant la lectura del pregó. El periodista Antoni Bassas i l'alcalde Albert Batalla durant la lectura del pregó.