La qüestió és molt senzilla. Prefereixen quatre províncies anacròniques i unes diputacions desiguals. Una d’elles, la central –perquè això va de centralisme barceloní!–, és totpoderosa i acumula uns recursos inversament proporcionals a la pressió ciutadana. I és des d’aquesta diputació, la més potent de l’Estat, que es dispara l’artilleria de la Catalunya immobilista, disfressada de modernitat i progressisme. Modernitat que contraposen al nom de la nova demarcació: vegueria. Comencen ridiculitzant el nom, acaben dient que això incrementa la despesa pública –ai, quina barra!– i no se n’estan d’al·legar inconstitucionalitat. Home, si ens posem així, tot l’Estatut serà inconstitucional.

Em pensava que carregar-se l’autogovern ho feien els de Madrid, però sembla que per Barcelona també.
Davant de les anacròniques províncies, alguns ingenus de comarques preferim que 30 anys després de recuperar l’autogovern aquest país es doti d’una divisió més moderna i ajustada a la realitat. La del segle XXI. Què tenen a veure Puigcerdà i Lloret de Mar? Ambdues són província de Girona.

No ens mereixen un respecte la gent de l’Ebre, del Pirineu i, singularment, la del Penedès? És millor conservar una divisió espanyola que prové del segle XIX? Jo em decanto per unes vegueries que suposin la reconversió de les diputacions, és a dir, la seva desaparició en benefici de les noves demarcacions i no pas cap duplicitat administrativa. Advoco per la imaginació i la valentia contra la por i l’statu quo de tota mena i interès.