El PP i Vox s’han quedat sols al Congrés en el seu intent de prohibir el burca i el vel integral a l’Estat espanyol. La proposta no ha prosperat, però el debat sobre els límits de la llibertat religiosa a l’espai públic continua viu. A Lleida, aquest dilema no és nou: la ciutat ja va ser epicentre d’una de les polèmiques més intenses sobre aquesta qüestió fa més d’una dècada.

Recentment, el nou bisbe de Lleida, Daniel Palau, preguntat pels periodistes sobre la possibilitat de prohibir el vel a l’educació obligatòria i en espais públics no es va mullar, però sí que va remarcar que “tothom ha de poder viure la seva fe sempre que sigui amb respecte i pau”. Les seves paraules s’inscriuen en un context sensible, on seguretat, convivència i drets fonamentals continuen tensionant el debat públic.

El precedent de 2010: una ordenança pionera

L’any 2010, l’Ajuntament de Lleida va aprovar una ordenança municipal que prohibia l’ús del vel integral —burca i nicab— en equipaments públics municipals. La iniciativa, impulsada per l’aleshores alcalde Àngel Ros, va convertir la ciutat en pionera a l’Estat espanyol i va situar el debat en l’agenda política nacional. La normativa vetava l’accés amb el rostre cobert a espais com centres cívics, biblioteques, escoles municipals o oficines d’atenció social. El govern local defensava la mesura per motius de seguretat i per garantir la comunicació visual en l’àmbit institucional, però també com una aposta simbòlica per la igualtat de gènere dins d’una societat democràtica.

Tot i que el text no esmentava cap confessió concreta, el debat es va focalitzar immediatament en les peces associades a l’islam més rigorista. Entitats de defensa dels drets humans i col·lectius musulmans van denunciar que la mesura podia vulnerar la llibertat religiosa i contribuir a l’estigmatització.

Del Suprem a Estrasburg

La controvèrsia no es va quedar en l’àmbit polític. Diverses associacions van recórrer l’ordenança i, finalment, el Tribunal Suprem la va anul·lar el 2013. L’alt tribunal va concloure que els ajuntaments no tenen competències per regular qüestions que afecten drets fonamentals com la llibertat religiosa, i que qualsevol limitació d’aquest tipus hauria de ser aprovada mitjançant una llei estatal.

Malgrat la sentència, Ros va defensar la necessitat d’una regulació més àmplia i va instar el Parlament de Catalunya a legislar sobre la matèria. La iniciativa no va prosperar, però el debat va revifar el 2014, quan el Tribunal Europeu de Drets Humans va avalar la prohibició del vel integral a França. Aquella resolució va ser interpretada per alguns sectors com un aval jurídic a possibles regulacions similars, però a Lleida l’ordenança no es va reactivar.

Un debat amb fort impacte simbòlic

El nombre de dones que portaven burca o nicab a Lleida era testimonial. Tot i això, la càrrega simbòlica de la mesura va convertir la ciutat en un laboratori del debat europeu sobre els límits de la llibertat religiosa en l’espai públic. La societat lleidatana es va polaritzar. Una part del veïnat veia en la prohibició una defensa dels valors de convivència i igualtat; una altra hi detectava un risc de discriminació i d’alimentar actituds islamòfobes.