Històricament, la Setmana Santa s’ha allunyat de qualsevol manifestació d’alegria o gresca, configurant un calendari de vuit dies on el recolliment i el silenci imperaven de forma gairebé absoluta.
Aquest període, que s'estén des del Diumenge de Rams fins al Dilluns de Pasqua, obligava la població a seguir uns preceptes cristians d'austeritat sonora que només es trencaven en moments molt puntuals i amb una finalitat ritual ben definida. Paradoxalment, l'enrenou més gran es permetia durant els dies més lúgubres del calendari litúrgic: el Dijous, el Divendres i el Dissabte Sant, coincidint amb la commemoració de la mort de Jesucrist.
L’epicentre d’aquesta fressa es trobava en els anomenats oficis de Tenebres, unes cerimònies celebrades a la penombra de l'alba o del capvespre que buscaven recrear l'ambient sòrdid de la crucifixió. En finalitzar el salm del Miserere, les esglésies quedaven completament a les fosques i era llavors quan els feligresos, incloent-hi la canalla, desfermaven un estrèpit eixordador.
Per fer aquest soroll ritual s’utilitzaven estris tradicionals com xerracs, carraus i matraques, però també olles, tambors o simples llistons de fusta que es colpejaven amb força contra els bancs dels temples.
Aquesta tradició, d'arrels profundes, pretenia evocar el terratrèmol que, segons l'Evangeli de Mateu, va sacsejar la terra després del darrer alè de Crist. Tanmateix, la representació d'aquest fenomen natural s'entrellaçava amb una vessant més obscura: una mena de venjança simbòlica contra els jueus, considerats sota el prisma de l’època com els responsables del Calvari.
Aquesta gatzara no es limitava a l'interior de les naus, sinó que es desbordava cap a l'exterior, on els joves recorrien els carrers i els atris amb ganes d'esbravar-se, sovint acompanyant el soroll de maces i xerracs amb crits que, malgrat no tenir una maldat conscient en el joc infantil, resultaven d'una gran duresa verbal.
Aquesta praxi del soroll, que troba paral·lelismes en altres cultures no cristianes com a mètode per foragitar els mals esperits, assolia el seu zenit el Dissabte Sant. Un darrer espetec col·lectiu a les portes de les esglésies servia per tancar el cicle de la "venjança" i anunciar, alhora, la resurrecció.
Amb aquest darrer esclat de fressa es posava fi al temps d'abstinència i reflexió, obrint pas a la Pasqua. Era el moment en què les caramelles agafaven el relleu sonor, celebrant el final de la Vella Quaresma i el retorn a una normalitat deslligada de les limitacions i el rigor que havien marcat els dies anteriors.
