Finalment, el nacionalisme conservador lidera el procés independentista. Acabades les ambigüitats; CiU s'ha decidit. Són temps incerts: es busquen guies. Vol fer història amb conjunció amb una àmplia majoria social catalana; segons les enquestes i el número de manifestants. Podria haver escollit l'opció plàcida. Més de trenta anys que s'ha confós centralitat política, centrisme polític, amb moderació. Més de trenta anys d'amagar l'eix social sota la bandera de l'eix nacional (perquè amb l'Estat propi, això es reduiria). Més de trenta anys d'encaixos, sigui per canviar models (lleis orgàniques, finançament) o per "cessions" (d'allò que és nostre?). Més de trenta anys en els quals la dreta catalanista i la dreta espanyolista han sopat juntes. Precisament, factors personals com que a Duran i Lleida ja no el convidin tant a aquests sopars fan que des de fa poc, allò únic pel qual em sentia atret pel seu discurs se'n vagi a norris. Ha passat de la moderació de les paraules i el terme just, a la mínima discreció i pudor. Ningú vol sortir malparat. La manifestació d'un milió i mig (o menys, 700.000, o més, 2 milions i els que s'han quedat a casa i hi volien anar) ha estat un clam clar.

Certament, és la dreta. Potser a certa esquerra, li està costant pair tot plegat. ERC però, entén que l'objectiu a assolir és la fita principal. No li preocupa -excessivament- que la dreta ho lideri. El país, el nou Estat i la nova Constitució la farem entre tots. Sense consens, no avançaríem. Evidentment, hi havia moltes formes de no retallar educació, sanitat i serveis socials. Hi ha alternatives viables i plausibles a les regressions socials, al desmantellament de l'Estat del Benestar (o a la seva prostitució) i a una sortida capitalista a una crisi capitalista. Segurament. I encara hi són, però això no treu que els vots són els vots, i el President és el President. Evidentment, molts dels moments post-manifestació #manifestació11s2012 liderada per l'ANC i l'AMI han estat un pel demagògics potser, simplistes segur (no pas populistes). CiU són eficaços en comunicació política. Són un partit polític que exemplifica com es pot canalitzar i catalitzar sentiments de pertinença, esperances i projectes compartits. Amb imatge seriosa, serena i rigorosa.

Artur Mas rema gustosament. Sap que el camí és llarg i per tant, ple d'amenaces. Tot i això, el país no pot fer el ridícul. Sigui el que sigui, el poble català ha de ser consultat. I tothom haurà de ser conseqüent amb el que decidim. Qualsevol que vulgui aturar aquest procés democràtic, pacífic i unitari serà pres com a "empipador". El PSC té un paper difícil i ho es decideix o malament. Les faltes de respecte del PSOE cap al PSC i el frontisme de Rubalcaba (ahir moderat pel mateix) no ajuden. No volen confederalisme, ni federalisme (asimètric) ni invents. És més, a molts ens ha sorprès com els mitjans espanyols ja ho donen per enllestit. I pocs s'esforcen a trobar nous ponts. No hi ha ganes: s'entén que s'ha arribat a un punt de no retorn i qualsevol proposta que no inclogui un Estat propi (interdependent europeament) serà ningunejada. Tant costa tenir l'actitud exemplar d'ICV-EUiA en temes nacionals, com pot ser el pacte fiscal o el dret a decidir. Tant costa?

Alhora, l'independentisme continua creixent. Falten encara més ciutadans castellanoparlants, catalans nouvinguts. Les formes estan clares. El procés té oportunitats i riscos. Només cal continuar treballant per engruixir majories. Ara; el bullir l'olla ja no cal. Fins i tot, ens adonarem de que molts empresaris a l'entorn de les PIMES (PIMEC), de Foment del Treball Nacional i de FEMCAT fan el pas. Els sindicats de treballadors fa temps que ho han fet: CONC i UGT de Catalunya, així com els sindicats de classe i nacionals com la CSC-Intersindical o la COS. Per això també es manifestaren. Segurament, aquells artistes, presentadors, periodistes i grans empresaris espanyo-catalans que malviuen de la subvenció o de la manutenció dels poders fàctics (mediàtics sobretot) espanyo-cèntrics i de l'anomenada "Espanya profunda", o bé simplement del seu esforç i treball; no voldran tal procés. És lògic. Ningú vol perdre la feina o tenir menys clients. Però no som per salvar els mobles, perquè aquests estan a remull. Haurem de tenir-los en compte, i si cal fer boicots (perquè ens torpedinen), recol·locacions (perquè fan fallida), o ajudes (en forma de consum, subvenció) a tots aquells que hi perdin (per boicots espanyols, per pèrdua de mercat) amb el procés. Ara bé, tot impediment a l'exercici del dret a decidir, serà una equivocació: ens boicotegen, els boicotegem; no volen beure cava, que venguin aquell pansit xampany (així ens internacionalitzem més, com ja varem fer amb la darrera campanya de boicot); ens insulten, no els compren. Així de fàcil. Si aconseguim una certa unitat d'acció, això serà imparable i tot torpedinador serà despatxat. El referèndum, la democràcia participativa, la independència; no podran ser anul·lats. Com bé va dir Artur Mas: "la voluntat del poble no la para cap Constitució". Encara que els convergents no vulguin usar els termes de l'independentisme històric: estem trencant la legalitat vigent espanyola.