En la crònica cultural i nacional d'aquest febrer s'imposa la pèrdua d'una figura preeminent de l'art en majúscules dels nostres temps i la d'un autèntic català universal: Antoni Tàpies i Puig. Nascut fa vuitanta vuit anys, en aquell ja llunyà 1923, dins el si d'una culta i llegida família burgesa, va fer de la seva vocació artística un compromís existencial que mantingué fins el darrer moment, unit a un fort sentit de pertinença a la terra i a la cultura catalana.

No s'escau aquí ressenyar tots els mèrits i grandeses de la seva obra –seria aquesta una tasca que desbordaria amb escreix els límits d'aquestes ratlles-, però sí posar en relleu l'enorme vàlua de la seva aportació artística: una petjada plàstica, poètica, nascuda d'una íntima i profunda relació amb les arrels orgàniques de l'existència. Una estètica amb un llarg recorregut en la història de les arts plàstiques d'occident, de la qual podem rastrejar els seus primers batecs en les pinzellades soltes i lluminoses del vell Ticià i els empastaments i textures rembrandtianes, així com en la iridiscència matèrica de Rubens i en el virtuosisme plàstic velazquià.

Una poètica que cerca la seva força expressiva en la suculència matèrica i que, bevent de la taca goyesca, la incandescència de Turner i la vibració cromàtica delacroixiana (no es perdin l'antològica que se li dedica al Caixa Fòrum de Barcelona) , inaugurarà les portes de la modernitat amb la revolució impressionista: el triomf ostentós i definitiu de la matèria sobre la forma.

Bandejada la forma i la figuració de la pràctica artística, el quadre esdevé novament pintura, o sia, un nou àmbit de recerca i revalorització d'allò material, d'allò ancestral i tel·lúric; un espai obert a "presències reals", no ja representatives, expressades mitjançant la força del gest i l'organicitat de l'empremta matèrica. És aquest el camí que va cultivar i on va excel·lir el desaparegut mestre Tàpies, la recerca d'una espiritualitat universalista i profundament tel·lúrica, d'arrels llullianes, a partir de la matèria objectual quotidiana dinamitzada i resemantitzada per la força gestual creativa.

Antoni Tàpies. La transcendència d'allò quotidià. L'alè sublim de la vulgaritat. Mística domèstica de vocació universal.

Gràcies per tant i per tot.

Descansi en pau.