Aquest és i ha estat un tema recurrent des de fa mesos, no sols a nivell espanyol sinó també europeu, demostrant de nou que allò que molts dirigents espanyols veuen imprescindible que Europa atorgui als estats, els sembla una heretgia a nivell de comunitats autònomes. Un efecte més de l'obsessió amb el cafè per a tothom.
Que ens deixin més marge per al dèficit no és un gran favor, més aviat és una mala passada, perquè el dèficit és sempre una hipoteca per al futur, posposar la resolució d'un problema per més endavant, que s'agreujarà amb els interessos. Però és clar, resulta que es manté invariable el drenatge per nodrir la quota imposada de solidaritat amb els que, per més que els ajudes, segueixen endarrerits. Si hi sumem la nostra caiguda del PIB, se'ns compliquen molt els comptes. I si a sobre qui t'imposa aquest dèficit fiscal no et paga deutes multimilionaris compromesos temps enrere, ni inverteix al nostre país en la proporció que tocaria, la quadratura del cercle esdevé una fotesa davant del problema d'ajustar els comptes de la Generalitat per eliminar aquest dèficit pressupostari indesitjable.
És obvi que la qüestió del dèficit fiscal cal resoldre-la amb celeritat, i per això és inadmissible dir que ara no toca parlar-ne. Més, quan les competències transferides són bàsicament sobre temes tan sensibles i importants com ensenyament, sanitat i interior.
A Catalunya encara ens queda molt a fer per simplificar estructures poc útils i eficaces, i centrar els esforços en serveis finalistes de qualitat i inversions que ens millorin la competitivitat. L'embolic a nivell d'administracions dóna molt joc per dibuixar una funció pública molt més optimitzada i lleugera. Però és molt difícil governar si ets hostatge dels creditors que legítimament reclamen cobrar, el personal blindat, i tens l'aixeta del finançament tancada mentre de fora en van buidant les arques a l'hora que ens titllen d'insolidaris i de no complir els compromisos.
M'inclino a pensar que el Govern català té un pressupost intern que el guia, però m'amoïna veure que no el fa públic al Parlament, perquè malgrat la demagògia que sovint s'hi respira, és on els ciutadans tenim el control de la seva acció i polítiques. Si ho fa per no ensenyar les vergonyes de la impossibilitat de quadrar-los, penso que hauria de ser a l'inrevés i fer pedagogia d'on hi ha l'origen dels problemes, per tal que quedin retratats els veritables responsables. Ja sé que a Madrid tampoc han jugat net i el pressupost aprovat no té gran cosa a veure amb el que estan executant, però aquí hauríem de jugar la carta de la transparència. De tal forma que tothom, començant per la UE, sàpiguen per via formal el pa que se'ns dóna. Sobretot si hi remarquem aquests deutes no satisfets i aquesta solidaritat insolidària que hem de sostenir.
Deixem-nos de discussions filosòfiques que desvien el tret, i parlem clar. Fem entendre que no és una barbaritat que una comunitat pugui recaptar els seus impostos (a no ser que es digui Euskadi o Navarra). És com funcionen els veritables països federals. I denunciem la perversió que comunitats subvencionades puguin rebaixar impostos als seus ciutadans mentre a qui paga el titllen d'insolidari i malgastador. Això sí que és marro, no cafè per a tothom, i ja n'estem farts.