
ARA A PORTADA
-
-
-
Junts proposa un pla per limitar la presència de comerços «de baix valor afegit» a Manresa Pere Fontanals
-
La Comunitat Palestina de Catalunya, Premi Pere Casaldàliga a la Solidaritat del Clam Pere Fontanals
-
Manresa proposa un Pla de Barris «de màxims» per invertir 25 milions al Centre Històric Pere Fontanals
Una nova cimera, però amb petites passes. No acabo d'entendre alguns titulars dient que s'ha salvat Europa, o que s'han fet avenços decisius. Si encara som a les beceroles de la construcció europea! I no tinc clar si es vol arribar al final o es tracta sols de superar els entrebancs del moment. No han anat més enllà d'un compromís de reducció de dèficits fiscals i algunes barreres contra l'especulació. Per tant encara no estem edificant gran cosa. Ni encarant el camí a la recuperació.
M'explico: ja és molt que gràcies a la crisi tant profunda que vivim per fi ens plantegem que la construcció d'Europa no ha estat completada, i cal evitar els problemes de la provisionalitat. Entre països tant diferents, amb cultures i maneres de fer tant diverses, no és estrany que sense mecanismes de compensació i sense polítiques úniques, les diferències s'agreugin. I encara que existissin les polítiques, caldrien accions per tal que els països s'anessin anivellant en creació de riquesa i competitivitat. Però això és molt difícil, cal esforçar-s'hi.
Per veure-ho més clar, pensem què passa a una altra escala, dins de l'Estat espanyol. Els catalans ens considerem un país avançat, treballador, més o menys competitiu, i motor d'Espanya. I ens empipem quan paguem molts més impostos dels que retornen en forma d'inversions o serveis, en benefici d'altres àrees menys afavorides i no tant dinàmiques. Quan veiem que dilapiden els "nostres" impostos en grans infraestructures o despeses supèrflues, i en canvi segueixen sense modificar la seva manera de fer ni milloren la seva productivitat real per més temps que passi, comencem a parlar d'espoli. Ens queixem de la política i economia comunes, i clamem per establir fronteres.
En canvi quan això passa a escala europea i nosaltres som els menys afavorits, no entenem que les economies més pròsperes es neguin a perdre sobirania, i posin com a condició prèvia que abans de res fem un esforç d'austeritat i avancem en productivitat. Per què serà?
Cal una visió europea de cap on es vol anar, que totes les parts es comprometin i facin els seus deures amb honestedat, i es guanyin la confiança dels seus socis. Altrament el projecte morirà, i no sols per culpa dels rics. I per això necessitem una colla de líders amb aquesta visió estratègica comuna, capaços d'arrossegar els diferents Estats cap a una veritable Unió que ara no és. Els tenim? O estem en un període de mediocritat i individualisme que beu bàsicament de l'electoralisme per assegurar cadires als que altrament no tindrien on seure? Serà suficient la fondària de la crisi per fer passar per l'adreçador als que no volen o no saben com liderar els seus països?
Europa no és una utopia. L'objectiu de la Unió Europea és que els seus membres millorin el seu benestar, amb un creixement harmònic. En una economia global cal tenir prou pes per sobreviure dignament. Però encara no hem entès del tot la mena d'esforços que hi hem de destinar, i potser ens hem apuntat a Europa esperant que els altres ens ajudin eternament. Per fer que la utopia esdevingui realitat, cal no sols rebre sinó també estar disposats a aportar.
M'explico: ja és molt que gràcies a la crisi tant profunda que vivim per fi ens plantegem que la construcció d'Europa no ha estat completada, i cal evitar els problemes de la provisionalitat. Entre països tant diferents, amb cultures i maneres de fer tant diverses, no és estrany que sense mecanismes de compensació i sense polítiques úniques, les diferències s'agreugin. I encara que existissin les polítiques, caldrien accions per tal que els països s'anessin anivellant en creació de riquesa i competitivitat. Però això és molt difícil, cal esforçar-s'hi.
Per veure-ho més clar, pensem què passa a una altra escala, dins de l'Estat espanyol. Els catalans ens considerem un país avançat, treballador, més o menys competitiu, i motor d'Espanya. I ens empipem quan paguem molts més impostos dels que retornen en forma d'inversions o serveis, en benefici d'altres àrees menys afavorides i no tant dinàmiques. Quan veiem que dilapiden els "nostres" impostos en grans infraestructures o despeses supèrflues, i en canvi segueixen sense modificar la seva manera de fer ni milloren la seva productivitat real per més temps que passi, comencem a parlar d'espoli. Ens queixem de la política i economia comunes, i clamem per establir fronteres.
En canvi quan això passa a escala europea i nosaltres som els menys afavorits, no entenem que les economies més pròsperes es neguin a perdre sobirania, i posin com a condició prèvia que abans de res fem un esforç d'austeritat i avancem en productivitat. Per què serà?
Cal una visió europea de cap on es vol anar, que totes les parts es comprometin i facin els seus deures amb honestedat, i es guanyin la confiança dels seus socis. Altrament el projecte morirà, i no sols per culpa dels rics. I per això necessitem una colla de líders amb aquesta visió estratègica comuna, capaços d'arrossegar els diferents Estats cap a una veritable Unió que ara no és. Els tenim? O estem en un període de mediocritat i individualisme que beu bàsicament de l'electoralisme per assegurar cadires als que altrament no tindrien on seure? Serà suficient la fondària de la crisi per fer passar per l'adreçador als que no volen o no saben com liderar els seus països?
Europa no és una utopia. L'objectiu de la Unió Europea és que els seus membres millorin el seu benestar, amb un creixement harmònic. En una economia global cal tenir prou pes per sobreviure dignament. Però encara no hem entès del tot la mena d'esforços que hi hem de destinar, i potser ens hem apuntat a Europa esperant que els altres ens ajudin eternament. Per fer que la utopia esdevingui realitat, cal no sols rebre sinó també estar disposats a aportar.
Nascut a Manresa l'any 1960. Soc titulat en Enginyeria Industrial per l'Escola Tècnica Superior d'Enginyers Industrials de Barcelona (Universitat Politècnica de Catalunya) i MBA per Esade. Director general de Casals Cardona Industrial, empresa amb una àmplia presència arreu del món dedicada a dissenyar i implantar solucions per reduir la contaminació atmosfèrica derivada de les activitats industrials. Presideixo la Cambra de Comerç de Manresa des del juny del 2009.
Et pot interessar
- Racistes i sionistes, ni als carrers ni a les pistes Marc Peraire Tubau
- Manresa «ben parida i contaminada» Laura Massana
- Festa Major i seguretat: un operatiu d'èxit que marca el camí Anjo Valentí Moll
- Quan l'ascens fa pudor: el cas Santfeliuenc CF i la corrupció a la FCF Manel Artero
- La plaça ben viva i els intolerants… a la deriva! Nora Miralles Crespo i Bernat Sorinas Giménez
- Montse Roldan, dona incansable Pilar Goñi
close
Alta Newsletter
close
Iniciar sessió
No tens compte a Manresa?
Crea'n un gratis
close
Crear compte
Periodisme en català, gràcies a una comunitat de gent com tu
Recuperar contrasenya
Introdueix l’adreça de correu electrònic amb la qual accedeixes habitualment i t’enviarem una nova clau d’accés.