No he vingut aquí a fer amigues i sé que d'això en sortiré escaldada. Però no hi puc fer més, no paro de donar-hi voltes. Jo tinc el cor partit, o més aviat, multiplicat en diferents lluites i en diferents interessos. El treball social no és només el meu ofici sinó que és també la meva passió. I la lluita per l'habitatge va ser la meva escoleta política durant anys i m'ha ofert un enorme aprenentatge de solidaritat i de dignitat.
El passat dia 29 de gener la PAHC Bages va fer un comunicat on s'assenyalava altre cop els Serveis Socials, no com a culpables però sí com a còmplices d'un trist i descarnat desnonament. I va ser, altre cop, com si dins meu es trenqués quelcom. No és una sensació nova. Cada cop que una companya Treballadora Social em diu que no deixa entrar a les persones de la PAHC al despatx perquè se sent qüestionada, sento el mateix. Quan la PAHC es manifesta assenyalant el racisme estructural concretat en una intervenció des de Serveis Socials, per dins, torna aquest neguit. Aquest sí però no. I puc assegurar que a banda i banda he trobat frases condescendents i oïdes sordes: ja n'aprendràs, quan et passi a tu ja ho veuràs, ets una idealista. Però jo, ara, que ja em queden menys anys per treballar que els que ja porto treballats, crec que sí que entenc, que ja n'he après força i que n'he viscut de tots colors. Així que ara només em toca parlar, o com diu la gran Teresa Zamanillo, escriure.
Que des de Serveis Socials no tenim competències en habitatge, és quelcom ben sabut i que crec que no cal repetir, ho explica molt millor que jo el Treballador Social Juan Roman. Llavors, com és que se'ns continua assenyalant? Com és que no hem aconseguit llimar les diferències i veure que intervenim sobre els mateixos problemes amb diferents eines? Com més hi penso més crec que d'alguna forma, les treballadores socials de base no hem sabut comunicar en què consisteix la nostra feina o que no ho hem fet prou bé com per poder teixir els camins d'una aliança absolutament necessària. Com ja he dit, conec companyes que no permeten que la PAHC entri al despatx, però també conec companyes que són elles les que truquen a la PAHC, que tenen un cartell al despatx assenyalant els dies de les assemblees i, el més important, he tingut el plaer de compartir feina amb companyes que surten corrent del despatx, plantant-se davant la comitiva judicial, enarborant l'informe de vulnerabilitat de marres i aturant, elles soles, un desnonament d'aquells silenciats. Sense PAHC, sense soroll, sense cap titular.
Potser hauríem de fer com les mestres o les sanitàries i dir, fermament, el que moltes de nosaltres pensem: que estem en contra dels desnonaments, que sovint no hi podem fer res perquè passin, però que estem plenament en contra i que entorpeixen la nostra feina i els processos de recuperació de les persones. Per què sense un habitatge digne, estable i segur com podem atendre bé a la gent? Com podem acompanyar els seus propis canvis si perilla el més essencial de la seva vida, la seva seguretat? Com podem, en definitiva i sense ambages, fer realment treball social?
