La campanya més política de les darreres dècades. Foto: Adrià Costa
La mare de totes les campanyes ha acabat resultant –per fi- la més política de les celebrades a Catalunya. Lluny d'aspectes formals, els partits han reclamat l'atenció d'una bossa d'indecisos molt important que se situava a l'entorn del 30% amb lemes gens intercanviables. Les vuit formacions polítiques amb més possibilitats de ser al Parlament a partir del 25N han fet una aposta ideològica i estratègica clara conscients que no són uns comicis més. De fet, de l'esquerra a la dreta i des de l'independentisme a l'unionisme hi ha una sola coincidència: són les eleccions més importants de la història.
Ara fa dos anys la situació era radicalment contrària. Els comicis es presentaven amb poques incògnites. Era clar que CiU faria un pas endavant tot i que no suficient per assolir una majoria absoluta i, al mateix temps, no es donava cap possibilitat –ni per aritmètica ni per voluntat de dos dels partits- a reeditar el tripartit. La nit electoral va tenir la sorpresa d'unes debacles de PSC i ERC majors de les esperades i que van suposar l'inici d'un procés de reconstrucció d'ambdós partits amb resultats ben dispars.
Una situació tant clara va provocar que la campanya fos anodina i amb poca càrrega política. La primera setmana només els vídeos més o menys picants i provocadors dels diversos partits van salpebrar-la mentre la segona va ser un altre tema de forma, els debats –especialment el fallit cara a cara entre Mas i Montilla-, el que van centrar l'atenció. En aquesta ocasió però, el dret a decidir i la independència, i en un segon pla la crisi i les retallades –amb vaga general inclosa en plena campanya- han proporcionat els elements i la motivació per tal que el 25N no sigui un dia qualsevol. Tot plegat però ha quedat molt condicionat per les informacions d'El Mundo que han intentat vincular Mas i Pujol amb l'espoli del cas Palau a partir d'un esborrany anònim de dubtosa procedència.
