L'homicidi de Carles Vilajosana al carrer Sant Jaume de Manresa ha reobert el debat sobre la violència juvenil i la gestió de la seguretat a la capital del Bages. La detenció i internament tancat de dos menors de 15 i 16 anys -un d'ells d'origen marroquí i l'altre fill de pares catalans, tots dos residents a la ciutat- ha posat el focus sobre la presència d'armes blanques al carrer i sobre els mecanismes de prevenció i integració que s'apliquen amb el jovent en situació de conflictivitat.
Per analitzar aquestes dinàmiques des d'una perspectiva tècnica, Jordi Noé, agent jubilat dels Mossos d'Esquadra i expert en delinqüència juvenil, parla amb NacióManresa. Entre els anys 2021 i 2024, Noé va coordinar l'anomenat Model Manresa, una iniciativa pionera impulsada a la capital del Bages juntament amb la comissària Cristina Manresa i l'inspector Josep Guillot. Aquest projecte va aconseguir reduir dràsticament la criminalitat juvenil a la ciutat combinant l'acció policial amb la mediació de la ciutadania i entitats com l'associació femenina Al Noor, encapçalada per la Khadija El Abidi.
Com s'explica, des de la visió d'un expert, que nois de 15 o 16 anys acabin utilitzant un ganivet contra una altra persona?
La violència és inherent a l'ésser humà com una forma de reivindicar-se i buscar una posició a la societat. En el jovent això és encara més evident, perquè estan en període de formació i copien models d'adults. El que ens ha de preocupar com a societat és que hagin incorporat eines com les armes blanques per a aquesta reivindicació.
En el crim de Manresa, els dos detinguts tenen arrels a la ciutat i un d'ells cognoms catalans. Com s'explica que nois aparentment estructurats acabin en aquestes dinàmiques?
Més que de la família, jo prefereixo parlar de l'existència o falta de referents vàlids. Quan aquests joves no tenen un control efectiu o uns referents clars, la seva socialització es produeix exclusivament entre iguals. En aquest entorn de grup, l'ús d'armes blanques es converteix en un element de prestigi i de reivindicació del món adult. Aquest perfil representa només un 1% del jovent, però genera un gran rebombori i certs actors polítics l'utilitzen per mediatitzar i criminalitzar col·lectius sencers. La pregunta que ens hem de fer com a societat és si val la pena invertir diners i temps a recuperar aquest 1%. La resposta ha de ser que sí.
Entre el 2021 i el 2024 vas coordinar el Model Manresa. En què consistia exactament aquesta metodologia?
L'any 2021 vivíem una gran alarma social a Manresa per robatoris, ocupacions i violència al carrer. Des dels Mossos d'Esquadra, juntament amb la comissària Cristina Manresa i l'inspector Josep Guillot, vam veure que el treball policial tradicional -controls, detencions i recomptes estadístics- es feia molt bé, però que no aconseguia reduir la ràtio de delictes. Vam dissenyar un model adaptatiu en cinc fases: primer, el mapeig dels joves que generaven conflictes; segon, la cerca d'aliats per apropar-nos-hi, com l'associació Al Noor liderada per la Khadija El Abidi; tercer, l'aproximació directa; quart, escoltar les seves demandes reals (manca de documents, addiccions, salut mental), i cinquè, la feina conjunta per resoldre-les.
Això no significava adoptar una postura condescendent amb la delinqüència?
Gens ni mica. El missatge era molt clar: "T'ajudaré si tu t'ajudes a tu mateix, respectant la societat i complint les teves obligacions". El gran paradigma que cal trencar és que molts joves pensen que tenen molts drets, però cap obligació envers els pares, els professors o la societat. Amb el suport de l'Ajuntament i d'entitats com el Convent de Santa Clara o la Fundació Juviat, vam treballar amb més de 50 joves conflictius i vam aconseguir reduir els fets delictius un 60%.
Què va passar quan et vas jubilar i es van produir canvis als comandaments policials de la ciutat?
El model no ha desaparegut del tot, però s'ha tornat molt més lax. Abans de marxar ja estàvem detectant que emergien segones generacions de nois nascuts a Catalunya que adoptaven actituds de conflicte. Un crim com el del carrer Sant Jaume és incalculable i pot passar en qualsevol moment, però si haguéssim mantingut la figura d'aquest germà gran al carrer -algú que parla amb ells, que es pren un cafè al Barri Antic i detecta els problemes abans que esclatin-, la capacitat de prevenció hauria estat molt més alta.
A l'inici d'aquell projecte us van criticar per oferir-los formació en castellà en lloc de català. A què responia aquesta decisió?
El primer any vam fer un curs de castellà per una raó d'utilitat directa: la seva principal línia de conflicte era amb la judicatura, que malauradament opera en castellà. Necessitaven fluïdesa per poder-se defensar i expressar davant d'un jutge. De fet, en el cas recent de Manresa, els dos detinguts parlen perfectament català i castellà, i un d'ells àrab. Ara ja no és un problema de comprensió de la llengua, sinó de valors i de conducta.
Per què costa tant mantenir un model de proximitat d'aquest tipus a les comissaries?
Perquè exigeix un perfil molt concret i un alt cost personal. Quan treballes així estàs triplement assenyalat: els joves et veuen com el policia que pot ser dur, alguns companys de cos et critiquen pensant que ho justifiques tot, i part de la societat et demana només mà dura. És molt més fàcil seguir les directrius polítiques de fer controls de cara a la galeria i actuar només com a policia repressiva. La policia de proximitat excel·lent ja està desplegada al territori, només cal potenciar-la i construir ponts; si no ho fem, l'únic que queda és que uns delinqueixin i els altres carreguin amb la porra.
