El 2016 la història va fer un tomb històric. Donald Trump aconseguia la Casa Blanca i ningú entenia què havia passat. Mans al cap, sorpresa majúscula, laments i una nació completament dividida. Un món expectant i, vuit anys després, aquell xoc sembla encara instal·lat en la conversa política nord-americana. El magnat i expresident és el candidat republicà per tercera elecció consecutiva, en una situació de trencament social i polític pràcticament inèdita en la història dels Estats Units. Encara que els símptomes d'aquesta situació de fractura els podem trobar en les qüestions de l'actualitat, els grans mitjans de comunicació i en els mateixos protagonistes, existeix un context en la ficció que dona respostes sobre certs comportaments.
El cinema, vertebrador i principal aparador de la temperatura social dels EUA durant dècades, ha fet un camí a la inversa en l'etapa contemporània. Els sectors d'ultradreta nord-americans, molestos amb les grans multinacionals de Hollywood "i els liberals demòcrates" que ocupaven els espais creatius del setè art, han trencat amb el fet que fos el cinema el que radiografiava la societat. Ara és la societat descontenta, orfe, que campa pels racons més obscurs d'internet, la que busca referències en certes pel·lícules, en certa ficció, i segresta personatges, trames o directament abraça discursos que xoquen amb el progrés suposadament consolidat en el segle XXI.
El trumpisme i totes les seves ramificacions fa gairebé una dècada que es pot veure impregnat en el cinema. Pel·lícules de fa dècades que troben en el present una espècie de mirall o efecte rebot, pateixen interpretacions parcials, són segrestades pel discurs de l'odi de l'actualitat o directament són rescatades de la paperera social (i de la crítica) en les quals van ser abocades pels seus missatges ultraconservadors.
En aquesta col·lecció cinematogràfica també hi apareixen pel·lícules de culte, d'acció, que formen part de l'imaginari col·lectiu d'una manera completament diferent de l'anàlisi exhaustiva duta a terme pels sectors extremistes. És per això que observar amb atenció els paral·lelismes entre certs films i el discurs de Trump ens dona una idea general que tot plegat no és la invenció d'un personatge disruptiu, sinó d'una arma més del moviment polític reaccionari que fa anys que campa pels països occidentals.
Matrix
Cinema en majúscules, disruptiu i de culte. El film de les germanes Wachowski va generar un impacte mundial en els gèneres de la ciència-ficció, la filosofia i l'acció com molt poques pel·lícules han aconseguit mai en la història. Obrir nous horitzons, una imaginació nova que situava la humanitat en un punt d'existencialisme inigualable amb la tecnologia, les distopies i l'autoritarisme que va sacsejar centenars de milions de persones (i encara ho segueix fent). Ja no és només un film, és un concepte. I és aquest concepte el que ha estat segrestat per la ultradreta. Des de Trump o Elon Musk, a través de les seves piulades, passant per Alvise Pérez al seu canal de Telegram, els principals actors de l'extremisme occidental en fan ús per esperonar els seus seguidors i capbussar-los en les seves teories, que ballen des de la conspiranoia a l'antigovern o el racisme furibund, amb la teoria de la invasió musulmana. "Cal despertar del Matrix", repeteixen, per crear paral·lelismes amb una trama de ciència-ficció que res té a veure amb els seus discursos.
The Truman Show
En la mateixa línia de Matrix, aquesta pel·lícula de Peter Weir que era una crítica absoluta a la televisió en caràcter satíric, ha evolucionat com una hidra fins a convertir-se en una de les excuses conspiranoiques més usades pels sectors radicals del conservadorisme. Encara que la història que protagonitza Jim Carrey té una perspectiva filosòfica que ha acabat convertint-se en un dels primers esgraons per a assolir la maduresa a l'hora de consumir cinema, és una comèdia fàcil de digerir i per a tots els públics. Com en tota anàlisi sobrecarregada, els extremistes troben paral·lelismes amb les elits, els poders econòmics i la vida quotidiana de la gent. Un film que beu més de La Caverna de Plató que de qualsevol altra aproximació contemporània més enllà de la televisió porqueria i els realities shows és una nova arma per als que veuen la realitat amb les ulleres de la ultradreta.
Sound of Freedom
Un dels fenòmens més actuals de la política estatunidenca és la immigració. La ficció havia aconseguit esquivar les visions més reaccionàries en els seus guions. Ara bé, aquesta gran història basada en fets reals sobre un exagent de l'Agència de Seguretat Nacional que salva una menor d'edat després de ser segrestada i obligada a prostituïr-se, ha estat l'excusa perfecte per abonar-se al racisme que abandera Trump des que va voler aixecar un mur a la frontera amb Mèxic. El film dirigit pel mexicà Alejandro Monteverde fa un retrat, a través de la vivència real de l'exagent Tim Ballard, de la xarxa de prostitució de Llatinoamèrica i del món pedòfil. La pel·lícula gaudeix de certa aura pedagògica i amb ganes de "fer canviar les coses", però ja ha estat absorbida.
God's Not Dead
La religió té un component immens en la societat, la política i la vida quotidiana dels ciutadans dels Estats Units. El fervor cristià que viuen molts americans no ha tingut un impacte real en la ficció cinematogràfica, però una nova onada política (i el trencament del domini de les grans multinacionals de Hollywood com gairebé les úniques capaces de canalitzar pel·lícules comercials) va donar peu a guionistes i directors que abracessin films d'una temàtica cristiana que fregava la doctrina. És el cas d'aquesta saga, que s'inicia el 2014 i enguany s'estrenarà la quarta entrega, sobre diversos "cristians" en situacions en què reivindiquen la seva fe davant "una societat hostil que els nega la seva religió, la seva fe i la seva devoció". El seu èxit va ser immens en molts estats de l'Oest Mitjà dels Estats Units i les zones més al sud, tradicionalment conservadores.
Joker
Un dels malvats més importants de tota la història dels còmics gaudeix d'un paper cabdal en aquesta mena de voràgine trumpista que ha absorbit part del cinema. Què tenen a veure el film de Todd Phillips i interpretat per Joaquin Phoenix (amb el qual va guanyar l'Oscar) amb la política actual dels Estats Units? Objectivament, res. Bàsicament perquè el protagonista és el personatge d'una vinyeta d'un superheroi traumatitzat per la mort dels seus pares que fa més de sis dècades que funciona a tot arreu. Ara bé, aquest film de 2019 va ser tan malinterpretat pels sectors de la societat que el van abanderar com una espècie de símbol de la revolució contra les elits, contra els discursos predominants dels poderosos. La cara de Phoenix caracteritzat com el Joker és utilitzada en xarxes socials com si fos una reivindicació "de la llibertat" individual, d'un home a contracorrent que va saber "desfer-se de les cadenes" d'una societat podrida. És la interpretació més esbojarrada d'una versió diferent de l'origen del malvat de Batman. La casualitat ha volgut que la segona part arribi als cinemes aquest mateix any d'eleccions.
Gran Torino
Clint Eastwood, dins i fora de la pantalla, s'ha erigit en un referent del conservadorisme nord-americà. Els seus posicionaments conservadors (ell sempre es s'ha definit com a "liberal en els drets civils") i la seva participació política ha tingut un gran impacte en la seva carrera com a director, dècades després d'erigir-se com un dels millors actors de tots els temps. La seva cara, en diverses pel·lícules, forma part també del simbolisme de la ultradreta, els reaccionaris o els ultraconservadors a l'hora de presentar-se a les xarxes socials. Diversos films podrien ser un exemple, com Dirty Harry (1974), però Gran Torino és una de les seves obres mestres en les quals denota la seva visió social dels Estats Units moderns. Immigració, delinqüència, la supervivència de l'home blanc fastiguejat amb la vida, que ha perdut la fe cristiana, però que a través de les seves accions "per damunt de la llei" troba la redempció. Un discurs que balla en la fina línia de la perillosa radicalitat política.
The Equalizer
El film dirigit per Antoine Fuqua i protagonitzat per l'immens Denzel Washington -que res té a veure amb els corrents polítics reaccionaris- forma part d'una col·lecció que cada vegada guanya més força a Hollywood: els justiciers, els vigilants, els "solucionadors" socials que, a través de la força, fan complir la llei. Una llei que pot ser la civil, l'espiritual o la natural. Tot giravolta a través d'interpretacions morals, sobre el bé i el mal, i on l'Estat desapareix completament (és a dir els cossos de seguretat, els judicis justos, els processos democràtics) per donar pas als antiherois que fan la feina que l'administració "és incapaç de fer". La clau és que els vigilants sempre combaten criminals, delinqüents, drogoaddictes, mafiosos o "gent dolenta", "per salvar les persones incapaces de fer-ho per si mateixes". És el cas de Washignton i el seu protagonista, un exagent secret dels EUA que viu una vida de monjo retirat, en penitència, després de la mort de la seva dona.
13 Hours: The Secret Soldiers of Benghazi
La pel·lícula de Michael Bay situa l'acció en els fets reals que van ocórrer l'11 de setembre de 2012 a l'ambaixada dels Estats Units a Líbia, a la ciutat de Bengaasi. En el marc d'una protesta que va evolucionar en un atac organitzat per part de grups radicals islamistes contra les instal·lacions, un grup de sis soldats de les forces espacials van defensar, alguns amb la seva vida, totes aquelles persones i funcionaris que es trobaven en el complex nord-americà. El film, que té unes ínfules patriòtiques i d'acció molt elevades, forma part del foc creuat que va fer caure Hillary Clinton en el seu camí per a la victòria electoral del 2016 perquè ella era la secretària d'Estat i per la filtració de correus electrònics sobre el tema, en una jugada de WikiLeaks que va fer trontollar el seu viatge a la Casa Blanca per derrotar a Trump. La seva perspectiva bèl·lica i situant la mirada "en el sacrifici" dels soldats, dona munició al vessant republicà dels EUA en favor de les forces armades i en detriment dels demòcrates.