Mentre discutim sobre si el ventilador és més eficaç que l'aire condicionat, mentre meditem a quina hora del dia és millor estirar les cames sense suar excessivament, mentre escrutem la línia de temperatura de la informació d'El Temps de TV3 -el passatemps preferit dels catalans-, l'Organització Mundial de la Salut (OMS) ja ha posat xifres funestes a l'onada de calor que afecta Europa: 1.300 morts. Tots recordem estius especialment càlids, tots recordem dies excepcionals en què el carrer era un forn, però el que passa ara -i que no és nou, perquè fa anys que dura- és el senyal definitiu que no es tracta de canvi climàtic, sinó de clima canviat, com diu sempre el nostre Arnau Urgell.
Per dimensionar: què diríem si, en només unes setmanes, un grup terrorista hagués acabat amb la vida de 1.300 persones arreu d'Europa? En quin estat d'angoixa -el descriu molt bé Michel Houllebecq a Aniquilació, el seu últim llibre- viuria la ciutadania una situació com aquesta? Què estaríem dient si 1.300 dones haguessin mort a mans de marits, exmarits, parelles i exparelles en qüestió de dies? Tots ens posaríem les mans al cap, i l'emergència seria catedralícia. S'ha acabat acceptant que el termòmetre pot matar sense que ningú arreu del món es prengui seriosament l'amenaça, possiblement perquè fer-ho implica revisar de dalt a baix el model productiu i econòmic, sobretot l'occidental.
El debat que hi ha aquests dies a França sobre si cal instal·lar més aparells d'aire condicionat en un país que fins ara no ho havia necessitat és un resum precís de l'arrel del problema. La pobresa energètica només és a l'hivern, quan hi ha llars que no es poden permetre pagar la calefacció, o també s'haurà d'estendre a l'estiu per referir-se a les cases que no tinguin opció de climatització? Per no parlar de fins a quin punt el clima condiciona les dinàmiques laborals: fa tot just un any, una treballadora de l'Ajuntament de Barcelona va morir després d'una jornada en plena onada de calor. Si no s'aborda tot això de manera integral, és impossible revertir una situació que ho posa tot en risc.
Està molt bé que hi hagi campanyes sobre què fer quan les temperatures són altes, però potser cal anar més enllà. Tothom que té dos dits de front sap que ha de beure aigua quan hi ha onada de calor -realment hi ha gent que decideix voluntàriament no beure quan s'està a més de 30 graus?-, i que és millor anar per la vorera de l'ombra que no pas torrar-se al sol. I també té lògica quedar-se casa a les hores del dia en què pica més fort el termòmetre, tot i que això no és garantia de deixar de suar. A banda d'aconsellar la ciutadania amb missatges que podria signar una classe espavilada d'educació infantil, les autoritats es podrien posar les piles per explicar la dimensió del clima canviat.
No hi ha solucions màgiques, i menys en aquest àmbit, però hi ha camins per explorar que, per força, hauran de ser efectius. Oi que abans de comprar tabac tothom veu les imatges terribles que hi ha al paquet? Potser no serveix tant per reduir immediatament el nombre de fumadors, però sí que obliga a pensar en les conseqüències d'un acte rutinari com posar-se una cigarreta a la boca. Amb el clima, algun dia, caldrà fer el mateix. Ho recordava el butlletí d'Impacte d'aquest cap de setmana: una predicció falsa de les temperatures del 2050 indica que la realitat ha acabat superant la ficció, perquè les temperatures actuals superen els pitjors presagis. I si ja és massa tard?