Fa temps que el planeta s’obre amb canal. És la matança del porc. Baixa el ganivet com una cremallera. La bèstia pelada, escaldada, rascada, neta. Tot va sortint a banda i banda: budells, freixura, fetge, costelles... El món esquarterat, dividit, partit. Per l’estómac, pel ventre, per la gana, pels diners, per la salut, pel manar, pel viure, pel tot. El planeta cada cop és més dual. Extrems. Parts. Trossos. Aquí i allà. On en saben més d’això és on sempre s’han matat porcs: als pobles. Carnisseries i laboratoris del futur.

El demà es veu, es juga, a pobles com Alcarràs. Obrim-lo en canal. Neó, confeti, festa: aquesta setmana s’estrena Alcarràs. La peli que guanya l’Os d’or a Berlín. Digital, universal, daurada. Es diu Alcarràs i no es diu Kentucky o The sound of the cowboys everyday. Parla dels pagesos d’Alcarràs, de Ponent. Parla en català. Parla d’aquí i d’allí. Cal dir res més? Diria que no. L’analfabetisme es cura viatjant... per Catalunya. Es diu Alcarràs perquè la realitat també és Alcarràs. Com Ucraïna, Pernambuco o Ottawa. No és menys realitat Alcarràs. Com sempre: el problema el tenen molts d’aquí que no saben ni que són d’aquí ni on és aquí. Foteu-vos a la rentadora i després a estendre neurones al sol de l’infern. Alcarràs és un èxit abans de veure’s. Una oportunitat que ha tardat anys i panys. La vida, com el cub Rubik: trilions de posicions possibles, només una acolorida, virolada, lluminosa, exacta, correcta, veritable. Alcarràs...

Però Alcarràs també és la casa familiar del president Francesc Macià esmicolant-se, ensorrant-se, caient, des de fa anys i panys (com denuncia la plataforma Salvem Cal Macià). Casalot pairal d’Eugènia Lamarca, esposa de Macià. Aquí, la família hi passa llargues temporades. La casa, la casa... podria explicar tantes històries, tantes pel·lícules, però les cases, les cases també moren... I ara, aquesta setmana, el dia de l’estrena d’Alcarràs, a la casa de Macià d’Alcarràs, li roben la caixa forta que tenia dins. Sense obrir-se. Sense saber que hi havia. Un nou atac de cor per la casa moribunda, paralítica, cega.  Alcarràs és somni de pantalles virtuals i malson de pedres reals.

No hi hauria Alcarràs, la peli, sense Alcarràs, la casa. Sense Macià no hi hauria El somni de l’Estat Català de 1922. La lluita contra la dictadura de Primo de Rivera. La invasió de Prats de Molló. La República -la catalana i l’espanyola- de 1931. L’Estatut (el de 1931 desitjat i el de 1932 retallat), La Generalitat, la llengua, la cultura... Va ser la mà dreta de Macià, el balaguerí Josep Carner-Ribalta que torna (cridat pel President) el 1931 dels Estats Unit per construir un "Hollywood català". Ell que treballaria al cinema ianqui des de finals dels anys vint. Tots els països necessiten somiar per ser reals. El cinema és això. Les històries són això. No hi hauria res sense tot això. Som el futur que s’ha de veure. Però la realitat, que també es veu, també és la casa, caient, morint.

Sense l’Alcarràs de passat de pedra local no hi ha l’Alcarràs de futur digital universal. El món, el país, tot obert en canal a Alcarràs. El problema és aquest: que sense Alcarràs no hi ha Alcarràs. Sense realitat no hi ha somni. Sense somni no hi ha realitat. Després d’anys i panys podem fer una peli que seria inimaginable fa pocs anys. Es pot fer obrir els ulls al món. Però no sabem fer viure una casa. Podem explicar una història, però no podem explicar la nostra història. De què ens serveix un país sense país? I un país sense persones, paisatges, pedres? De què ens servirà el somni sense realitat? Perquè la fruita que surt a la peli, a la vida, ha de ser real. Mengem préssecs, pomes, peres... No mengem ordinadors, càmeres, pantalles... Potser per això van empresonar, jutjar, condemnar a Macià: per somiar ser real. Potser per tot això fem el que fem. Ens falta fer néixer històries per continuar vivint, però deixem morir la història que ens fa viure. Construïm i enderroquem. Aquest, i no un altre, és el futur: sobreviure a la mortalitat dels trossos, els bocins, les parts. El demà és l’empelt d’arbre fruiter, el pont constructor, l’imant espiritual entre Alcarràs i Alcarràs: tota la resta és ser un porc obert en canal.