L’inici de la nova legislatura espanyola i la tramitació de la llei d’Amnistia marquen l’inici d’un nou cicle polític a Catalunya i a Espanya. Un nou cicle ple d’incerteses, amb un recorregut temporal difícil de preveure. El que sí que està clar és que les coordenades cartogràfiques del cicle esgotat ja no són referents fiables. Només es manté una constant: el conflicte entre Catalunya i els poders d’Estat continua condicionant tota la política a Barcelona i a Madrid. Però el canvi en la ubicació de les contradiccions i les relacions de forces és radical. Tot sembla haver girat com un mitjó. Com podem identificar la nova cartografia? En destacaré sis factors:
En primer lloc, es produeix un desplaçament de l’imaginari de la divisió interna de Barcelona a Madrid. Hem passat de manifestacions unitàries del bloc del 155 (PSOE-PP-Cs) a Barcelona, a manifestacions i concentracions de PP Vox contra el PSOE i el sobiranisme català i basc. De l’aznarià “antes se romperá Cataluña que España”, a l’abascalià “España se rompe”.
En segon lloc, en aquest nou escenari, el protagonisme polític està presidit per dos antagonismes: el de l’oposició democràcia/autoritarisme, i el de l’oposició plurinacionalitat/uniformitat assimiladora. Aquest doble antagonisme i la bel·ligerància del Deep State radicat a Madrid auguren una legislatura molt bronca. Retòricament molt violenta. Una legislatura a l’estil de la darrera legislatura de Felipe González.
En tercer lloc, la complexitat de la gestió política també està marcada per l’heterogeneïtat del bloc democràtic sobre el qual se sustenta el govern de coalició liderat per Sánchez. Un bloc que va del centre o centredreta representat per Junts i PNB a l’esquerra socialdemòcrata nítida que representen el Bloque, Bildu, Podemos o ERC. També cal tenir en compte la rivalitat entre ERC i Junts i PNB i Bildu, així com el calendari electoral basc i català.
En quart lloc, la consolidació de l’escenari de negociació entre Catalunya i l’Estat iniciat fa 4 anys. Un escenari ple de dificultats i del que no cal esperar resultats brillants a curt termini, però que obre un camp de possibilitats inèdit en termes de reforçament de l’autogovern. De fet, l'únic escenari en què l’objectiu de l’autodeterminació pot avançar i guanyant legitimitat davant l’opinió pública local i internacional.
En cinquè lloc, l’acceptació majoritària del principi de realitat en el camp independentista ja fa inevitable l’apropament entre els relats i l’acció política; entre la retòrica i els fets. Això redueix molt significativament el marge de la rivalitat Junts-ERC en termes de “puresa independentista”. Ras i curt, el terreny de lluita fratricida amb el que Junts ha buscat els darrers anys a ERC es fa més estret. En contrapartida, s’obre una finestra d’oportunitat per l’anomenat “quart espai independentista”.
En sisè lloc, a Catalunya estem assistint a la represa de les lògiques de construcció nacional (nation building). La prioritat és garantir la vertebració de la Catalunya dels 8 milions que s’endinsa en el segle XXI. Aquesta lògica de construcció nacional atorga una rellevància renovada a les polítiques econòmiques i culturals inclusives i de cohesió social. Per tot plegat, en aquesta nova fase de la política catalana els dos eixos sobre els que es podran bastir hegemonies culturals i polítiques són el de la defensa de Catalunya davant l’amenaça autoritària i uniformista i el de la credibilitat en el terreny de la definició i gestió de polítiques públiques inclusives.
Tal com acaba d’apuntar el darrer lliurament del CEO, els tres actors polítics centrals a Catalunya són, per aquest ordre, PSC, ERC i Junts. Però la situació és extraordinàriament inestable, làbil. En sis mesos o un any la fotografia pot ser molt diferent. Dependrà, en part, de les interrelacions entre la política catalana i la política espanyola. Però encara en dependrà més de la capacitat que els tres partits centrals tinguin per fer una lectura correcta de la realitat; dels neguits, les aspiracions i les il·lusions de les catalanes i els catalans. No és el moment d’esguardar el retrovisor. És hora de posar llums llargs.
En primer lloc, es produeix un desplaçament de l’imaginari de la divisió interna de Barcelona a Madrid. Hem passat de manifestacions unitàries del bloc del 155 (PSOE-PP-Cs) a Barcelona, a manifestacions i concentracions de PP Vox contra el PSOE i el sobiranisme català i basc. De l’aznarià “antes se romperá Cataluña que España”, a l’abascalià “España se rompe”.
En segon lloc, en aquest nou escenari, el protagonisme polític està presidit per dos antagonismes: el de l’oposició democràcia/autoritarisme, i el de l’oposició plurinacionalitat/uniformitat assimiladora. Aquest doble antagonisme i la bel·ligerància del Deep State radicat a Madrid auguren una legislatura molt bronca. Retòricament molt violenta. Una legislatura a l’estil de la darrera legislatura de Felipe González.
En tercer lloc, la complexitat de la gestió política també està marcada per l’heterogeneïtat del bloc democràtic sobre el qual se sustenta el govern de coalició liderat per Sánchez. Un bloc que va del centre o centredreta representat per Junts i PNB a l’esquerra socialdemòcrata nítida que representen el Bloque, Bildu, Podemos o ERC. També cal tenir en compte la rivalitat entre ERC i Junts i PNB i Bildu, així com el calendari electoral basc i català.
En quart lloc, la consolidació de l’escenari de negociació entre Catalunya i l’Estat iniciat fa 4 anys. Un escenari ple de dificultats i del que no cal esperar resultats brillants a curt termini, però que obre un camp de possibilitats inèdit en termes de reforçament de l’autogovern. De fet, l'únic escenari en què l’objectiu de l’autodeterminació pot avançar i guanyant legitimitat davant l’opinió pública local i internacional.
En cinquè lloc, l’acceptació majoritària del principi de realitat en el camp independentista ja fa inevitable l’apropament entre els relats i l’acció política; entre la retòrica i els fets. Això redueix molt significativament el marge de la rivalitat Junts-ERC en termes de “puresa independentista”. Ras i curt, el terreny de lluita fratricida amb el que Junts ha buscat els darrers anys a ERC es fa més estret. En contrapartida, s’obre una finestra d’oportunitat per l’anomenat “quart espai independentista”.
En sisè lloc, a Catalunya estem assistint a la represa de les lògiques de construcció nacional (nation building). La prioritat és garantir la vertebració de la Catalunya dels 8 milions que s’endinsa en el segle XXI. Aquesta lògica de construcció nacional atorga una rellevància renovada a les polítiques econòmiques i culturals inclusives i de cohesió social. Per tot plegat, en aquesta nova fase de la política catalana els dos eixos sobre els que es podran bastir hegemonies culturals i polítiques són el de la defensa de Catalunya davant l’amenaça autoritària i uniformista i el de la credibilitat en el terreny de la definició i gestió de polítiques públiques inclusives.
Tal com acaba d’apuntar el darrer lliurament del CEO, els tres actors polítics centrals a Catalunya són, per aquest ordre, PSC, ERC i Junts. Però la situació és extraordinàriament inestable, làbil. En sis mesos o un any la fotografia pot ser molt diferent. Dependrà, en part, de les interrelacions entre la política catalana i la política espanyola. Però encara en dependrà més de la capacitat que els tres partits centrals tinguin per fer una lectura correcta de la realitat; dels neguits, les aspiracions i les il·lusions de les catalanes i els catalans. No és el moment d’esguardar el retrovisor. És hora de posar llums llargs.