D'aquí a un any Carles Puigdemont no serà president de la Generalitat. És ell mateix qui s'ha encarregat d'avançar-ho, cosa que dóna més valor i consistència a l'anunci. Quina sort, la d'aquest home! No tant per autoimposar-se un termini en el càrrec institucional més important del país, sinó pel fet de saber, amb una certesa que sembla ben sincera, el futur que li espera. O, si més no, Puigdemont es mostra rotund expressant quin escenari descarta completament per al seu esdevenidor. Una decisió personal que hauria de resultar envejable en el món de la política on, mal que ens pesi, la imprevisibilitat i la improvisació són cada cop més habituals.

Cal celebrar la determinació i clarividència de Puigdemont, tot i que –i aquí s'hauria de veure si per sort o per desgràcia- molt pocs tenim la capacitat de pronosticar amb un mínim de seguretat el nostre futur a dotze mesos vista. Per qualsevol persona amb un nivell estàndard de seny, resulta gairebé temerari projectar-se un any endavant i aventurar-se a afirmar quina serà aleshores la seva situació personal, estat emocional o realitat professional. Només cal fer una ullada a l'entorn més proper d'amics, coneguts i saludats per concloure que allò que hagi de succeir d'aquí a un any depèn més d'un algoritme complexíssim que no pas de les nostres accions i decisions.

Lluny d'angoixar-nos, la impredictibilitat vital a curt termini ha de ser estimulant. En aquest punt, els psicoanalistes s'hi estendrien una bona estona incidint en la necessitat de viure l'ara i aquí amb plenitud per evitar l'angoixa que suposa l'inevitable destí fatal de l'existència. Ras i curt, que tothom ha d'acabar al sot, però tampoc cal passar-se el dia pensant-hi. Ser incapaços de predir el nostre futur més proper, ni que sigui per les qüestions més elementals, ens ofereix un horitzó menys monòton i tediós. Cada dia pot ser la jornada assenyalada en què ens apujaran el sou, coneixerem la persona més meravellosa del món o, tot passejant, ens caurà un test al cap i replantejarem la teoria de la gravitació universal.

Si bé s'ha demostrat que predir-se el futur és massa treballós i, fins i tot, poc aconsellable, l'experiència de cadascú li permet intuir com es desenvoluparà l'any en termes generals. Hi ha poc marge d'error si presagiem que s'hi viuran alegries, decepcions i sorpreses en tots els àmbits. Couran menys les ferides que semblaven impossibles de cicatritzar. S'estrenaran pel·lícules de guerres espacials, amb repúbliques en perill i princeses mortes. Perdrem caríssims auriculars sense fils. Celebrarem la claror alegre de l'abril i després en maleirem les tempestes imprevisibles. Estarem convençuts que ha nevat menys i que passem més calor que mai. Lamentarem que no fan res de bo a la tele i que sort en tenim de les sèries i de quatre programes mal comptats. I sense fer més espòilers, d'aquí a tres-cents seixanta-cinc dies ens semblarà impossible que hagi passat un altre any. I vés que aleshores, i potser a contracor, Puigdemont no segueixi sent president.