Apunts sobre les despulles de la immersió

Aquest estiu vaig escriure un cicle de cinc articles sobre l'educació i en el darrer article de la sèrie, exposava amb tristesa que després d’haver-me fet professor a l’àrea metropolitana de Barcelona per, entre d'altres, fer arribar la meva cultura i llengua a les zones amb alumnes de famílies arribades d’arreu del món, havia arribat a la conclusió que el sistema d’immersió lingüística a les zones eminentment no-catalanoparlants, ni existia, ni es podia fer existir. Com que aquella sèrie d’articles van tocar alguna tecla que va ressonar, n’he acabat parlant i debatent amb força gent, i he vist que un dels flancs per contraargumentar-me i no entrar en el fons del tema, ha estat dir-me que ignorava que la immersió no ha pretès ser mai un sistema generalitzat, sinó que és un sistema pedagògic que està pensant per aplicar-se en contextos concrets, en contextos no-catalanoparlants.

Bé, aquest fet és tan obvi que jo l’he explicat en repetides ocasions, per tant, hi estem tots d’acord. Quan jo dic que la immersió generalitzada ni existeix ni existirà és, en primer lloc, perquè parlo d’una impossibilitat d’aplicació generalitzada a les zones no-catalanoparlants; i, en segon lloc, perquè la paraula “immersió” s’ha pervertit de fa anys i quan la gent l’empra la fa servir com a sinònim d’“escola catalana on totes les assignatures menys les de llengües es fan en català”. Però, en tot cas, els que m’heu contraargumentat amb això, us prego que li donem voltes al nucli del tema sobre el terreny i no a la terminologia tècnica.
 
Hi ha molts factors que em van dur d’esdevenir professor i lloar el nostre sistema educatiu, a perdre’n totalment la fe i demanar una revolució estructural. A tall de reafirmació, un dels principals fets que m’han fet ateu del sistema actual és que la llengua i cultura catalanes no arriben a les capes de població migrades de l’àrea metropolitana (llevat que siguis un alumne que sobresurt), és a dir, que la llengua i la cultura catalanes t’arriben només si tens determinats codis postals. Un exemple perfecte d’això el trobem al veure com Canal Malaia, Eva, el 324 i tutti quanti només troben catalans racialitzats que dominin la llengua i s’interessin pel panorama nostrat si aquests són de codis postals on sí que s’aprèn realment català. Si ets del voltant de Vic, ganga. Si ets de Trinitat Nova, et fots. Per entendre’ns, Maria Bouabdellah, Bea Duodu o Míriam Hatibi no dominarien la llengua si les seves famílies les haguessin apuntat a la majoria d’instituts on jo he treballat de professor: és indignant, és, directament, classista i vexatori.
 
A aquesta injustícia del codi postal, s'hi suma el fet que molts mil·lennistes dubtem de si marxar de l'àrea metropolitana de Barcelona per tenir fills, ja que no volem que els nostres descendents hagin d'amagar la seva cultura per no ser els dissonants de la classe, o bé haver-los de portar a una concertada o privada temàtica catalanista, cosa que personalment em fa sentir un indi de reserva, no em ve de gust i em fot emprenyar perquè jo també pago el sistema públic. Ambdues preocupacions són les que fa anys que em porten mentalment de corcoll, i les que m'han fet analitzar el sistema del dret i del revés arribant a la conclusió que fins i tot si hi hagués voluntat política per aplicar un sistema generalitzat d'immersió a les creixents zones no-catalanoparlants, la manca d'interès dels docents (ningú ens ho va demanar per entrar), el blindatge legal (si és gairebé impossible acomiadar a un docent, imagineu-vos un judici per temes de llengua), la duresa de mantenir la llengua i posar-la al centre de les contractacions d'excursions, monitoratges, etc., i la manca de capital humà amb interessos lingüístics (la llengua és tabú a la sala de profes), fan que sigui impossible ressuscitar el sistema actual. Impossible.

Sumeu-hi a l'equació les -minoritàries- famílies anticatalanitat, que si estrenyen els ve Antena 3 primer i jutges després, i tenen atemorits als eventuals lideratges lingüístics del sistema (direccions, professorat i famílies), i captius als indiferents. Tot plegat, ens porta a una bifurcació que com més temps passi, més clara serà: doble xarxa triada o dissolució, i com més triguem a fer el cop de cap, menys tros de pastís ens endurem al principi i de més avall començaren la remuntada. Som captius de discursos estètics, de papers benintencionats i lemes ben sonants que res tenen a veure amb la realitat. Almenys culpa meva no serà.
 
L'altre argument que d'ençà de l'article que vaig fer també m'he sentit a dir en contra de la doble xarxa com a sistema per començar la remuntada, és mencionar que crear un doble sistema triat amb immersió electiva per les famílies (ara tenim una doble línia no triada en funció del barri, en funció de renda) obrirà la porta, en primer lloc, a tenir bosses de la societat que no sàpiguen català i, en segon lloc, a què la judicatura elimini punts i requisit lingüístic dels processos de selecció públics. Analitzem aquesta por: La línia amb més presència de castellà també tindrà assignatura obligatòria de català i tots els alumnes, independentment de la línia, hauran de treure’s el seu títol de llengua que donarà dret d'entrada a l'administració (B2, C1: punts i requisit) mitjançant un examen independent a 4t d'ESO: tots igual. En ambdues línies s'oferirà i es garantirà l'ensenyament de les llengües cooficials. Si el desinterès personal o familiar du a no dominar una llengua oficial, la responsabilitat, ara sí, seria triada.
 
Una doble xarxa no implica cap novetat on els jutges es puguin agafar per tombar res: si ho volen fer, t'ho faran amb línies o sense. Pensar que una doble xarxa està connectada amb el requisit és una por immobilista heretada d'un mantra de quan el país era diferent demogràficament. Per ser funcionari a Catalunya no hi ha una limitació a gent que ha passat pel sistema català, ho pot ser qualsevol espanyol: si actualment pots demanar el requisit a algú que ha estudiat en castellà a Salamanca pots fer-ho a algú que ha estudiat en bilingüe català-castellà a Barcelona. De fet, a Galícia tenen un model bilingüe i tenen requisit a l'administració, i al País Valencià, PSPV i Compromís van aprovar el "requisit gallec" i ningú els ho va tombar. Les sentències que van tombar el requisit lingüístic a dos processos concrets de Guipúscoa i Irun (que no són fermes, encara es poden recórrer a diferents instàncies) no argumenten en cap cas l'ensenyament per línies basc per desacreditar el requisit, sinó que argumenten que tot i que l'administració ha de tenir gent disponible que domini el basc, no l'han de dominar tots els treballadors i, per tant, no se li ha d'exigir a tothom que vulgui ser funcionari. En resum, tenim el mateix perill que tombin o que no tombin el requisit independentment de si tenim doble xarxa o no.
                                                                                                                
Però fins i tot fent ciència-ficció, si un jutge perquè li ve de gust decideix eliminar un requisit i això empodera a alumnes de la línia amb més castellà a no saber gens de català, igualment estaríem millor que ara, ja que la pública de l'Àrea Metropolitana deixaria de ser un forat negre lingüístic, i augmentaries tant en números absoluts com relatius: tindries moltíssims més catalanoparlants amb cercles socials actius formats per una barreja somiada de descendents de famílies catalanoparlants i famílies natives de moltíssimes altres llengües. De perdre a gairebé tothom a perdre només els més ultres. Si voleu patir pel requisit i l'administració, patim-hi, d'acord, però patim-hi per la via més realista, la via valenciana o balear, que és la més probable si fas números: que arribi un dia que la catalanitat sigui prou minoritària per a perdre les eleccions i adeu requisit i Maria santíssima. Ja que s'ha de patir, patim productivament i no de manera poruga. Per cert, ja ho sabeu que aquesta setmana un jutge ha reconegut el dret d'una família a rebre més ensenyament en castellà a Canet de Mar, oi? Doncs que cadascú es vesteixi com bonament li plagui.