Aquest any el Correllengua Agermanat, suma amb la manifestació per la llengua i la Diada de Sant Jordi, amb la seva força cultural i popular, ja s’ha convertit en un altre punt d’ancoratge de la mobilització per la llengua catalana, com a dret, com a territori compartit i com a infraestructura cultural comuna i diversa. Però també, diguem-ho, com a territori combatiu per la supervivència d’una espècie en perill d'extinció al seu propi ecosistema.
I poso avui una nova cara al poliedre complexe que explica què ens passa amb la llengua, constatant que després de l’obra de teatre catalanofòbica emparada per l’Ajuntament de Barcelona ha vingut la polèmica per la consideració de la frase “que aprenguin català” com una frase discriminatòria posada al costat de discursos d’odi, a l’exposició PolsXtrems de l’ICIP; sembla que les institucions compren el discurs de la llengua dominant fent-se la víctima, i tot això no és casual ni innocent.
La llengua dominant tendeix a ser vista com a llengua “natural” de comunicació general, com a llengua de poder legítim i indiscutit, que s’imposa com si fos neutre. Mentre que la minoritzada requereix justificació constant per ocupar espai. Aquesta asimetria demolidora a més, produeix un fenomen que fa que, com si no n’hi hagués prou, qualsevol política de correcció d’aquest desequilibri es pugui arribar a percebre i jutjar com una imposició, per part de qui ja ocupa la posició dominant en l’aspecte lingüístic. És la normalització del privilegi, també en vides que en altres aspectes, de privilegi més aviat cap.
No només en el terreny del conflicte lingüístic, sinó en la majoria de situacions on hi ha posicions de domini i de discriminació, l’asimetria produeix la tendència a percebre, per part de qui ocupa la posició dominant, com una imposició qualsevol intent de correcció, precisament perquè aquesta posició és viscuda com a natural i no com a privilegi. És la reacció defensiva del grup dominant davant polítiques redistributives, persistent malgrat es pugui pertànyer alhora a grup dominant i a grup vulnerat, segons l’eix de discriminació.
L’efecte està ben documentat en la sociologia del poder simbòlic: la tendència a percebre com a imposició qualsevol intent de correcció d’un desequilibri previ quan aquest beneficiava el grup dominant. Tal com assenyala Pierre Bourdieu, les jerarquies lingüístiques tendeixen a naturalitzar-se fins al punt que el privilegi deixa de ser percebut com a tal i passa a entendre’s com a simple “normalitat”. I en el territori Països Catalans, la subordinació de la llengua catalana a la castellana és evident però no suficientment reconeguda.
Les disputes lingüístiques són disputes sobre autoritat social disfressades de qüestions de correcció o educació, com remarca la sociolingüista feminista Deborah Cameron, els debats sobre llengua sovint no giren al voltant de la comunicació, sinó del poder. Per això mesures orientades a reequilibrar usos lingüístics d’una llengua minoritzada com la catalana poden ser interpretades com a coercitives per part de qui ja ocupa una posició lingüística hegemònica, en tingui o no consciència. Perquè a més, com diu des de la sociologia política Nancy Fraser, els conflictes contemporanis sovint combinen desigualtats de redistribució i de reconeixement: allò que per uns és una correcció d’una desigualtat estructural, per altres es viu com una amenaça al seu estatus simbòlic.
Què passa doncs quan la condició de dominant o vulnerada en diferents eixos intersecciona de manera asimètrica en una mateixa persona? Quan compartim alhora condicions que es congreguen sobre els nostres cossos i les nostres vides i ens fan alhora persones vulnerades respecte a alguns drets, i persones dominants respecte d’altres? En aquesta confusió que tendeix a la simplificació culpabilitzadora, el privilegi de la llengua dominant troba un camp abonat per vexar encara més la llengua maltractada. La solució no és acceptar el marc, sinó combatre’l des de l’empatia contra tots els eixos de desequilibri. No per invertir els papers, sinó per corregir l’asimetria. Bon Sant Jordi per la llengua!