El català a l'escola i TV3 (i per extensió Catalunya Ràdio i altra premsa "rebel") s'han consolidat definitivament com les grans obsessions de l'espanyolisme. Són, sens dubte, els dos grans èxits de gairebé quatre dècades d'autogovern i ara són, als ulls de l'opinió pública espanyola, culpables de que la catalana sigui una societat alienada, col·locada per un independentisme tan excloent i retrògrad com al·lucinogen. Un sobiranisme que, segons ells, no és capaç d'apreciar les virtuts (i l'actitud fraterna) d'un estat com l'espanyol.

La història dels nens de família castellanoparlant amb orelles de ruc i arraconats al pati de qualsevol escola del país ha estat, durant anys, la cantarella diària de la dreta espanyolista més rància amb els Fraga, Hernández Mancha o Aznar de torn. Trobaven eco a les portades de l'Abc i poc més. Però ara, el nou home estrella de la política espanyola, el populista Albert Rivera, contribueix de forma molt decidida a incorporar el tema a l'agenda. I els socialistes, els d'aquí i els d'allà, ja no gosen a defensar amb la vehemència d'abans la immersió lingüística com a element de cohesió social i igualtat d'oportunitats. I quan ho fan, perdonen la vida. "TV3 fa el que fa i nosaltres la salvem del 155", "l'escola, en fi... però vés què hem de fer", diuen darrerament al PSC.

La darrera andanada de Mariano Rajoy contra el sistema educatiu és un moviment per exhibir duresa (amb premi a les escoles de l'Opus Dei inclòs ara que, per fi, es volien revisar els concerts) i, alhora, pressionar perquè es formi ja govern a Catalunya. Que això darrer passi li permetrà aixecar formalment -només formalment!- la intervenció de l'autonomia i pactar tranquil·lament els pressupostos amb el PNB. Amb el sistema de concert renovat, els nacionalistes bascos -que ara són els bons a Madrid- han decidit que no assumiran el desgast de pactar els comptes amb un partit que, a més de ser estructuralment corrupte, estigui liquidant l'autogovern català. Bàsicament perquè l'endemà els pot tocar a ells.

Ni a Junts per Catalunya ni a ERC els convé que es repeteixin les eleccions. Trigaran una o dues setmanes i se les tindran pel full de ruta i els noms, però tancaran un acord més o menys global que permetrà tenir un govern efectiu a la plaça de Sant Jaume i donar un reconeixement explícit a Carles Puigdemont que el doti, si més no d'entrada, de poder polític de Brussel·les estant. Amb l'acord, el 155 i la casella pel castellà hauran d'esperar. Rajoy s'estalviarà el terrabastall de canviar el sistema d'immersió per un de doble línia, però haurà ensenyat un cop més com de dèbil pot ser el nostre autogovern i fins a quin punt té una obsessió malsana amb el català, que de les llengües que es parlen a l'Espanya actual és la que més encareix el seu somni uniformador. La catalana és la que més bona salut i prestigi social té al marge del castellà.

La situació actual amenaça de convertir els partits independentistes en simples moviments de protesta i per lluitar contra la repressió amb uns líders condicionats per estratègies de defensa davant d'uns tribunals que tenen preses per endavant les decisions. A Pablo Llarena, jutge del Suprem, poc li va importar que Mireia Boya el desafiés o que Joaquim Forn renunciés a l'escó i a les vies unilaterals. Fa dos mesos de les eleccions del 21-D i les diferències amb el que va passar el 2015, quan també es va viure una situació agònica, són preocupants. Aleshores s'estava pendent del pas al costat d'Artur Mas però hi havia un full de ruta, estava clar qui faria què i com al nou Govern i es va aprovar fins i tot una resolució al Parlament per orientar la legislatura. La feina i l'absència de por d'aquells dies va ser la que va permetre arribar al momentum d'octubre, que els líders del procés no van saber rendibilitzar. Aquests dies, però, no hi ha massa diferència entre el punt en el qual es troben les negociacions i el que es trobaven el 21 de desembre a la nit hores després de tancar les urnes que van donar majoria absoluta al bloc republicà.

L'independentisme ha d'evitar seguir en aquest estat d'atordiment. El moviment s'ha ampliat quan a Madrid no han fet les coses bé, ha actuat amb empatia i ha estat propositiu. Reduir-lo a un moviment reactiu té massa riscos. Seria raonable que, atès que els uns no tenen per ara prou força per trencar Espanya ni els altres per rendir Catalunya i assimilar-la, s'obrís una negociació. Però el PP, el PSOE i Cs han decidit que no. El govern de Rajoy no permetrà un camí del mig entre seguir buscant la República i l'autonomisme ben entès, és a dir, subaltern del poder central. I té els objectius a abatre ben identificats.