- El PSC. Jaume Collboni es va cansar de repetir en campanya que si no quedava primer no seria alcalde. “Si no guanyes, perds, i te’n vas a l’oposició” és només una de les frases textuals que va pronunciar i que es troben fàcilment a l’hemeroteca. Òbviament, era mentida, però ja no en ve d’una i estem parlant del PSC, un partit de poder entrenat en el cinisme més extrem. Cap sorpresa, i felicitats: fa quatre anys van organitzar a l’ombra i amb èxit l’operació Valls, i ara han ordit, també amb èxit, l’operació Sirera. S’enduen el trofeu de la capital de Catalunya i fan l’enèsim servei a l’estat. Pròxima estació, la presidència de la Generalitat, si cal amb els vots de Vox -després d’haver dit que mai dels mais, és clar-.
- Els comuns. Ahir encara proclamaven, tot ofesos, “cap triangulació amb el PP”. Avui, han triangulat amb el PP per donar-li l’alcaldia a Collboni. Igual que fa quatre anys, participen d’una operació d’estat per impedir un alcalde independentista, i ho fan en nom de l’esquerra quan saben perfectament que Collboni és tan d’esquerres com Xavier Trias. Fa quatre anys, almenys va ser perquè Ada Colau liderés l’ajuntament. Ara, ni això. El vot dels comuns permet al PP treure pit de “partido de estado” i compleix fil per randa el desig de la caverna mediàtica de Madrid, que avui està eufòrica: ni Colau ni indepes a l’alcaldia de Barcelona. La Vanguardia, contenta també: tenia dos candidats i al final un dels dos és alcalde, i a sobre en solitari.
- L’estat. A mesura que passin els dies s’aniran sabent més detalls, però la nova alcaldia de Barcelona és el resultat d’un pacte d’estat PSOE-PP. Pocs minuts després de la investidura de Collboni, el PP ha fet saber a tots els mitjans que el pacte l’han cuinat a Madrid els darrers dies el seu coordinador general, Elías Bendodo, i el secretari d’organització del PSOE, Santos Cerdán. El mateix pacte que ha impedit alcaldes de Bildu al País Basc. És en l’única cosa que PSOE i PP s’han posat d’acord en quatre anys: barrar el pas a l’independentisme als ajuntaments a tot arreu on els ha estat possible. Mentre els comuns apel·len (ingènuament o cínica?) a la lògica esquerra-dreta, l’única lògica realment operativa és la nacional espanyola.
- Els indepes i Barcelona. A la majoria de pactes municipals s’han fet la punyeta mútuament tant com han pogut, però a Barcelona s’havien entès, i ni així han pogut tenir una alegria. Després de les operacions Valls (2019) i Sirera (2023), queda clar que només hi ha una manera que Barcelona tingui un govern independentista: sumar-ne 21. La criatura no plora dels pactes espuris i les operacions d’estat (l’adversari també juga), la criatura plora de les urnes: l’independentisme tenia 15 regidors de 41 fa quatre anys, i en té 16 de 41 ara. Un cop hagin picat de peus i s’hagin llepat les ferides, ERC i Junts (i CUP) farien bé de revisar els seus respectius projectes per Barcelona, enfortir les seves organitzacions a la ciutat, triar bons candidats i guanyar-se el vot dels barcelonins. Per sota de 21, guanya Espanya.
- Les eleccions del 23J. No hi ha cap dubte que, després de pactar amb el PP per assolir l’alcaldia de Barcelona, el següent pas que farà el PSC serà demanar el vot dels ciutadans sense cap vergonya per aturar el PP. Tampoc hi ha cap dubte que, després de triangular amb el PP per impedir un alcalde independentista, els comuns també demanaran el vot sense cap vergonya per aturar el PP. I tampoc hi ha dubte que molta gent ho comprarà i els votarà. Del que sí que hi ha dubtes és de quina serà la resposta de l’electorat independentista. Ara el que mola a les xarxes és promoure l’abstenció, no se sap ben bé si per castigar els partits o perquè com pitjor, millor. O per totes dues coses. Després de la pedagògica jornada barcelonina d’avui, recomano amb èmfasi la lectura d’aquest article de Blanca Llum Vidal al Quadern d’El País. Ho diu tot i no cal dir res més.