El company Joan Serra Carné va escriure fa unes setmanes que aquesta seria la primera campanya del postprocés. Amb els presos independentistes indultats i la llei d'amnistia a les portes de l'aprovació definitiva, es tractava de mirar endavant, de debatre propostes per governar l'autonomia, d'assumir compromisos en matèria de llengua, reindustrialització o sostenibilitat, i de com fer el salt endavant en l'autogovern que desitgen una majoria de catalans.
És cert que l'afer de Pedro Sánchez, una enrabiada que, per ara, no ha tingut altra conseqüència que mesurar els suports i activar el vot emocional per la campanya catalana i l'europea, ha trastocat el guió. Això pot haver conferit al PSC un plus mobilitzador malgrat que tot plegat tingui poc a veure amb el que projecta Salvador Illa. Com també va trencar guions abans la irrupció de Carles Puigdemont, figura que connecta les eleccions amb el moment de 2017 malgrat que dels seus discursos no se'n desprèn, per més voluntat que hi posin els voluntariosos buscadors de traces d'irredemptisme o cançons de Txarango que sonin als mítings, cap bri d'unilateralitat. Junts i Puigdemont intenten concentrar, amb l'èpica de l'exili i un discurs abrandat, el vot independentista, mentre la llista i el programa envien missatges a l'electorat convergent que ara la casa ja està endreçada i que la cuina serveix els plats de sempre.
ERC ha fet una campanya discreta per la necessitat de no desagradar fronteres electorals plurals i que reclamen coses contradictòries. Corre el risc de pagar no haver projectat prou bé les seves fites aquests anys i la figura d'Aragonès, i de no haver satisfet unes expectatives de l'electorat que -com li sol passar a l'esquerra, en aquest pas apel·lant a les "revolucions" verda, democràtica, social i feminista- eren altes. Ells i Junts busquen, tot i que per separat, un acord amb l'Estat per poder celebrar un referèndum. És l'objectiu compartit i que s'assumeix com a no immediat. Per això, en el mentrestant, uns i altres busquen muscular la Generalitat amb més finançament i amb transferències sensibles, com ara Rodalies o la immigració.
Les últimes enquestes dibuixen un context advers i una paradoxa compartida. Neixen de la possibilitat, apuntada per la majoria d'estudis, que l'independentisme perdi la majoria, bé perquè el desànim hagi quallat o perquè ho hagi fet la idea dels deu "anys perduts" d'Illa. Uns anys que, malauradament, ni el PSC ni el govern espanyol han sabut aprofitar per resoldre el nefast servei de Rodalies o millorar el sistema de finançament. Segons les enquestes, el manteniment dels resultats de 2021 o un lleu ascens per part de Junts no compensaria les pèrdues dels republicans i de la CUP. Si Puigdemont s'imposa dins l'independentisme amb el seu discurs rotund a favor del Hard Rock o d'abaixar impostos a les rendes altes, costarà fer passar per l'adreçador els anticapitalistes per més apel·lació altiva, com la d'aquest mateix divendres, que faci al fet que hagin "après la lliçó".
I els vots d'Aliança Catalana són intocables. Hi ha, vora Puigdemont, qui, mirant cap a una altra banda, acceptaria una abstenció en segona volta de Sílvia Orriols per aconseguir la presidència de la Generalitat. Però difícilment ella s'hi prestarà sense contrapartides -és poc realista preveure que una força política radical aterri a les institucions fent regals- i difícilment, també, les dues forces d'esquerres i independentistes formarien part de l'operació.
Així les coses, i si Illa no supera els 40 escons, els independentistes només poden pensar a tornar a compartir el Govern si els ho faciliten bé el PSC o bé els comuns de Jéssica Albiach. És també difícil que la Moncloa propiciï una operació d'aquestes característiques amb Puigdemont a l'equació. L'únic incentiu que podrien tenir per fer-ho és que el grup de Gabriel Rufián i el de Míriam Nogueras abaratissin molt a Pedro Sánchez el preu de la governabilitat a Madrid.
En canvi, si republicans o juntaires, o tots dos, negocien amb Illa la seva investidura poden tenir, paradoxalment, una posició de més força. El PSC dependria d'ells a Barcelona, i el PSOE en continuaria depenent a Madrid, on a la tardor aspira a aprovar uns pressupostos. En aquest context hauria de fer important cessions, d'entrada en el finançament, que Illa no ha volgut singular aplicant la seva màxima de no alimentar falses expectatives ni crear problemes a la Moncloa.
És, evidentment, una contradicció terrible la d'haver de cedir com a mínim la presidència del país per mantenir la capacitat d'incidència que poden afrontar els dos grans partits independentistes o un d'ells. Només una activació massiva de l'electorat independentista, que obligaria a entendre's amb unes bases i un tarannà molt diferent del dels darrers anys, o un bloqueig i la posterior repetició electoral a la tardor podrien alterar els equilibris i repartir cartes de nou en aquest complicat laberint del postprocés.