"El camí equivocat sempre condueix a algun lloc", deia George Bernard Shaw, de qui aquest dijous celebràvem 162 anys del seu naixement. Més d'un segle i mig després d'aquestes paraules, la frase pren tot el sentit en el flamant líder del PP. Casado va a algun lloc. Camina amb una decisió fèrria i inflexible, fa i desfà. I segueix caminant, malgrat tot, amb pas marcial, sense escoltar, sense mostrar febleses.
 
En aquesta dèria de marcar camí i enemics a vèncer, el nou líder del PP ha fet la primera reunió de la nova executiva del partit a Barcelona. Geni i figura: no ha escatimat paraules com "ira", ha amenaçat amb "una nova aplicació del 155 " si el sobiranisme continua amb "el xantatge", i ha parlat de "recuperar Catalunya", en uns termes que semblen més propis del Cid que d'un polític seriós, conciliador i responsable, ara que la tribuna d'acòlits gosa comparar-ne les virtuts –com hi ha món!– amb JFK.
 
Casado, un polític jove, televisiu i ufanós, tan mancat d'escola política que no li tremola el pols per fer una purga d'històrics com Fernando Martínez-Maillo o Javier Arenas. Un polític que demana més mà dura contra el procés, mentre la Generalitat acorda amb el govern espanyol reunir la comissió bilateral, que no es convocava des de l'any 2011. Hi ha moltes maneres de fer camins: hi ha qui vol obrir l'escletxa del diàleg i hi ha qui prefereix ancorar-se encara més a la dreta, amb propostes vingudes directament de la Màquina del temps, amb l'objectiu de construir una societat des de la por, des del control absolutíssim, des de la dèria d'exercir de justiciers, més que de líders polítics.

Per això surten a escena les pitjors essències del pitjor PP: la primera iniciativa legislativa de Casado és convertir en delictes la "sedició impròpia" i "la convocatòria il·legal de referèndums". Ho diu fent cara d'enfadat. Ho diu mentre hi ha gent innocent a la presó per un delicte inexistent. Ho diu convençut d'arribar al lloc desitjat, demostrant que el nou PP és tan ranci i naftalínic com ho era el vell.