Catalanofòbia sense dades

«Si durant el procés sobiranista es va dir que es podia parlar de tot menys d’independència, ara sabem que de finançament tampoc se’n pot parlar»

14 de gener de 2026

La reunió del Consell de Política Econòmica i Financera celebrada avui no ha portat sorpreses. Les autonomies governades pel PP han mostrat el seu rebuig frontal al nou finançament sense aportar ni un model alternatiu ni un argumentari basat en dades. La consellera d’Economia, Alícia Romero, ha reclamat en va un debat que fos serè i amb dades. No cal escarrassar-s’hi.

Si de cas, sorprèn el baix nivell del discurs del nacionalisme espanyol contra l’acord de finançament. La consellera d’Economia d’Andalusia, Carolina España, ha resumit així la tesi del PP: "Volen donar xampany i caviar a l'independentisme, i a la resta ens donen el menú del dia i sense postres". I això que Andalusia és la comunitat més beneficiada de les noves regles del joc. Vivim moments molt matussers en què els responsables polítics renuncien a la dialèctica incisiva en benefici de consignes barroeres per la claca de casa. 

La histèria catalanòfoba davant el nou finançament sí que serveix, si més no, per evidenciar de nou que, si durant el procés sobiranista es va dir que es podia parlar de tot menys d’independència (allò del “ni puc, ni vull parlar de la sobirania” de Mariano Rajoy), com abans es va repetir que sense violència d’ETA es podia parlar de tot, ara ja sabem que no és així. Resulta que de finançament tampoc se’n pot parlar.

Tampoc es pot parlar de res si s’acorda amb Oriol Junqueras. Ni amb Carles Puigdemont, a no ser que sigui per a una hipotètica investidura d’Alberto Núñez Feijóo. Deslegitimar un pacte pel fet que un dels signants sigui un determinat dirigent polític és una cosa que xoca de ple amb els principis de la democràcia. I amb els remenats valors de la Transició, basada de fet en els acords assolits precisament amb aquells que representaven els vençuts del 1939. Però en aquests moments la cultura democràtica s’ha escolat del discurs de la dreta espanyola, muda, per cert, davant del sistema basc i navarrès, aliè al règim comú.

Les comunitats del PP, tot i sortir clarament beneficiades del nou model, callen i se sotmeten davant Feijóo. Potser per un càlcul a curt termini: donen per feta l’arribada del seu partit a la Moncloa. Però el fet de renunciar a més recursos a canvi de passar el rasclet d’una catalanofòbia que sempre dona algun vot ja diu què se’n pot esperar d’aquest personal. La bel·ligerància manifesta al nou finançament pel fet de venir de Catalunya recorda a tothom que aquest estat és incapaç de ser un sostre comú.