Si ens endinsem en el que ens han deixat escrit el grans noms del pensament ens adonarem que fugen de les afirmacions taxatives, sense contrapès. A mida que els humans hem anat estructurant societats organitzades hem anat establint normes per conviure. El que cal aconseguir son bones normes.
L'admiradíssim Noam Chomsky, a qui vam escoltar expressar-se lúcidament en un programa de Ricard Ustrell anomenat Quatre Gats, afirma: "Si no creiem en la llibertat d'expressió de la gent que detestem, aleshores no creiem en absolut en la llibertat d'expressió". Respectar aquestes grans llibertats provoca situacions incomodes, requereix d'intel·ligència per rebatre els seus arguments, però no els podem ignorar ni callar. Voltaire ja havia afirmat: "Abomino del que dius però em deixaria matar perquè ho poguessis dir".
"Qualsevol nació o govern que priva un individu de la llibertat comet un assassinat moral i espiritual. Qualsevol individu que no respecta els mecanismes per tenir cura de la seva llibertat comet un suïcidi moral i espiritual", Martin Luther King sempre va cridar a conquerir llibertats fins aleshores negades a la comunitat afroamericana i, un cop aconseguides les lleis que acabaven amb la segregació, va cridar a respectar-les en la seva totalitat, fins i tot en el que no hi estava d'acord.
"La llibertat no paga la pena sinó comporta la llibertat d'equivocar-se". Ho va dir Mohandas K. Gandhi, de qui commemorem el 150è aniversari del seu naixement. Acceptar que som fal·libles, que ens equivoquem, que canviar d'opinió no és cap traïció.
Són autors una i mil vegades citats, amputats, trets de context. Probablement és el que faig jo ara mateix, però m'agrada aquesta idea que els pensadors sempre estaven disposats a posar un contrapès, fugien de la fe cega i del fanatisme.
Això és el que em ve de gust comentar-nos ara que ha tornat a incendiar-se el llenguatge perquè el dia 10 de novembre hi torna haver eleccions. I vull dir-vos que, en un panorama fraccionat, cap de les opcions que s’hi presenta pot fer afirmacions absolutes.
Catalunya viu i viurà moments més difícils dels que ja hem viscut i ho farà en període electoral. Els al·legats des dels escenaris de campanya no aporten serenitat ni reflexió. La demoscòpia no és bona amiga dels consensos, perquè aquests han de partir de la idea que una part del que diuen altres partits és acceptable.
Durant els darrers set anys, a Catalunya hem trencat els grans consensos que ens havien ajudat a avançar. La defensa de les nostres institucions ancestrals i l'increment de la seva capacitat d'autogovern; la necessària acció de normalització, defensa i promoció de la nostra llengua pròpia, el català; l'estructuració d'una policia de Catalunya formada per la Policia de la Generalitat (Mossos d'Esquadra) i les policies locals; la defensa de la nostra tradició jurídica en forma de la codificació moderna del dret propi, la promoció de la cultura catalana empeltada de persones vingudes d'arreu...
Tot el que s'ha legislat en aquestes matèries s'ha fet amb amplis consensos que ara serien impossibles. La polarització malaltissa no accepta que la política no és per a creients, que no passa res per no subscriure plenament les frases repetides una i mil vegades com si fos una lletania.
Aquesta setmana, l’encegament ha pujat un replà més en l'espiral diabòlica. Ens hem oblidat que el dret a protegir és la presumpció d'innocència. Res impedeix que els amics i coneguts dels detinguts clamin la seva innocència i denunciïn extralimitacions si creuen que s'han produït. S'espera, però, dels que son membres de les institucions polítiques de tota mena que exigeixin una investigació acurada, la lupa i la transparència adequada, sense absoldre o condemnar. Perquè, avui per avui, els detinguts dels ERT gaudeixen de la presumpció d'innocència.
L'emocionalitat i l'ús del dolor de les víctimes d'altres temps ha estat inadmissible. L'espectacle al parlament de Catalunya durant el debat de Política General ha estat esperpèntic i ha rebaixat, encara més, la qualitat democràtica. S'espera dels que ocupen càrrecs de representació política que ajudin a assossegar la reflexió de la ciutadania.
Mantindré el meu respecte a la presumpció d'innocència, tot afegint que la indignació i la ràbia han de ser canalitzades per qui lidera les institucions i no podem fer cap concessió a la violència, vingui d'on vingui. El moviment independentista català ha estat massiu i cívic i, si vol continuar així, en el futur ha de fugir de provocacions i estar disposat a denunciar els mètodes violents si es produïssin. D'altra manera reduiria la seva legitimitat i el seu suport social.
L'any 2015, arran de diferents atemptats a ciutats europees, la majoria absoluta del PP va introduir modificacions al Codi Penal, i necessitem una revisió serena i valenta d'aquella anomenada llei mordassa. El contrapès és, però, que ningú tingui la temptació de voler resoldre-ho amb mecanismes d'intimidació.
L'admiradíssim Noam Chomsky, a qui vam escoltar expressar-se lúcidament en un programa de Ricard Ustrell anomenat Quatre Gats, afirma: "Si no creiem en la llibertat d'expressió de la gent que detestem, aleshores no creiem en absolut en la llibertat d'expressió". Respectar aquestes grans llibertats provoca situacions incomodes, requereix d'intel·ligència per rebatre els seus arguments, però no els podem ignorar ni callar. Voltaire ja havia afirmat: "Abomino del que dius però em deixaria matar perquè ho poguessis dir".
"Qualsevol nació o govern que priva un individu de la llibertat comet un assassinat moral i espiritual. Qualsevol individu que no respecta els mecanismes per tenir cura de la seva llibertat comet un suïcidi moral i espiritual", Martin Luther King sempre va cridar a conquerir llibertats fins aleshores negades a la comunitat afroamericana i, un cop aconseguides les lleis que acabaven amb la segregació, va cridar a respectar-les en la seva totalitat, fins i tot en el que no hi estava d'acord.
"La llibertat no paga la pena sinó comporta la llibertat d'equivocar-se". Ho va dir Mohandas K. Gandhi, de qui commemorem el 150è aniversari del seu naixement. Acceptar que som fal·libles, que ens equivoquem, que canviar d'opinió no és cap traïció.
Són autors una i mil vegades citats, amputats, trets de context. Probablement és el que faig jo ara mateix, però m'agrada aquesta idea que els pensadors sempre estaven disposats a posar un contrapès, fugien de la fe cega i del fanatisme.
Això és el que em ve de gust comentar-nos ara que ha tornat a incendiar-se el llenguatge perquè el dia 10 de novembre hi torna haver eleccions. I vull dir-vos que, en un panorama fraccionat, cap de les opcions que s’hi presenta pot fer afirmacions absolutes.
Catalunya viu i viurà moments més difícils dels que ja hem viscut i ho farà en període electoral. Els al·legats des dels escenaris de campanya no aporten serenitat ni reflexió. La demoscòpia no és bona amiga dels consensos, perquè aquests han de partir de la idea que una part del que diuen altres partits és acceptable.
Durant els darrers set anys, a Catalunya hem trencat els grans consensos que ens havien ajudat a avançar. La defensa de les nostres institucions ancestrals i l'increment de la seva capacitat d'autogovern; la necessària acció de normalització, defensa i promoció de la nostra llengua pròpia, el català; l'estructuració d'una policia de Catalunya formada per la Policia de la Generalitat (Mossos d'Esquadra) i les policies locals; la defensa de la nostra tradició jurídica en forma de la codificació moderna del dret propi, la promoció de la cultura catalana empeltada de persones vingudes d'arreu...
Tot el que s'ha legislat en aquestes matèries s'ha fet amb amplis consensos que ara serien impossibles. La polarització malaltissa no accepta que la política no és per a creients, que no passa res per no subscriure plenament les frases repetides una i mil vegades com si fos una lletania.
Aquesta setmana, l’encegament ha pujat un replà més en l'espiral diabòlica. Ens hem oblidat que el dret a protegir és la presumpció d'innocència. Res impedeix que els amics i coneguts dels detinguts clamin la seva innocència i denunciïn extralimitacions si creuen que s'han produït. S'espera, però, dels que son membres de les institucions polítiques de tota mena que exigeixin una investigació acurada, la lupa i la transparència adequada, sense absoldre o condemnar. Perquè, avui per avui, els detinguts dels ERT gaudeixen de la presumpció d'innocència.
L'emocionalitat i l'ús del dolor de les víctimes d'altres temps ha estat inadmissible. L'espectacle al parlament de Catalunya durant el debat de Política General ha estat esperpèntic i ha rebaixat, encara més, la qualitat democràtica. S'espera dels que ocupen càrrecs de representació política que ajudin a assossegar la reflexió de la ciutadania.
Mantindré el meu respecte a la presumpció d'innocència, tot afegint que la indignació i la ràbia han de ser canalitzades per qui lidera les institucions i no podem fer cap concessió a la violència, vingui d'on vingui. El moviment independentista català ha estat massiu i cívic i, si vol continuar així, en el futur ha de fugir de provocacions i estar disposat a denunciar els mètodes violents si es produïssin. D'altra manera reduiria la seva legitimitat i el seu suport social.
L'any 2015, arran de diferents atemptats a ciutats europees, la majoria absoluta del PP va introduir modificacions al Codi Penal, i necessitem una revisió serena i valenta d'aquella anomenada llei mordassa. El contrapès és, però, que ningú tingui la temptació de voler resoldre-ho amb mecanismes d'intimidació.