Les enquestes tenen una virtut i un defecte. La virtut és que fotografien un instant. El defecte és que massa sovint es confonen amb una predicció. El darrer baròmetre del CEO no anuncia cap desenllaç inevitable, però sí que apunta un fet políticament rellevant: una part significativa de la societat catalana torna a mirar la independència com una opció de futur.
Després d'uns anys marcats pel cansament, la desmobilització i una sensació compartida que el conflicte nacional havia desaparegut de la centralitat política, les dades indiquen que aquesta percepció era, si més no, incompleta. Els grans debats poden deixar d'ocupar les portades sense deixar d'habitar la consciència dels ciutadans.
El més interessant del baròmetre no és tant el percentatge concret de partidaris de la independència com la tendència que dibuixa. Les opinions polítiques solen moure's lentament. Quan ho fan, acostuma a haver-hi causes més profundes que una simple conjuntura. Les expectatives generades pels canvis polítics dels darrers anys, tant a Barcelona com a Madrid, conviuen avui amb una realitat més tossuda: moltes de les qüestions de fons continuen pendents.
Això obliga tothom a revisar alguns diagnòstics precipitats. Donar per liquidat l'independentisme era tan aventurat com pensar que un cicle electoral podia resoldre un debat de naturalesa nacional que fa dècades que estructura la política catalana. Les identitats col·lectives no desapareixen perquè canviïn les majories parlamentàries, igual que les aspiracions polítiques no s'esvaeixen perquè disminueixi la mobilització al carrer.
També seria un error interpretar aquestes dades com la prova de la superació del dol postprocés. Encara hi ha una majoria que no aposta per la independència, i bona part de la societat catalana continua emprenyada per la manca d’una explicació coherent de com va anar tot plegat i, sobretot, per la inexistència d’una nova proposta il·lusionant. Precisament per això, reduir el debat a una suma de blocs continua sent una temptació tant recurrent com estèril.
La política útil no consisteix a negar les dades que incomoden, sinó a preguntar-se per què evolucionen en una direcció determinada. Si el suport a la independència creix després d'anys de retrocés, potser convé analitzar quines expectatives s'han frustrat, quins problemes continuen sense resposta i fins a quin punt les fórmules proposades fins ara han convençut —o no— una part important de la ciutadania.
Els baròmetres passen. Les tendències, quan persisteixen, acaben condicionant les decisions dels governs i les estratègies dels partits. La pregunta no és només si el suport a la independència ha augmentat. La pregunta és si la política institucional està preparada per entendre què hi ha darrere d'aquest canvi d'estat d'ànim.