A tot Amèrica se celebra el 12 d’Octubre, és festiu. Però el que se celebra (parlo com a argentina) és la descoberta, no pas la conquesta: a l’escola primària dibuixàvem les caravel·les arribant a alguna platja, amb la creu de Sant Jordi en els estendards. Celebrem l’ampliació increïble del món, una nova mentalitat. I per això és important que l’estàtua de Colom continuï dempeus a Barcelona: perquè va ser una gesta universal i perquè la Barcelona que la va bastir era una ciutat que volia ser potent i universal també, una ciutat d’empresa i cultura. Una altra cosa és la conquesta, que s’estudia més tard, a la secundària, amb les tres "E" d’espoli, extermini i evangelització com a síntesi d’una opressió destructora. No pas d’un genocidi, com diuen els que no en saben, perquè els indígenes els vam matar entre tots, també els criolls, i no van ser exterminats radicalment –això va venir al XIX- sinó que es van anar barrejant amb els colons fins a donar el fenotip que caracteritza els llatins.

El que Espanya va exterminar va ser la cultura, les cultures preexistents, que va considerar inferiors i prescindibles, una nosa per la seva altíssima tasca civilitzatòria, que alhora es cobrava a preu d’or espoliant riquesa. La conquesta va ser un desastre, ho va arrasar tot. I és l’esperit d’aquesta conquesta la que Espanya celebra en els seus 12 d’Octubre, un esperit inassumible per als valors moderns de respecte i diversitat. Espanya manté l’esperit colonial dels 300 milions de parlants d’una llengua que nosaltres definim com a “castellà”, no pas com a “espanyol”, per deixar clar que l’hem modelada i que l’hem adaptada a les nostres necessitats expressives, mirá vos, che. L’espanyol el parlen ells, diem. Acceptem el llegat, com si no, però no ens constitueix una identitat. La identitat és llatinoamericana, i això no és negociable. La nostra capital cultural és Nova York i, si ets una mica "hortera", Miami. Res de madre patria.

Dic això perquè les polèmiques sovint es desenquadren i s’acaben demanant coses que no corresponen, pobret Colom, que és el primer que va deixar escrit que calia respectar els indígenes. El que Espanya imposa amb la seva celebració obligada és un sistema de valors que l’està portant al desastre. Llegiu Francesc Puigpelat, que il·lumina el nacionalisme espanyol amb lucidesa: un nacionalisme que, com tots, es construeix amb símbols i sentiments, i si els primers no colen, els segons són intransferibles. D’aquí el fracàs.