“Les persones talentoses nascudes en una província no tenen cap altre destí (si volen existir) que pujar a París com qui puja al cel, de la mateixa manera que un baixa a la província com qui baixa a l’infern” Michel Onfray (Descolonitzar les províncies, 2017).

Demà/Avui, se celebren els 60 anys del Tractat de Roma que va donar naixement a la UE. Malauradament, malgrat que el projecte de integració econòmica i social és més viu i més fort que mai, la desafecció política amb la UE amenaça seriosament el projecte.
El Brexit va ser un cop dur. Amb tot, el que em va impactar encara més que el resultat va ser comprovar les setmanes següents que entre els meus amics europeistes se’n donava la culpa als ciutadans “per estar poc informats” o ser “xenòfobs”. També Cameron era culpat per haver organitzat el referèndum i no per tots els seus anys d’aquest euroescepticisme banal i populista, que tan bé coneixem a casa nostra.

60 anys després de Roma, en lloc de pensar en com donar més competències a la UE, potser avui cal plantejar-se per què la Comissió Europea malgrat tenir més poder teòric que mai és cada dia més dèbil per a fer-lo servir; per què els ciutadans creuen que la seva veu és més escoltada pels estats que per la UE amb una diferència de 30-40 punts a tots els estats; per què el 39% dels joves francesos, fills d’aquesta UE que ens ha donat 70 anys de pau, votaran Marine Le Pen en part amb la intenció de desfer el projecte.

Avui els estats infiltren i colonitzen les institucions europees per així poder paralitzar-les millor. Els estats de l’est i del sud (entre ells Espanya) incompleixen les normes i principis europeus de forma sistemàtica i a plena llum del dia sense que això no impedeixi els seus líders autoproclamar-se els més autèntics europeistes. El discurs de “Més Europa” generat als think tanks pagats per Madrid, París, Roma o Brussel·les de facto es converteix en una enganyifa per a fugir dels conflictes territorials dins els seus Estats i així conservar millor el poder amb la excusa de la UE.

Capitals com Madrid, París o Roma colonitzen la UE per instint, com ja colonitzen les nacions i regions que conviuen al seu interior, i amb el mateix objectiu: xuclar-ne tanta energia i recursos com sigui possible. L’ofec de les capitals centralistes és feixuc a Brussel·les, encara que menys que en les regions cada dia més empobrides per les seves glamuroses capitals. No cal anar gaire lluny per veure’n les proves: Perpinyà, a 3 h. en cotxe des de Barcelona és una mostra de manual de la degradació econòmica i social que genera el centralisme francès. Davant el pensament únic centralista, és normal que la frustració dels perpinyanesos es canalitzi cap a donar, a l’anti-europeu Front Nacional, un 41% del vot com van fer a les darrers regionals.

Cal doncs que l’europeisme es plantegi un doble projecte de descolonització que doni poder real a la Comissió i el Parlament Europeu, i a la vegada, permeti a les regions i nacions europees alliberar-se del pes de les grans capitals que n’alliberi l’energia acumulada. El millor aliat d’Europa no són ni la tecnocràcia infiltrada ni els vells estat-nació centralistes, sinó els països petits i els grans estats realment federalitzats com Alemanya.

Per descolonitzar-se, la UE necessita que les urnes i el poder es tornin a acostar al territori com volem els catalans o els escocesos, a la vegada que a les urnes els europeus per fi puguin triar no només qui lidera Europa, sinó sobretot fins a on ha d’arribar la integració europea.

60 anys després del naixement d’aquesta història d’èxit que és la UE (ens podríem plantejar els catalans la independència sense ella?) no sabem del cert si els ciutadans europeus volen menys o més Europa. En tot cas, el què és segur és que l’europeisme s’enterrarà si aparta les urnes amb despit i permet que la única resposta a fenòmens com el Brexit sigui dir com Daniel Cohn Bendit que “cal parar de dir que el poble sempre té raó”. Els qui es manifesten avui a Roma a favor d’una Europa federal han de deixar-se d’abstraccions utòpiques, avui les urnes no són un problema per la UE però s’hi convertiran si se les aparta de la solució