La pintada a la seu d’ERC per part d’un grupet de membres dels CDR nacional, que no crec que hagin consultat les bases locals que estan plenes de militants d’Esquerra i d’altres partits, mostra la gran feblesa del moviment per la República en aquest moment. I val més dir-ho clar i alt. Sense saber les nostres debilitats, l’objectiu se’ns esmunyirà dels dits.

Del CNR (Crida Nacional per la República) al CDR nacional (Comitès de Defensa de la República) s’està imposant un discurs populista antipartit que, de fet, té com objectiu prioritari Esquerra Republicana; i recuperar l’hegemonia històrica del centredreta en el catalanisme. És evident que el PDECat rep garrotades, però aquest partit ja es dona per amortitzat i salvarà tots els seus actius en el marc d’una de les jugades populistes. A l’altra banda, es constata que els CDR nacional (en cap cas els locals formats per gent de tots els partits i que fan accions meritòries de resistència) estan al servei de la CUP i han posat l’objectiu prioritari en la batalla per l’hegemonia al si del bloc republicà.

En aquests moments tenim les dues cúpules dels partits extrems del bloc republicà preocupades, no per aconseguir més força per a tot el bloc per implantar la República, sinó per repartir-se l’electorat del bloc actual. Sento molt haver de dir que veig fum en les darreres declaracions del president Torra analitzant els tres momentums on seria pensable un salt cap a la República: judicis, municipals o noves eleccions al Parlament; sense haver donat senyals de liderar cap arreplegament de forces socials amples a favor d’un referèndum d’autodeterminació avalat internacionalment; i sense demostrar que la poca àrea coercitiva institucional autonòmica, els Mossos, s’encaminen cap a una direcció de defensa a ultrança de la democràcia i tots els drets ciutadans. I tot això sense haver construït una direcció estratègica nacional representativa d’entitats i partits que pugui liderar la nova etapa cap a la República.

El mateix fum que els CDR nacionals venen quan reclamen a institucions autonòmiques i a partits: desobeïu o dimitiu. Que poc revolucionari és demanar a institucions que pengen de l’Estat que desobeeixin, mentre les organitzacions de la societat civil CDR i ANC inclosa, no han passat encara de la protesta simbòlica- important però cul-de-sac- contra l’Estat.

Els valents CDR nacionals que fan escraches a les seus dels partits independentistes i demanen la dimissió de Torra; i l’ANC que reclama llistes úniques municipals, s’estan traient la responsabilitat de sobre. Perquè reconèixer que la lluita serà més llarga i dura del que s’havia pensat no ven entre els acomodaticis –i els desesperats i impacients són una versió dels acomodaticis. Si no s’obté tot i ara, trenquem la baralla, semblen proposar des la CNR i el CDR.

Em poden explicar quines estratègies no violentes serioses de profunditat i de llarga durada han presentat uns i altres per combatre un estat violent com l’espanyol. Com tenim els poders de l’Estat? El poder econòmic de l’oligarquia? I el poder mediàtic alimentat per ella? I el poder judicial i policial? Com tenim la monarquia?

Silenci. Res de res. Per això, per no haver de plantejar-se com podem desobeir tots de veritat –no un sol dia-, es dediquen a pressionar perquè només desobeeixin uns quants. I que no se’m digui que la gent ja sortirà al carrer. Sense ni haver ensumat cap de les estratègies anteriors de desgast profund de l’Estat, enviar la gent al carrer per un altre acte fallit de ruptura, ja que continua faltant la força coercitiva i més força, és una irresponsabilitat. O potser una traïció, posats a repartir llenya.