Preguntem-nos: és comprensible que un govern catalanista (fins i tot sobiranista) com el de Convergència i Unió vagi de bracet amb l’espanyolisme més ranci del Partit Popular? D’entrada, hauríem de pensar que no, però si ens parem a reflexionar aviat arribarem a una inquietant conclusió: tenim un govern segrestat! Fent ús del poder que atorga tenir les claus del calaix dels impostos, el govern espanyol escanya financerament la Generalitat i la manté en respiració assistida: “Si us porteu bé, demà podreu pagar les nòmines, sinó ja us podeu calçar!”, vindria a ser la síntesi dels missatges que arriben dels totpoderosos de Madrid.

Convergència i Unió es troba davant d'una dicotomia gravíssima –que no arriba a ser la “decisió de Sofia” però que s’hi apropa-. Sotmetre’s al domini espanyol i anar fent la viu viu esperant temps millors o obrir la caixa dels trons i introduir la consecució de l’estat propi a l’agenda política del govern, aquesta és la qüestió. Tot i el clar perill que pressuposa a la supervivència de Catalunya (i que el propi president Pujol anuncia als quatre vents), el govern es decanta per la primera opció; la de fer bondat, fer els deures i posar l’altra galta. No és la meva opció, però tampoc no els puc jutjar ni condemnar. Al cap i a la fi ells defensen Catalunya a la seva manera.

Crec que qui ha de fer un moviment audaç no és el Govern, sinó la resta de partits catalans no estatals liderats per Esquerra Republicana de Catalunya. Toca ser generosos i fer costat al govern –per exemple, amb un vot afirmatiu als pressupostos d’enguany-, fins i tot si aquesta generositat es veu rebutjada. Un govern segrestat no pot expressar la seva veritable voluntat, així que són els altres qui li han de donar la mà sense esperar res a canvi: d'això se'n diu generositat. I sóc conscient que això és demanar molt als republicans, però hi ha marge de maniobra perquè les eleccions catalanes encara són prou lluny. A més, les grans recompenses neixen dels compromisos difícils. Ara és el moment òptim!

Cada vegada que penso en la situació que viu la nostra Catalunya no puc deixar de veure els paral·lelismes amb la Catalunya dels anys trenta i se'm fan presents les paraules que Gaziel va escriure l’any 1936: "Si jo governés a Catalunya, a hores d’ara, ho sacrificaria tot, absolutament tot, a la unió dels catalans. No és que sigui aquesta una tasca indispensable: és l’única".