CiU i ERC han tancat el “Pacte per la llibertat” o això que algú ja ho ha batejat com la versió 2012 del “Pacte del Tinell”. Entre un pacte i l’altre però hi ha algunes diferències. La primera és que aquest “segon” Tinell el lidera un polític que va guanyar unes eleccions. La segona, que un del signants assegura l’estabilitat que aquests dies sembla que tothom posa en dubte. I a més, decideix no entrar al Govern i així poder liderar l’oposició al Parlament, sobretot gràcies als bons resultats electorals.

Madrid s’ha enfadat, però de moment ningú ha vist entrar cap tanc per la Diagonal. El president espanyol, Mariano Rajoy, s’ofereix a col·laborar fins allà on pugui. I de Cospedal, potser l’única persona que ha sortit una mica de to en tot plegat, exigeix “responsabilitat”.

Masses coses potser, i en poc temps. I aleshores un s’adona que, amb una certa superficialitat, el personal polític s’omple potser massa la boca del terme “responsabilitat”. Mirem el diccionari, que com ens diu Quim Monzó és una eina molt pràctica i eficaç. La responsabilitat és la “capacitat de respondre d’alguna cosa, de garantir la realització d’una tasca, el compliment d’un deure, de donar-ne raó”. I la responsabilitat civil és “el compromís jurídic en virtut del qual una persona té l’obligació de respondre dels actes propis o d’altri”.

Arribats a aquest punt i vista l’actitud de les dues persones –encara que sigui de forma recent i des de fora- que atesos els darrers resultats electorals lideren aquesta situació, Artur Mas i Oriol Junqueras, sembla que el sentit comú ens recomanaria una mica de paciència i de confiança. I concedir-los, com a mínim, aquell temps de l’arquitecte que ens recorda Philip A. Will, Jr.: “l’arquitecte necessita temps: temps per a mirar, temps per a escoltar, temps per a aprendre. Temps per a intentar, temps per a fracassar, temps per a reeixir”.

Potser doncs val al pena una certa pausa i una mica de calma entre el personal polític, periodístic, empresarial i social del nostre país. I una mica de confiança en nosaltres mateixos i pensar què les coses aniran per bon camí... o sigui, el camí que toca.