Lleó XIV encara és una incògnita. Amb 70 anys acabats de fer, és un Papa “jove”. Tot i que l’Evangeli ja ens adverteix que “no sabeu ni el dia ni l’hora en què ens ha de cridar Nostre Senyor” (Mateu 24,13), tothom dona per fet un pontificat llarg. En paràmetres eclesials vol dir que podem anar cap als 15 o 20 anys. És a dir, sigui el que vulgui fer Lleó XIV, no té la pressa que marquen les legislatures parlamentàries. Seria aplicable el que deia Gaudí assenyalant al cel: “El meu ‘client’ no té pressa”.
Però ja han passat uns mesos i la gent sí que en té, de pressa. Així ho explica amb precisió Pep Martí la setmana passada: en l’article que recull les paraules del jesuïta Antonio Spadaro a Barcelona. L’acte de divendres de la Tribuna Joan Carrera n’és una evidència més: hi ha inquietud per saber cap on va Lleó XIV i encara no ens ha donat prou pistes.
Per això hi ha hagut molt interès en el primer llibre-entrevista que s’acaba de publicar. Per ara, només es ven al Perú i aquí només l’han pogut llegir els qui s’han buscat la vida per aconseguir-ne un exemplar transoceànic. Lleó XIV: Ciutadà del món, missioner del segle XXI és el títol del llibre, on l’entrevista la periodista nord-americana Elise Ann Allen.
Des que va ser escollit al maig, per ara Lleó XIV no ha fet gaire soroll. Acostumats a Francesc, fins i tot es podria dir que ha desaparegut. Les seves intervencions no s’han mogut del que seria esperable d’un Papa. Molt en la línia de Francesc, centrat més en l’Evangeli que en els dogmes, però sense anar més enllà de la doctrina tradicional de l’Església. I sobretot, una crida constant per la pau, fet que amb el món que tenim no deixa de ser imprescindible.
Tampoc a la trobada multitudinària d’aquest agost amb els joves a Roma va destacar per un carisma de masses. De fet, l’única cosa que ha canviat visiblement és que Lleó XIV ha tret de l’armari algunes de les vestimentes que Francesc hi havia enterrat.
Només cal recordar que Francesc, tres dies després de ser escollit, ja va dir la frase “Una Església pobra i per als pobres” i, tres mesos després, ja va anar a Lampedusa per denunciar que el Mediterrani s’havia convertit en un cementiri. És a dir, no ens va costar gaire saber de quin peu calçava. Amb un període de temps semblant de pontificat, de Lleó XIV només sabem quin peu no calça. No hi haurà involució i tot el que es va avançar amb el papa Francesc no té camí de tornada. La incògnita que encara tenim és fins on voldrà arribar.
Per això el llibre-entrevista del Papa s’està llegint amb lupa en els sectors eclesiàstics i afins. La Santa Seu va tenir a bé publicar-ne un resum a la seva web, on es destaca en el titular la voluntat del Papa de superar la polarització. Un missatge geopolític però també intraeclesial.
El missatge que dona en el llibre és de continuïtat i no ha satisfet gens els sectors més tradicionals. Però també tranquil·litza els sectors que tenien por que la continuïtat de Francesc volgués dir accelerar el ritme de les reformes. Per això afirma que cal avançar en una Església més participativa i acollidora, però diu que no es planteja canvis doctrinals: “Considero molt improbable, sobretot en un futur proper, que la doctrina de l’Església canviï pel que fa al que ensenya sobre la sexualitat i el matrimoni”. O, en el tema de l’ordenació de les dones, afirma: “De moment, no tinc cap intenció de canviar l’ensenyament de l’Església sobre aquest tema”. Podem convenir que no podem esperar grans revolucions.
De moment. Crida tant l’atenció aquest “de moment” que vaig consultar les diverses versions lingüístiques oficials de la Santa Seu per si podia ser un error en la traducció. Por el momento, Per il momento, At the moment, Pour l’instant... deia en les altres llengües. Sobre els canvis en la doctrina sexual també nega els canvis “en un futur proper” però no una mica més llunyà.Veure el got mig ple pot pecar d’optimisme. Cert. Però no fa gaires anys els papes tenien escrit i repetit que d’aquests temes no se’n podia ni parlar. Temes que estaven tancats.
Que “de moment” no es toquin obre la porta a debatre’ls i que en un altre “moment” es puguin canviar. La intuïció és que el Papa vol fer coses però evitar ruptures. Ja hi ha prou polaritzacions al món. I Spadaro també ho va advertir a Barcelona: és un Papa que prendrà decisions.
PD: Una decisió que Lleó XIV potser no trigarà a prendre és si accepta la invitació per venir a Barcelona coincidint amb el centenari d’Antoni Gaudí i la finalització de les torres de la Sagrada Família, una possible beatificació o fins i tot una ampliació del Mil·lenari de Montserrat amb una visita del Papa. Atenció, perquè aquesta setmana veurem més moviments catalans a Roma per impulsar-ho.